Itinerari per fer

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal.

Comarques centrals dels Països Catalans

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.

«Més enllà de l’Ebre»

Hi ha una desafortunada expressió del llenguatge polític català per fer referència a la resta d’Espanya consistent a situar la frontera territorial del Principat a l’Ebre i dir: «Més enllà de l’Ebre…» i llavors criticar, atacar o simplement parlar d’Espanya i el centralisme borbònic que la governa. O potser seria millor dir el centralisme borbònic que pateix Espanya. Però no: el discurs que empra l’expressió «més enllà de l’Ebre» tampoc no distingeix gaire entre el que és Espanya com a societat i l’estat que la identifica políticament. Potser perquè, al capdavall, aquest discurs és un contra-reflex d’aquell centralisme borbònic estructural, inherent a l’existència d’Espanya com a estat i com a societat. Diguem que és una manera vella, inexacta, barceloninocèntrica, peixalcovista, de parlar de Catalunya i dels altres. Denota una frontera mental completament imaginària. Hi ha territoris del Principat més ençà de l’Ebre: la riba dreta de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, la riba dreta del Baix Ebre i el Montsià. Però això no ha estat mai rellevant en el discurs que comentem. L’Ebre pareix una frontera natural més real que l’administrativa per als ignorants i interessats, les dues virtuts o defectes alhora, a mantenir aquest discurs caducat. Un discurs de paradigma espanyol, involuntàriament o no.

M’agradaria saber quin va ser l’origen de l’expressió. De fet, si en algun moment l’Ebre va ser efectivament aquesta frontera va ser del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938, en què ve tenir lloc l’anomenada Batalla de l’Ebre, el principal episodi bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola, que va decantar definitivament la balança del cantó de la insurrecció franquista.

Buscadors de fronteres

Foto: Ara

La convocatòria del que ha acabat sent un simple procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya, o potser no tan sols, ja ho veurem, ha avivat l’interès mediàtic espanyol per les societats veïnes, entre les quals el Baix Maestrat. Ara, mitjans madrilenys entre els quals n’hi ha que han treballat per enfonsar el procés català amb jugades brutes a partir de filtracions del Ministeri de l’Interior espanyol, s’interessen pel punt de vista que els veïns territorials immediats de Catalunya tenen del que hi passa.

És el cas de la sèrie “En la frontera de Cataluña” del diari El Mundo, que aquesta setmana ha dedicat dos reportatges a Sant Rafel del Riu i Vinaròs en l’edició valenciana del diari. Del primer cas, n’ha elaborat el titular “El último pueblo de ‘Espanya‘”, i del segon “Vinaròs, puerto de llegada de la Vía Catalana“.

També hi dedica atenció el programa de Cuatro Viajando con Chester, que emet aquest mateix 9N el programa “Fronteras catalanas“, en què recorre punts limítrofs amb la ratlla de demarcació territorial: Pont de Montanya (Alta Ribagorça), l’Aran, Alcanar i Vinaròs. El programa juga amb la dicotomia del sofà partit per els banderes espanyola i catalana, que obliga els convidats a asseure’s a una o altra banda. Seguint el seu tarannà provocador, el presentador llueix les vambes independentistes que s’han posat de moda els darrers temps entre els partidaris de la secessió de Catalunya. Apuntem que també en aquest cas l’Ajuntament de Vinaròs va haver de demanar per favor que fessen servir el topònim oficial i no “Vinaroz”.

Lògicament, haurem d’esperar a diumenge a la nit per veure el programa de Cuatro. La informació que avança a la web és només introductòria. Sí que es pot analitzar el que publica El Mundo i les opinions de qui hi apareix.

Via catalana

L’any passat per aquestes dates, comentàvem els prolegòmens de la manifestació que va tenir lloc a Barcelona l’11 de setembre, que va reunir més d’un milió i mig de persones. Sobre la qüestió de quantitats, sempre hi ha divergències, produïdes a causa del partidisme de qui compta. En qualsevol cas, quedem-nos amb la idea que, a hores d’ara, no hi ha a Europa cap altre moviment polític capaç d’aplegar tanta gent. No cal dir que aquella manifestació va tenir efectes polítics dins els quals encara vivim i i que encara han de descabdellar-se més.

Per a l’edició d’enguany, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha enginyat la cadena humana que ha de travessar l’espanyola Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) seguint la Via Augusta -hi ha coses que són estructurals i sobreviuen al pas del temps- i enllaçar a banda i banda amb les cadenes nord-catalana i valenciana, que li donaran la mà en senyal de solidaritat, germanor i continuïtat nacional. En aquests dies previs, com l’any passat, les declaracions de tots els interlocutors polítics se succeeixen en la necessitat de posicionar-se respecte del fenomen emergent de l’independentisme català. En aquest pas frenètic per la palestra mediàtica, hi ha declaracions per a tots els gustos i, en general, es produeix la circumstància virtuosa que tot interlocutor que obri la boca es posa en evidència. La cosa no deixa indiferent. Demana posicionaments clars i és un encís veure com es retrata el personal. No hi entrarem més que en aquells aspectes que demanen la nostra atenció des del punt de vista que ens ocupa aquí: la Ilercavònia.

