La City del #PaísValencià

Aquesta setmana hem assistit a l’aprovació per part de les Corts Valencianes d’una resolució no de llei que impedirà tramitar qualsevol iniciativa parlamentària que faça referència a la denominació “País Valencià”, gràcies a la majoria parlamentària del PP, partit d’obediència espanyola que s’ha distingit des que va prendre el comandament de la Generalitat Valenciana, el 1995, ja fa 18 anys, per postular-se exitosament com el partit dels valencians, és a dir, que defensa els interessos dels valencians, inclosa la seua identitat i totes aquestes coses que tant de rendiment electoral han donat històricament a la dreta autòctona. Pareix que la iniciativa arranca d’una exposició al mateix palau de Benicarló, seu de les Corts, amb motiu del 30è aniversari de l’establiment de l’autonomia valenciana el 1983. En aquesta exposició hi havia cartells de l’època en què apareixia el terme qüestionat, entre altres coses perquè la institució preautonòmica que va existir entre 1979 i 1983 es deia Consell del País Valencià. Després, al preàmbul de l’estatut, va incloure’s també el terme, juntament amb el de Regne de València, que correspon a la denominació foral i que defensaven, en el moment de la tramitació de l’estatut, els sectors polítics regionalistes que buscaven la desvirtuació del procés democràtic d’assoliment de l’autonomia en els termes en què l’havien sol·licitat una majoria d’ajuntaments valencians: per l’article 151 de la constitució espanyola, que suposava l’equiparació amb les comunitats dites històriques. Al final, els polítics de Madrid van decidir que ni una cosa ni l’altra, i es van inventar Comunitat Valenciana, denominació oficial des de 1983.

Qualsevol persona amb dos dits de front ja discerneix que Comunitat Valenciana és el nom oficial de l’autonomia i que les coses no són unívoques, sinó que poden ser plurals i tenir més d’una denominació. Ja està clar que cada denominació té uns continguts i uns valors simbòlics. Quins té la denominació Comunitat Valenciana?

Reciprocitat?

Aquesta setmana ha aparegut la notícia que les Generalitats havien arribat a un acord per escrit per a la represa de les emissions de TV3 al País Valencià i de Canal 9 al Principat. La notícia la va donar el portaveu de la Generalitat de dalt i de seguida s’han començat a produir declaracions de la Generalitat de baix i de l’opinió pública, amb enqu</spanesta de diari inclosa. L’acord arriba després que al febrer el Tribunal Suprem espanyol donés la raó a ACPV en relació al tancament dels seus repetidors per part de la Generalitat de baix, cosa que no podia fer perquè no en té l’atribució, que segons l’alt tribunal correspon a l’estat. Aquesta deslegitimació de l’acció administrativa de la Generalitat valenciana pareix que ha obert la porta a l’entesa.
Pel que ha transcendit, l’entesa és que els canals de totes dues televisions es veuran al territori veí després que el País Valencià dispose d’un tercer multiplex per portar-ho a terme. Correspon al ministeri d’Indústria espanyol d’atorgar aquesta plataforma radioelèctrica. Mentrestant, els dirigents valencians s’han apressat a remarcar que el respecte que inclou l’acord pels símbols d’identitat valencians significa que a partir d’ara TV3 ha de canviar de nomenclatura per referir-se al País Valencià i a la llengua que li és pròpia: n’ha de dir “Comunitat Valenciana” i “idioma valencià”, i a més reconèixer l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en matèria lingüística en el territori valencià. Altrament, diuen aquests dirigents, tornaran a desconnectar les emissions de TV3. En relació a això darrer, un es pregunta com es poden dir ximpleries tan grosses en tan poques paraules.

