Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

Estiu literari al Maestrat

Plaça major de Sant Mateu. Foto: Columbusalbus

Estiu literari al Maestrat és una idea que se’m va ocórrer arran de la meua feina com a tècnic docent al programa El Gust per la Lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, no únicament. L’organització de jornades dedicades a l’estudi d’escriptors significatius com ara Joan Maragall o Màrius Torres i l’elaboració de rutes literàries, com la de Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, van proporcionar-me coneixements sobre la manera d’organitzar, difondre i portar a terme activitats literàries entre l’estudi i el gaudi, obertes a l’experiència cultural més enllà del turisme. La col·laboració en el número 6 de la revista Beceroles, apareguda el 2016 però amb materials dels anys anteriors, va portar-me a la formalització de les rutes literàries seguint els estàndards de la xarxa Espais Escrits, entramat que ja coneixia justament arran de la dedicació a El Gust per la Lectura. Al final, quan de l’Ateneu Cultural de Benicarló van demanar-me per fer una ruta literària de La Font de la Salut, vaig haver de recollir els textos del llibre que poden configurar una ruta literària a l’ús: un recull de textos per ser llegits in situ, on se situa el que conta la lletra impresa. La confluència de les rutes literàries amb les jornades d’experts sobre literatura va desembocar en la formulació d’un possible cicle d’activitats literàries al Maestrat, un nínxol cultural intacte per causes que ara no em vaga d’argumentar però que estan directament relacionades amb un model cultural i econòmic concrets del turisme massiu i el folklorisme, que s’ha practicat i es practica al Maestrat. Bona part dels materials potencials per a aquestes activitats s’han anat amalgamant en els darrers anys. Només consisteix a reagrupar-los i donar-los la possibilitat de traure el cap més enllà de la labor sorda de persones de la mateixa comarca que s’hi dediquen amb el sol suport de la seua pròpia voluntat, tot sovint decantada de la seua dedicació professional a les lletres.

Manel Garcia Grau

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any.

Primera trobada d’entitats culturals al Maestrat

La gent de l’associació cultural Font de l’Albi de Xert ho té tot a punt per a la Primera trobada d’entitats culturals del Maestrat i a primera hora del matí de dissabte 10 de setembre el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) i Maestrat Viu, les dues entitats convocants, tenen la logística preparada per acollir les 25 entitats inscrites de les 35 convocades a participar en aquesta primera trobada específica d’associacions del Maestrat que treballen per la cultura pròpia dels pobles de la comarca.

Comencen a acudir els primers participants. Acreditacions, encaixades i petons. Hi ha una bossa per a cada associació amb clàssics de la cultura material i la història de la comarca: actes de Jornades d’Estudi del CEM, el llibre del congrés de pedra seca llegat de Miguel Garcia Lisón, i Les guerres carlistes al nord valencià d’Aureli Puig Escoí, d’Onada; uns bloquets amb el cartell de la trobada a la portada i el del 825è aniversari de la carta de donació de la Barcella que impulsa l’associació xertolina. Fem un mos abans de començar, amb pa dels forns de Xert, oli Cuquello de la Jana i formatge de Catí.

Les tecnologies de la informació i la comunicació encara no són una cosa fixa, que forme part del paisatge humà. Apareixen en forma de projector i pantalla per a la conferència de “L’organització territorial valenciana. El cas del Maestrat” que enceta la jornada de la mà de Joan Carles Membrado Tena, professor del departament de Geografia de la UV. La seua intervenció serveix per fixar el marc mental dels participants.

Arxius locals

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició?

Itinerari per fer

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal.

Fem cultura?

El conseller de Cultura Vicent Marzà, en la presentació del pla. Foto: La Veu del País Valencià

El 31 de març va presentar-se “Fes cultura“, l’anomenat pla estratègic cultural valencià del govern de la Generalitat per al període 2016-2020. Es tracta d’un pla ambiciós de rellançament de la cultura com a sector econòmic a tenir en compte, que preveu una inversió de 500 milions d’euros en quatre anys i la generació de 10.000 llocs de treball nous. Els objectius del pla són revifar els índex de lectura del País Valencià, actualment inferiors a la mitjana espanyola, i l’activitat artística en general, lligada a la incentivació de públics nous.

