Torno a llegir alguns escrits apareguts aquí mateix sobre la figura de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que darrerament va més just de roba en relació als contenciosos judicials que té oberts. L’empitjorament de la seua situació processal es produeix pràcticament alhora que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps ha arribat a l’estat de la innocència després de passar el judici per allò dels vestits. Hi ha alguns detalls interessants d’aquests processos i d’aquests personatges que mereixen comentari. Un comentari que només pot ser d’urgència en relació a la marxa dels esdeveniments, però que pot adquirir més profunditat si es fan més en perspectiva.
Comencem per Francisco Camps. Després de guanyar les eleccions autonòmiques per majoria absoluta per tercera vegada, al cap d’uns pocs mesos, ha de dimitir per la pressió a què el sotmet la seua vinculació amb els protagonistes de la trama Gürtel de corrupció i finançament il·legal del PP. Ja fa temps que no accepta preguntes dels periodistes i fa les aparicions justes als mitjans de comunicació. La seua relació amb els mandataris del seu partit és tensa. Llavors ha de plegar. Continua llegint »
Ara fa un temps, TV Ulldecona va fixar-se que un indicador de carretera acabat de col·locar a la carretera N-238 hi posava VINAROZ. El fet noticiable consistia a constatar com la instància responsable del manteniment dels indicadors d’aquesta via adoptava aquesta denominació després d’anys que el nom oficial de la localitat en qüestió és Vinaròs. Si de cas, en el terreny del que és opinable, la locució del reportatge s’estranyava com podia ser que, al cap del temps que el nom oficial és Vinaròs, apareix un indicador que reprodueix el nom en castellà. Perquè Vinaroz és el nom en castellà. I pot ser. Desconec si l’indicador ha estat substituït o, si més no, l’alteració ha estat corregida. Perquè es tracta d’una alteració. No d’una alteració ortogràfica, sinó d’una alteració de l’ús oficial del nom d’una localitat en concret. I tant que pot ser.
Com fa vent i hi ha un cel del tot ras, em decidisc a comprovar si des de dalt de la Mola de Xert poden ataüllar-se els 
L’excavació del ramal d’un gasoducte va deixar al descobert un tram molt ben conservat de la Via Augusta, a prop de Sant Joan del Pas, al camí vell de Tortosa, als Hostalets. El bon estat de conservació del tram excavat posa en evidència la consistència d’una infraestructura viària amb 2000 anys d’existència, pel cap baix. En aquest cas concret hi han aparegut restes d’un mil·liari, la fita que marcava les milles romanes i assenyalaven la distància entre el punt concret i Roma o alguna altra ciutat important. Aquestes restes s’afegeixen a dos altres mil·liaris ja trobats al terme de Traiguera, que s’han datat al segle II d.C. Com que hi ha un programa cultural valencià de conservació i valorització de la Via Augusta, val la pena fer algunes precisions sobre la vida d’aquesta calçada al seu pas pel nord valencià i més concretament pel terme de Traiguera. Potser fins i tot podria dir-se que darrerament la cosa romana s’ha convertit en una moda cultural vinculada a restes arqueològiques que alhora afloren a la superfície de l’actualitat cultural. Com que es tracta d’elements patrimonials importants convé fer algunes observacions al respecte.
Vaig al 
Acabàvem l’article anterior parlant d’una iniciativa cultural de l’àmbit comarcal del Maestrat, que està prenent forma aquests mesos. Més concretament, es tracta, per les notícies que me n’arriben, d’una iniciativa sorgida de col·lectius i persones dels pobles de l’Alt Maestrat, que busca estendre’s territorialment i crear una xarxa associativa que, d’una manera o altra, done lloc a un circuit cultural que, per dir-ho il·lustrativament, s’aguante sol. És a dir, sense suport institucional. I sense intervenció política. Dos elements que, més enrere, quan la democràcia espanyola va crear les condicions indispensables, van contribuir prou a la dinamització cultural. Un model que avui per avui pot donar-se per liquidat. Perquè en la mateixa gènesi ja portava incorporat el mecanisme pel qual la llibertat i la iniciativa culturals havien de convertir-se en dirigisme a benefici dels rèdits electorals.
Ara tothom anirà poc o molt de corcoll amb la dinàmica temàtica que marca el centre de poder del qual depenem, en la salut i en la malaltia com aquell que diu, per la cosa de les eleccions. Les maquinàries electorals, que diuen els periodistes, ocuparan els mitjans de comunicació i el magí del personal. Vull dir del personal que pensa, que encara pensem més ben dit, que aprofitant els procediments democràtics manifestament millorables que tenim es pot fer alguna cosa relacionada amb la política per millorar la societat en què vivim. No amagaré que se m’està esgotant el crèdit d’aquesta manera de pensar i m’assalten dubtes substancials en relació al procediment electoral, a la traducció de vots en escons, als discursos dels partits espanyols. Relats, en deien a les darreres eleccions catalanes; els perdedors diu que s’havien quedat sense relat. Ara la política, que sempre ha tingut en l’oratòria la seua crossa argumental, deriva obertament cap a la literatura. Alguns mals literats com ara Francisco Camps van haver de retirar-se al primer minut i prompte l’espera la banqueta, que no tindrà precisament seients de Recaro. 
