Meravelles

Foto: Carles Ripollés

Aquesta setmana hem assistit a alguns fets meravellosos escaiguts a les nostres comarques de Castelló. Finalment, s’ha emprès la reparació, o el que haja de ser, del pont de la Bota, al peu del port de Querol, a l’N-232, al terme de Morella. Amb motiu d’aquestes obres, la carretera, nacional, ha quedat tallada al trànsit, que s’ha desviat per Catí i Ares del Maestrat. Les obres s’han esperat que hi passés la Vuelta a España perquè segurament allò primer és el que va davant. Una vegada ha passat l’esdeveniment esportiu, segons com també nacional, llavors el pont ja estava preparat per ser objecte de reparació. Ara resem perquè aquestes obres s’executen, no en els terminis que diuen que s’executaran, sinó en el doble de temps. Això ja serà un què important, un progrés. La vegada anterior que es van fer obres per aqueixos verals, van estar empantanegades un munt de temps que la falta de memòria fa que no puguem tindre present. Una gestió desvergonyidament nefasta de la contractació va fer que la carretera estigués en obres un temps indeterminat, tan sols regit per la confusió i la falta d’informació. En el cas actual, els gestors de la via, que depèn de l’estat, nacional, han optat pel broc gros: via tallada i qui vulga passar-hi que vaja a voltar. Ni pas alternatiu ni romanços. No està l’estat per a segons quines despeses sumptuàries. A una carretera que no és radial, en una comunitat autònoma que paga a l’estat per pertànyer-hi tot i tindre un nivell econòmic inferior a la mitjana, i més en unes comarques igualment perifèriques respecte dels centres de poder, li correspon això. I això, dit, en puritat, és un tracte humiliant.

La iniciativa

Foto: Generalitat Valenciana / Ara

Aquests dies ha tingut lloc a València la torna de la visita que Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, va fer a Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, fa un temps. Sí, es tracta del restabliment de relacions institucionals al més alt nivell entre les institucions autonòmiques del País Valencià i Catalunya. I per l’acompanyament del president Puigdemont, amb parlamentaris de tots els grups polítics, empresaris, etc. tots posats en un Euromed camí de València, pot entendre’s que no es tracta d’un restabliment formal i au, sinó d’una veritable aposta estratègica d’ambdues administracions. Després hi pot haver les limitacions pròpies de les institucions autonòmiques a l’hora de portar a la pràctica els projectes que tenen en ment, perquè la intervenció de l’estat espanyol és com un mur de formigó que encotilla el que les autonomies poden fer o deixar de fer, sobretot si es tracta de Catalunya, i no diguem si a més hi ha el País Valencià de bracet. Perquè ja sabem amb quina finalitat va escriure’s el precepte constitucional aquell segons el qual està prohibida la federació de comunitats autònomes. Cosa que no afecta Euskadi i Navarra, per a qui la constitució reconeix aquesta mateixa possibilitat. Laberint hispànic.

Tragèdies silenciades

Vaig a Benassal a la presentació del llibre Tragèdies silenciades de Raül González Devís, que té lloc dimecres 17 d’agost a l’auditori Cajamar, organitzada pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica del Segle XX de Benassal (GRMH), que la mateixa setmana organitza uns quants actes més al voltant de la temàtica de què s’ocupa.

Raül González Devís (Castelló, 1981), com altres tants investigadors d’aquesta temàtica, és professor de secundària i pertany al GRMH de Castelló. La seua recerca doctoral està centrada en l’anàlisi de la guerrilla antifranqusita i la seua repressió per part de la dictadura. Tragèdies silenciades porta com a subtítol Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià i està prologat per Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història de la Universitat Rovira i Virgili, que amb el seu estudi Maquis: El puño que golpeó al franquismo va fixar  les bases generals per a un estudi aprofundit del fenomen. El llibre ve a omplir un buit de la historiografia castellonenca en relació a l’estudi del fenomen del maquis a les comarques de la demarcació. Després d’un apartat dedicat a la descripció analítica de la maquinària repressiva de la dictadura contra la guerrilla, el gruix de l’estudi es dedica a tractar casos d’esdeveniments i persones concrets que conformen capítols significatius de la guerra sorda que hi va haver entre 1945 i 1952 per aquestes contrades i que l’autor ha pogut documentar. D’aquesta manera, el llibre conforma un relat científic argumentat, sostingut en fonts documentals i orals que atorguen al conjunt la coherència imprescindible per a la comprensió del fenomen històric del maquis i de la incidència que va tindre a les comarques de Castelló.

Entitats del Maestrat

Aquest divendres 29 ha tingut lloc a Xert la presentació del programa de la Primera trobada d’entitats del Maestrat, que organitzen el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) i Maestrat Viu (MV) i que s’esdevindrà el proper dissabte 10 de setembre al mateix poble de Xert. Es tracta d’una iniciativa orientada a repensar, coordinar i projectar l’activitat associativa comarcal en l’àmbit cultural. Els organitzadors hi han convocat directament més de 30 associacions culturals de la comarca.