Aumar / Ahumar

Finalment, l’altre dia, vaig caure del cavall del tot. Creuava el riu que uneix el Maestrat amb el Montsià i a l’indicador de l’accident geogràfic hi llijo “Sénia / Cenia” en un cartell marró, ben gros i perfectament prescindible per a la conducció, gentilment instal·lat per la concessionària del tram d’autopista per on circulava: Aumar.  Jo que giro el cap per aquella curiositat infosa per la deformació professional i veig que en el cartell homòleg de l’altra part d’autopista en direcció Montsià-Maestrat, igualment gros i prescindible, hi diu “Sénia” i gràcies. Ves per a on la mateixa concessionària fa servir dos criteris diferents per indicar un mateix accident geogràfic que no té la més mínima rellevància per al fet de conduir quan passes per aquell lloc, entre altres coses perquè el Sénia és un riu modestet, si bé susceptible d’activar la delicadesa indicativa de l’empresa, tal com es pot comprovar. Així el riu té denominacions diverses segons d’on véns i cap a on vas… I ho diu el mateix emissor! Curiós curiós.

Mentre continuo conduint,

Desconnexió

De la mà de la crisi econòmica, el panorama polític que s’ataülla des de la taula on escric va mutant a marxes forçades. Volia dir deteriorant-se però de la manera que estem millor pensar en el que vindrà que no en els estralls de cada dia. Una qüestió que em fa pensar és la percepció que la gent va tenint del procés polític obert a Catalunya des de l’11 de setembre de 2012, que alguns ja anomenen els Fets de Setembre. Ho dic perquè a dia d’avui ens trobem en una situació oberta en què les coses no se sap ben bé quina evolució prendran. I alhora es tracta d’una situació insostenible que no pot allargar-se gaire més. L’ofec econòmic a què l’estat espanyol sotmet l’administració autonòmica catalana sembla com si hagués d’arribar a les darreres alenades. Mentrestant els polítics catalans es presten a aquest joc, el mànic de la paella continuarà on sempre. Els defensors d’aquest statu quo addueixen que les immediateses de caire econòmic haurien de fer pensar d’abandonar la dinàmica sobiranista i atenir-se a la gestió del tall, o tallet, del pastís que, magnànimament, es dignen a administrar els manaires de l’imperi. Una vegada perpetrat l’espoli fiscal ineludible, caldria afegir. D’això, en solen dir diàleg.

Ara, com ho veu això la gent des de dins i des de fora de Catalunya?

Oli d’oliveres mil·lenàries

A l’edició del 12 de març de la revista EL TEMPS, que correspon al número 1500 d’aquest setmanari que va iniciar-se al 1984, hi llijo l’article “Un paisatge mil·lenari carregat de futur”, signat per Rossanna Melià, que actualment és cap de premsa de l’ajuntament de Benciarló. Per commemorar l’efemèride, la revista fa un número especial en què periodistes de prestigi que fa temps que hi estan vinculats, signen un article il·lustratiu del seu àmbit territorial, des de la Catalunya Nord a Alacant, passant per Andorra i els Illes Balears.

Ja és significatiu que en aquesta diguem-ne manera de veure el món, l’anomenat Territori Sénia hi tinga unes pàgines dedicades. Alguna cosa es mou al respecte, ja fa temps, en relació a les relacions entre les comarques de la Ilercavònia que n’hi ha que volen de frontera. Si ens mirem l’assumpte amb la perspectiva que dóna el temps, des d’abans de l’aparició de Mancomunitat de la Taula del Sénia, resulta clar que, en aquest àmbit territorial s’ha produït un empoderament polític concretat en un canvi de les relacions que les entitats municipals agrupades en la Taula mantenien amb la resta d’administracions supramunicipals. Aquest canvi de relacions, en constant evolució i amb unes etapes prou ben delimitades per l’evolució del panorama polític general, ha revertit en el desenvolupament de projectes de caire econòmic el més rellevant dels quals és el relacionat amb les oliveres mil·lenàries.

Val a dir que en aquest mateix espai ja he parlat anteriorment sobre la qüestió de les oliveres mil·lenàries del Sénia i que fa goig veure com el tema, impulsat per altres agents a més de la Taula del Sénia, concretament pel sindicat agrari valencià la Unió, va fent-se el lloc que li correspon en els mitjans de comunicació generalistes.