Itineraris per les terres de cruïlla

Pel diariet de Traiguera, m’arriba notícia de l’edició d’enguany dels itineraris per les terres de cruïlla. Faig una cerca amb el Google i veig que pràcticament des dels inicis del funcionament del blog corresponent, al 2009, no hi ha cap notícia sobre aquest esdeveniment. És al VinaròsNews on trobo alguna informació que no provinga específicament de les entitats que l’organitzen. Suposo que hi deu haver més mitjans comarcals que en parlen, però amb la informació detectada ja en tinc prou per deduir que aquesta agrupació, tal com la definia Josep Romeu, president del Centre d’Estudis d’Ulldecona, el 2011, fa via a la seua, de manera semblant a com es porten a terme els itineraris que organitza: a peu i caminant quan fa bon temps. Vull dir que l’organització dels itineraris, que formen part de les activitats culturals i d’estudis que realitzen els centres d’estudis i entitats culturals que s’hi han anat afegit entre el 2009 i l’actualitat, es fa sense pensar ni poc ni molt en la difusió en els mitjans de comunicació o si més no, no pareix que tinguen caràcter noticiable. Així doncs, podem parlar d’una feina de formiga que, pel que es veu, no ha parat de créixer des de les primeres passes, ja fa cinc anys.

La “taula del Sénia”

Ja fa dies que remeno llibres de cuina de la col·lecció La Teca, de l’editorial Onada, de Benicarló. Aquesta col·lecció, que dirigeix el xef vinarossenc Juanjo Roda, integra uns quants títols de receptaris de pobles de la Ilercavònia. Rossell, Benicarló, Vinaròs i el Delta de l’Ebre (així amb majúscules) hi tenen un o més receptaris, juntament amb una raresa, o potser no tant, dedicada a la pastisseria i la cuina de la garrofa. No he llegit ni els de Benicarló ni els de la garrofa i només puc parlar pels altres. Es tracta d’uns llibres esplèndids, que retraten (potser mai més ben dit) els plats i elaboracions culinàries o de forn més característiques dels pobles a què va dedicat cada volum i ho fan des d’una perspectiva autocentrada: receptes elaborades per gent de cada poble, amb referències explicatives a la societat local.

Veure-les venir

Aquesta darrera setmana hem assistit a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, que ha tingut un cert protagonisme en la persona de Núria Ventura, exalcaldessa d’Ulldecona i diputada pel PSC, a causa de l’escissió de vot que va experimentar el seu grup parlamentari, ja que ella mateixa va ser una de les dissidents a l’hora d’incomplir el mandat del seu partit. En lloc de votar en contra de la declaració, ella i quatre parlamentaris socialistes més van abstenir-se de prémer el botó i va ser com si no hi fossen, si bé amb un efecte polític considerable. Van trencar la disciplina de partit i van obrir prou més l’esquerda que, pel que es va veient elecció rere elecció, porta el PSC a l’esvoranc polític, al clot.

El model de democràcia en què estan involucrats els partits polítics de resultes d’uns plantejaments institucionals que configuren un règim partitocràtic, sorgit de la transició d’una dictadura, no interessa al ciutadà a no ser que decidisca participar-hi i pujar al carró del repartiment del pastís convertint-se ell mateix en polític, si pot. Aquest model de democràcia, després de més de 34 anys sense reforma, dóna mostres d’haver esgotat les seues reserves de representativitat. I una bona mostra és la mateixa declaració de sobirania. Sense reformes profundes del sistema electoral i de l’estructura de l’estat, és normal que en temps de canvis ràpids i substancials de la societat, el sistema es mostre anquilosat com ho va ser el de la restauració borbònica a començaments del segle XX.

El puig de la Nau

L’estiu dóna per fer alguna visita interessant entre les festes i festivals de la temporada. L’associació cultural Pere de Thous em fa arribar notícia via Facebook de les visites dramatitzades que realitza al poblat iber del Puig de la Nau, a l’extrem nord-oriental del terme municipal de Benicarló, i em decidisc a visitar el lloc, després de més de 30 anys. Vaig anar-hi en una excursió escolar quan feia EGB. Devia ser l’any 1978 i les ruïnes del poblat feia poc que s’havien donat a conèixer. Malgrat el temps transcorregut, l’estat de les edificacions del poblat és bo si no millor, ja que s’hi han fet actuacions de consolidació i encara que alguns detalls siguen afegits moderns, val a dir que estan fets amb criteri i bon gust, respectant la integració de les actuacions de museïtzació en el conjunt antic.

Les visites dramatitzades que fa aquesta associació benicarlanda busquen divulgar el coneixement d’un patrimoni que, d’una altra manera, resulta sobremanera difícil de donar a conèixer al públic local i al visitant turístic característic d’aquesta època de l’any. Això no obstant, el conjunt és igualment visitable. Compta amb un horari estable al llarg de l’any i té una vinculació científica i patrimonial amb el MUCBE, on hi ha l’exposició permanent de les troballes fetes durant l’excavació.

Així doncs, encara que siga més de mitant tarda, fa calor a la punta oriental del puig de la Nau.

Eleccions i Capità Enciam

Ara tothom anirà poc o molt de corcoll amb la dinàmica temàtica que marca el centre de poder del qual depenem, en la salut i en la malaltia com aquell que diu, per la cosa de les eleccions. Les maquinàries electorals, que diuen els periodistes, ocuparan els mitjans de comunicació i el magí del personal. Vull dir del personal que pensa, que encara pensem més ben dit, que aprofitant els procediments democràtics manifestament millorables que tenim es pot fer alguna cosa relacionada amb la política per millorar la societat en què vivim. No amagaré que se m’està esgotant el crèdit d’aquesta manera de pensar i m’assalten dubtes substancials en relació al procediment electoral, a la traducció de vots en escons, als discursos dels partits espanyols. Relats, en deien a les darreres eleccions catalanes; els perdedors diu que s’havien quedat sense relat. Ara la política, que sempre ha tingut en l’oratòria la seua crossa argumental, deriva obertament cap a la literatura. Alguns mals literats com ara Francisco Camps van haver de retirar-se al primer minut i prompte l’espera la banqueta, que no tindrà precisament seients de Recaro.