Compartida

Fotografia: Els governs de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià acorden la Declaració de Palma

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre. Continua llegint

Anuncis

Situació sociolingüística

Cobertura de Canal 56

Cobertura de Canal 56. Font: Canal 56

Cadascú té els seus defectes. Un dels meus és que no puc evitar de fer l’anàlisi sociolingüística de qualsevol intervenció comunicativa en què participo, tant si és com a protagonista com si només ocupo un lloc d’espectador. És un defecte de fàbrica, podríem dir, derivat de la meua formació com a lingüista i puntualment alimentat per la meua dedicació professional a l’ensenyament. Rarament en parlo portes enfora si no és que ve a la conversa de fer-ho, però això no trau que m’hi fixe de manera continuada i involuntària. Després de tot, en la nostra comunicació diària no parem de negociar amb les persones amb qui interactuem en relació a la manera que tenim d’entendre’ns, és a dir, en relació al vehicle compartit que fem servir per entendre’ns, això és el llenguatge expressiu, que inclou, sobretot, la llengua.
Aquest estiu que ara s’acaba, he tingut ocasió d’observar i reflexionar sobre l’evolució dels usos lingüístics al Baix Maesetrat, assumpte sobre el qual ja vaig escriure fa temps (“El Baix Maestrat: situació sociolingüística”. Llengua Nacional, juny 1997). Ara no faré un actualització del que ja vaig dir per la simple finalitat de veure com han canviat aquestes coses en dèsset anys, si bé fer-ho podria tindre l’interès de constatar una evolució que, si fa no fa, coincideix amb el temps que el PP ha estat al govern de  l’autonomia valenciana. Potser m’hi dedique properament.

El que volia constatar ara és com ens podem trobar, al Baix Maestrat, que qualsevol instància pública començant per l’administració estatal i acabant per la municipal, incloent-hi empreses concessionàries i altres del mateix caire que viuen de prestar serveis públics; ni privada, ja siguen empreses de qualsevol ram, societats anònimes, cooperatives, cadenes de distribució, empreses familiars, bars ni el més mínim negoci, no fa servir altra llengua en la seua comunicació ordinària que no siga el castellà. Continua llegint

Ràdio Silenci

1390403255438

Com que començàvem a avorrir-nos després del tancament de la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV), el ministeri d’indústria espanyol ha iniciat el procediment per multar Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a compte de les emissions il·legals (si els convingués als multadors només serien irregulars) de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià. Sembla que com la paperassa no està en regla, això es prou perquè l’administració corresponent engegue la piconadora sense ni tan sols avisar. No hi fa res que el procés de concessió de les teles privades hagués de ser anul·lat judicialment perquè era un fiasco d’amiguisme i incompetència. En aquest cas el pes de les accions administratives va ser… a favor.

Desconec els oients que devien tenir aquestes emissores ara fetes callar en terres valencianes perquè de dades d’aquest tipus, al País Valencià, no se’n publiquen. I segurament si s’hagués fet, hauria mostrat la poca per no dir nul·la incidència que hi tenien. Continua llegint

Espai comunicatiu

Dissabte 2 de novembre veig que dins del cicle Cita a Morella i amb motiu del trentè aniversari de Comunicacions dels Ports, hi parla el periodista valencià Manuel S. Jardí, a qui conec de les seues col·laboracions a El Temps i en mitjans digitals valencians. El conec sobretot per la crítica de vegades àcida del stablishment valencià. La conferència que hi ha de fer duu per títol “Per què necessitem un espai mediàtic valencià”. El tema em crida l’atenció i em decidisc a assistir-hi.

A la sala del Justícia de Morella, on té lloc l’acte, hi ha uns rollers que donen el to de l’efemèride de Comunicacions dels Ports, mitja entrada de públic i puntualitat. Hi trobo els amics morellans d’El Pont, el sociolingüista Ernest Querol i l’acadèmic Lluís Meseguer, que s’alegren de la meua presència extramorellana.

L’acte té la correcció de les conferències centrades en els continguts que s’han vingut a exposar i a escoltar. L’organització, que compta amb la participació de l’alcalde Ramsés Ripollés, posa d’entrada l’èmfasi en la necessitat dels mitjans de comunicació públics que són Comunicacions dels Ports, tant en el vessant de servei a la societat comarcal com en el de pluralitat i vitalitat culturals que suposen. Uns plantejaments que em semblen exposats amb seriositat i rigor, en el coneixement del que costa el manteniment dels mitjans de comunicació a canvi de la cobertura que en aquest sentit té qualsevol col·lectiu que es regeix de manera democràtica.

El conferenciant, més que centrar-se específicament en la temàtica delimitada pel títol de la conferència, fa un recorregut per l’actualitat i la història del panorama comunicatiu que coneixem, passant per la història de la televisió i dels grups de comunicació, els diaris de la capital i la sort de la televisió pública valenciana.