Pel que fa al programa de la jornada, comptarà amb una conferència inaugural a càrrec de Joan Carles Membrado Tena, professor de Geografia de la Universitat de València, que tractarà sobre “L’organització territorial valenciana. El cas del Maestrat”, en la qual, amb tota seguretat, s’abordarà la situació de no comarcalització administrativa del territori valencià i com la divisió pseudooficial ha revertit en la desmembració del territori històric del Maestrat. Un fil a l’agull molt ben posat per orientar la resta de la jornada, tenint en compte que la conferència ha de servir per establir els paràmetres del que després s’hi ha de discutir.

La taula redona que segueix la conferència porta per títol “Comarcalització i activitat cultural. Exemples i referents per al Maestrat”. Hi participen representants d’administracions comarcals del Matarranya, el Montsià i la Vall d’Albaida (mancomunitat en aquest darrer cas), a més del representat de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una entitat semblant a MV que ja fa temps que desenvolupa la seua activitat en aquesta comarca catalanoparlant d’Aragó. De les intervencions dels ponents i del public pot sortir una primera aproximació a com van i com podrien anar les coses en el cas del Maestrat.

A continuació, tres grups de debat per separat tractaran i miraran d’arribar a algunes conclusions al voltant d’aquestes tres temàtiques: “Una xarxa d’entitats per al Maestrat. Objectius i mitjans”; “La coordinació de les agendes culturals al Maestrat”; i “Una proposta cultural per al Maestrat, entre la tradició i la modernitat”.

La mateixa estructura de la jornada ja dóna a entendre quins són els plantejaments i les expectatives que els organitzadors han dipositat en la jornada en relació a la temàtica a tractar, que és, grosso modo, la cultura que es fa al Maestrat per part de l’associacionisme cultural.

Il Gattopardo de Tortosa

Foto: ara.cat

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat.

I ara les Terres de Cruïlla

Imatge promocional de l’informatiu “Al dia, Territoris Sénia”

Després de tractar en escrits anteriors sobre la província de Castelló i sobre la comunitat autònoma valenciana, de nom pseudooficial “la Comunitat“, així sense més gentilici identificatiu, tal com sol dir la gent en senyal de penetració popular de la despersonalització política operada en els darrers temps; un amic em suggereix que parle de les “terres de cruïlla”, cosa que em porta a fer repàs de bona part dels escrits apareguts a Ilercavònia pràcticament des dels inicis, al 2005.

“Terres de Cruïlla” és l’apel·latiu que pareix que haja fet fortuna per designar el territori de contacte geogràfic entre Catalunya, Aragó i el País Valencià. Aplica a un territori diferent el procediment lèxic que va donar lloc al distintiu “Terres de l’Ebre”, que fa referència a les comarques del Principat que envolten el riu Ebre, del qual prenen nom. Un nom que s’ha consolidat al llarg del temps per l’oficialització i com a divisa de defensa davant d’amenaces externes originades arran de la principal riquesa natural que té el seu territori: l’aigua del riu. “Terres de Cruïlla” designaria les comarques del Montsià, Matarranya, Ports de Morella i Baix Maestrat. Si hi voleu aplicar una dimensió ampliada, “Terres de Cruïlla” engloba les Terres de l’Ebre, el Matarranya, els Ports i el Maestrat. Aquesta àrea s’aproxima a l’extensió territorial actual de la diòcesi de Tortosa, de la qual no forma part el Matarranya ni els pobles més meridionals del Maestrat històric.

Víctor Amela

Víctor Amela el dia que es va fer públic l’atorgament del premi. Foto: EFE

A finals de gener va fallar-se el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, que atorga l’editorial Planeta, de Barcelona, i en aquesta ocasió l’afortunat va ser el periodista i escriptor Víctor Amela, també de Barcelona, que s’hi havia presentat amb l’obra La filla del capità Groc, una novel·la entre històrica i romàntica, que recorda el clàssic rus d’Alexadr Puixkin La filla del capità (1836), de la qual pren el títol al peu de la lletra. Així com Puixkin hi reprodueix la revolta de Pugatxov, que va encapçalar la rebel·lió dels cossacs i els camperols contra l’emperadiu Caterina II a mitjans del segle XVIII, Amela fa això mateix amb la Guerra del Groc, una revolta o potser seria millor dir una guerra particular protagonitzada per Tomàs Pena-roja, conegut com el Groc del Forcall. Aquesta rebel·lió va tenir lloc entre 1842 i 1844 al nord del País Valencià, en molts dels escenaris on pocs anys abans, entre 1833 i 1840, s’havia produït la primera guerra carlina. La connexió entre l’escriptor i la temàtica de la novel·la que l’ha portat a guanyar el premi més ben dotat en llengua catalana és familiar, ja que el seu avi patern era del Forcall i ell hi va passar alguns estius de  menut.