Corredor

Aquest divendres 22 de febrer ha tingut lloc a Peníscola una jornada organitzada per l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, dedicada al corredor del Mediterrani i més concretament al tram de l’eix Castelló-Tortosa-Tarragona. Aquest Institut és l’impulsor de l’EURAM, l’Euroregió de l’Arc Mediterrani, que té per finalitat materialitzar el projecte europeu de l’arc mediterrani de comunicacions, una vegada la Unió Europea ha determinat la prioritat de l’articulació d’aquesta via. La jornada ha comptat amb la participació de les diputacions provincials de Castelló i Tarragona; els ajuntaments de Peníscola, Tortosa i Castelló; les cambres de comerç d’ambdues províncies; els ports de Castelló i Tarragona, la diputació i l’àrea metropolitana de Barcelona; a més d’entitats privades empresarials catalanes, entre les quals Agbar i la Caixa. La reivindicació principal de la jornada va orientada a l’acabament del desdoblament ferroviari del tram de via única que encara existeix a la demarcació de Tarragona. Lògicament, és comprensible que els actors de la jornada bé en deuen esperar algun altre rendiment. Per exemple, en el cas de l’ajuntament amfitrió, atraure el turisme de congressos i, a la llarga, millorar les comunicacions que puguen aportar més recursos a la seua indústria del turisme. En el cas de Tortosa, guanyar complicitats per remuntar l’arraconament a què ha estat sotmesa la ciutat en matèria de comunicacions per la via de refer a llarg termini la referencialitat que havia tingut en relació al seu interland, un interland que anava més enllà de les demarcacions administratives i que, per diferents causes entre les quals hi ha l’arraconament ferroviari, s’ha anat encongint a marxes forçades.

Sicília

No eixim de les brases que caiem al foc. Des de fa uns quants dies, les notícies sobre els catxulls dels partits polítics relacionats amb el finançament fraudulent no abandonen la seguida a veure qui la diu més grossa. Perquè més grossa és cada notícia que es va sabent. I dic fraudulent per anomenar-lo d’alguna manera que no siga recurrent. Molts mitjans de comunicació parlen de finançament irregular, amb un clar eufemisme que substitueix il·legal. A mi, personalment, tots dos termes em pareixen desavinents. La legalitat sobre el finançament dels partits, a Espanya, diguem-ho clar, és un xurro. Se’n va com una calça. No s’aguanta per enlloc. Els qui tenen vergonyes a tapar parlen d’irregularitats. Ah molt bé, tant de gust. I van folrant-se la cara de marbre per mirar d’aguantar la desfeta ineluctable que un dia o altre se’ls ha d’endur com si baixés la rambla. Ara: al campionat de la corrupció, el partit que ocupa les poltrones estatals s’emporta la palma de manera destacada.

Posat en l’entremig d’haver d’auditar els seus comptes per fer veure que és el que les investigacions judicials diuen que no és, fa saber que només el 2011 va gastar-se quasi 35 milions d’euros només en sous de personal. Representa que quan es fa una auditoria la revisió es fa sobre les dades que proporciona l’auditat. Doncs bé: tenint en compte que hi ha molts càrrecs i carreguets que mamen de la moma de l’administració mentrestant treballen a sou complet per al partit (vegeu si no a la diputació provincial de Castelló, per no anar més lluny), es pot imaginar el flux de diners que mou tot aquest entramat? Vull dir el flux de diners que no s’auditarà mai, que posen els clients empresarials i un dia apareixen en comptes suïssos de rabosins posats a guardar gallinetes. Vist el funcionament de l’invent, basat en el compte de la vella del sobre amb efectiu donat en mà, que diuen que va inventar Manuel Fraga, potser prenent model de l’administració del generalísimo, podem escandalitzar-nos-en tant com vulguem però, en realitat, ja ho sabíem que això anava d’aquesta manera. Només que l’opacitat franquista de l’oficialitat democràtica espanyola ha funcionat de meravella mentrestant ha pogut mantenir els secrets inconfessables en l’obscuritat.

Però pel que es veu, ara tot ha canviat.