Continua llegint

Reciprocitat?

Aquesta setmana ha aparegut la notícia que les Generalitats havien arribat a un acord per escrit per a la represa de les emissions de TV3 al País Valencià i de Canal 9 al Principat. La notícia la va donar el portaveu de la Generalitat de dalt i de seguida s’han començat a produir declaracions de la Generalitat de baix i de l’opinió pública, amb enqu</spanesta de diari inclosa. L’acord arriba després que al febrer el Tribunal Suprem espanyol donés la raó a ACPV en relació al tancament dels seus repetidors per part de la Generalitat de baix, cosa que no podia fer perquè no en té l’atribució, que segons l’alt tribunal correspon a l’estat. Aquesta deslegitimació de l’acció administrativa de la Generalitat valenciana pareix que ha obert la porta a l’entesa.
Pel que ha transcendit, l’entesa és que els canals de totes dues televisions es veuran al territori veí després que el País Valencià dispose d’un tercer multiplex per portar-ho a terme. Correspon al ministeri d’Indústria espanyol d’atorgar aquesta plataforma radioelèctrica. Mentrestant, els dirigents valencians s’han apressat a remarcar que el respecte que inclou l’acord pels símbols d’identitat valencians significa que a partir d’ara TV3 ha de canviar de nomenclatura per referir-se al País Valencià i a la llengua que li és pròpia: n’ha de dir “Comunitat Valenciana” i “idioma valencià”, i a més reconèixer l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en matèria lingüística en el territori valencià. Altrament, diuen aquests dirigents, tornaran a desconnectar les emissions de TV3. En relació a això darrer, un es pregunta com es poden dir ximpleries tan grosses en tan poques paraules. Continua llegint

TV3 al País Valencià

Encara no dos anys més tard, el Tribunal Supremo espanyol ha invalidat les mesures d’intervenció de la Generalitat valenciana relatives a l’apagada dels repetidors de TV3 al País Valencià, argüint que l’administració que va ordenar-la, la Generalitat, no té competència en l’ordenació de l’espai radioelèctric. Aquesta sentència posa en evidència l’arbitrarietat i la mala intenció d’una mesura de caràcter estrictament polític que aquell president de la Generalitat amb problemes de sastreria va posar en pràctica amb la sola finalitat de fer callar la crítica d’un mitjà que informava dels catxulls en què s’anava sabent que s’havia posat: els catxulls de la corrupció que, justament el mateix dia en què va fer-se pública la sentència del Supremo, van donar lloc al processament de qui havia estat el vicepresident del govern que ell presidia. Aquestes cosetes, en el terreny de la política professional constitueixen clatellades de primer ordre. No se’n sap el resultat final, les conseqüències, però de moment el fet de ser notícia, concretament mala notícia, ja suposa prou adversitat. Un fracàs en tota regla. I això tenint en compte que aquests defensors aferrissats del patriotismo constitucional i d’ofrenar noves glòries a Espanya han actuat de manera subversiva contra l’ordre que diuen que glorifiquen. S’ha d’actuar molt subversivament perquè el garant d’una legalitat feta a mida de l’estat actual de coses, del tot favorable a les inèrcies històriques que donen sentit a l’existència d’un partit com el que el governa actualment, et desautoritze d’aquesta manera.

Així doncs, l’acció administrativa de la Generalitat valenciana en relació al tancament dels repetidors d’ACPV que feien arribar el senyal de TV3 al País Valencià va ser una il·legalitat, un atropellament dels drets de la ciutadania a la informació i a la lliure expressió. Total, que la Generalitat haurà de tornar els 300.000 € de la multa. Continua llegint

Espai comunicatiu

Fa uns mesos, vaig anar a Televisió d’Ulldecona a per una entrevista relacionada amb el llibre La Font de la Salut, del qual sóc autor. Lídia Labèrnia va conduir una entrevista que em va permetre explicar amb concisió i tranquil·litat per a les càmeres de la televisió local. Els estudis de TVU apleguen també els de Ràdio Ulldecona, la veterana ràdio del Montsià, que devia ser la primera ràdio que vaig sentir de menut, mentre ma mare treballava a casa amb el transistor engegat. Tot plegat és en un pis del cèntric carrer Major d’aquest poble del Montsià. Dies abans, s’havien posat en contacte telefònic amb mi per fer-me una entrevista radiofònica en directe. El mitjà radiofònic és molt immediat i les coses sempre són més agafades amb pinces, començant per la disponibilitat de temps. L’interès dels mitjans ulldeconencs era conseqüència directa de la presentació del llibre a la llibreria Obreda de Vinaròs, que Emili Fonollosa, col·laborador en els mitjans d’Ulldecona, va difondre a partir d’un enregistrament d’una part de l’acte de Vinaròs.

M’hi han fet pensar les notícies que fa temps que circulen sobre les minves que empresarialment han experimentat els mitjans de comunicació de les nostres comarques. Continua llegint