Víctor Amela és conegut sobretot per la seua dedicació professional al periodisme i la comunicació. És un dels autors de la secció La Contra de La Vanguardia, dedicat a entrevistes, que funciona des de 1998. També és crític de televisió, matèria sobre la qual ha impartit classes a la universitat. És un periodista molt reconegut, que escriu des de 2005, en castellà. També va ser comentarista de llibres al programa Llibres del 33, el canal cultural de la televisió pública catalana. Actualment col·labora en programes de televisió i ràdio de mitjans del grup Godó, propietari de La Vanguardia. Tot i que és un autor de Barcelona que escriu en castellà, no és la primera vegada que ho fa sobre el Forcall, els Ports i el Maestrat.

Premis Maestrat Viu 2015

Ja s’ha obert el termini de presentació de candidatures a la segona edició dels Premis Maestrat Viu, que convoca aquesta associació cultural. Maestrat Viu és una associació cultural que treballa per la promoció i la normalització de la llengua i la cultura de la comarca, específicament en l’educació. Va iniciar el seu recorregut el 2012 i des d’aleshores és el referent més septentrional d’Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua, entitat cívica d’àmbit valencià que té per objectiu la normalització lingüística en tots els àmbits d’ús de la llengua.

Els Premis Maestrat Viu tenen per objectiu prestigiar l’esforç de les persones i entitats que hagen destacat per divulgar o promoure la cultura valenciana i la llengua catalana en l’àmbit de la comarca del Maestrat. És a dir, que treballen en valencià per la promoció de la cultura valenciana. Amb aquesta finalitat, el passat 2014 van instituir-se quatre modalitats de premi destinades a reconèixer la trajectòria d’un col·lectiu i d’una persona al llarg del temps, i a reconèixer la realització de projectes, un de col·lectiu i un altre d’individual, en el termini de l’any en curs.

Rutes literàries

Monument a Carles Salvador. Benassal. Foto: Endrets

Reprenent el fil d’escrits anteriors dedicats a tractar el panorama literari del Maestrat i arran d’una col·laboració en marxa amb la revista Beceroles, del Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les Comarques Centrals dels Països Catalans (CEL), que està preparant un monogràfic sobre les rutes literàries de la Ilercavònia, que és el seu àmbit territorial; he pensat a donar idea de les rutes literàries existents al Maestrat i als Ports i fer algunes consideracions sobre el lloc que ocupen en l’escala de valors de les polítiques culturals que operen al territori de referència: les comarques del Maestrat i els Ports.

Comencem dient que el concepte de ruta literària pot vincular-se al que ha desenvolupat l’associació Espais Escrits en relació al patrimoni literari, entès com la presència de referents literaris en un lloc o territori concret. Això engloba espais concrets relacionats amb obres i escriptors, incloent-hi cases-museu dedicades a un escriptor o escriptora concrets, i rutes literàries que referencien obres o escriptors sobre un itinerari que pot limitar-se a un recorregut urbà o bé a un territori més ampli, en funció de els característiques del referent literari escollit i del desenvolupament del projecte que s’hi dedique. També poden dedicar-se a temàtiques més àmplies, que sovint relacionen el patrimoni literari amb la resta del patrimoni cultural, històric o artístic que posseeix un lloc concret. Es tracta d’un recurs cultural que pot tindre aplicació en l’educació, el foment de la lectura i el turisme.

Entrant en matèria, l’únic “espai escrit” pertanyent a l’associació esmentada és l’aula-museu Carles Salvador de Benassal, pertanyent a la fundació del mateix nom.

Dir Vinaròs

Foto: Ajuntament de Vinaròs

Tot conduint sentim al programa matinal de Catalunya Ràdio d’aquest divendres 27 que parlen de Vinaròs. Concretament, es tracta d’una secció de caràcter gastronòmic dedicada a recórrer punts d’interès culinari de la geografia catalana, anomenada “Territori i taula”. En concret, l’edició que escoltem fa referència al Baix Maestrat, el Montsià i el llagostí de Vinaròs. El gastrònom Pep Palau i el periodista Joan Morales, director de la revista Descobrir, hi participen introduint el llagostí de Vinaròs com a producte gastronòmic amb identitat pròpia. El motiu són les festes de sant Joan i sant Pere de la capital del Baix Maestrat, que tenen lloc aquesta darrera setmana de juny. La secció inclou la participació dels oients, que per guanyar una estada turística han de contestar unes preguntes que serveixen per moure l’interès de l’audiència i alhora donar a conèixer una mica més en concret la geografia de què es parla. La locutora Mònica Terribas, conductora del programa, una de les estrelles del panorama mediàtic barceloninocèntric, adreça una pregunta a un oient de Terrassa que no té cap dificultat a identificar Peníscola com la localitat on hi ha el castell templer on va viure el papa Benet XIII d’Avinyó i es queda en blanc quan se li pregunta en quina localitat està ubicada la finca de l’Arion, que concentra més de 200 oliveres mil·lenàries. Una altra oient, de Sabadell, encerta a dir que és a Ulldecona. Evidentment, la fama del castell peniscolà compta amb molt de temps de promoció davant l’Arion, un referent molt recent del patrimoni natural de la Ilercavònia, que diuen que pertany al Territori del Sénia, així amb majúscules, si fa no fa el territori de la mancomunitat de la Taula del Sénia en què s’han catalogat i promogut les oliveres mil·lenàries d’ençà de fa no més de 15 anys.