Es tracta de revertir un panorama cultural destrellatat, basat en iniciatives erràtiques o directament malintencionades, en tot cas determinades pel clientelisme com a divisa. El que es podia esperar d’una formació política que a dia d’avui té més de 120 casos acusats de malifetes diverses relacionades amb la corrupció. Un panorama cultural dominat per la festivitat com a plat únic, el folklorisme interessat i el provincianisme com a horitzons. Una estratègia cultural encaminada a la descomposició de l’entramat cultural i artístic i a la dissolució de qualsevol símptoma de vitalitat no subjecta al gran paraigua de la matriu de l’espanyolisme. Una estratègia política, en el fons, perfecta per fer funcionar una maquinària electoral que, això no obstant, no va acabar resistint els embats dels excessos propis.

Interessa aquí d’escatir quina incidència pot tenir el nou pla, que situa la cultura valenciana en l’horitzó del 2020, en allò que ateny específicament el Maestrat.

Víctor Amela

Víctor Amela el dia que es va fer públic l’atorgament del premi. Foto: EFE

A finals de gener va fallar-se el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, que atorga l’editorial Planeta, de Barcelona, i en aquesta ocasió l’afortunat va ser el periodista i escriptor Víctor Amela, també de Barcelona, que s’hi havia presentat amb l’obra La filla del capità Groc, una novel·la entre històrica i romàntica, que recorda el clàssic rus d’Alexadr Puixkin La filla del capità (1836), de la qual pren el títol al peu de la lletra. Així com Puixkin hi reprodueix la revolta de Pugatxov, que va encapçalar la rebel·lió dels cossacs i els camperols contra l’emperadiu Caterina II a mitjans del segle XVIII, Amela fa això mateix amb la Guerra del Groc, una revolta o potser seria millor dir una guerra particular protagonitzada per Tomàs Pena-roja, conegut com el Groc del Forcall. Aquesta rebel·lió va tenir lloc entre 1842 i 1844 al nord del País Valencià, en molts dels escenaris on pocs anys abans, entre 1833 i 1840, s’havia produït la primera guerra carlina. La connexió entre l’escriptor i la temàtica de la novel·la que l’ha portat a guanyar el premi més ben dotat en llengua catalana és familiar, ja que el seu avi patern era del Forcall i ell hi va passar alguns estius de  menut.

Víctor Amela és conegut sobretot per la seua dedicació professional al periodisme i la comunicació. És un dels autors de la secció La Contra de La Vanguardia, dedicat a entrevistes, que funciona des de 1998. També és crític de televisió, matèria sobre la qual ha impartit classes a la universitat. És un periodista molt reconegut, que escriu des de 2005, en castellà. També va ser comentarista de llibres al programa Llibres del 33, el canal cultural de la televisió pública catalana. Actualment col·labora en programes de televisió i ràdio de mitjans del grup Godó, propietari de La Vanguardia. Tot i que és un autor de Barcelona que escriu en castellà, no és la primera vegada que ho fa sobre el Forcall, els Ports i el Maestrat.

Ramon Llull

Arbre de ciència. 1505

Ramon Llull va nàixer a Palma l’any 1232, sis anys abans que Jaumé I entrés a València i incorporés la taifa a la cristiandat i a la seua corona catalanoaragonesa. Als trenta anys, el cortesà Ramon Llull, casat i amb fills després d’haver practicat els costums de l’amor cortès i les seues derivacions literàries, va experimentar una revelació religiosa i va decidir dedicar la resta de la seua vida a escampar la paraula de Déu, motiu pel qual va convertir-se en escriptor polígraf, amb 240 obres conservades, filòsof, missioner, apologeta, polemista, poeta no que ja n’era d’abans de la revelació… Una personalitat única als inicis de la Baixa Edat Mitjana europea. A fi de guanyar-se el favor dels poderosos, va escriure en català, occità i llatí. També va escriure en àrab, llengua que va aprendre amb el propòsit no gens modest de convertir els infidels musulmans al cristianisme per via de raonament. Del que pensava n’estava molt convençut. Mallorca havia estat conquerida pel mateix Jaume I el 1229. De resultes d’aquella necessitat de difondre la seua proposta filosòfica i els seus coneixements, Ramon Llull va escriure en català sobre matèries que en aquella època, a Europa, eren patrimoni privatiu del llatí, llengua que es mantenia en el si de l’Església. Ramon Llull era un llec que es dedicava a promoure la seua personalíssima manera d’entendre el cristianisme. En la seua carrera hagiogràfica va assolir la categoria de beat. No ha estat mai santificat perquè, de fet, el seu pensament és tan potent que s’escapa de l’ortodòxia catòlica, per dir-ho de manera que s’entenga.

Als efectes que ens interessen ara, Ramon Llull va ser el codificador del català culte en una època en què les llengües romàniques, evolucionades del llatí vulgar de finals de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana, no passaven de les primeres provatures literàries populars i para de comptar.

Viure

Joan Orti, president de Maestrat Viu, amb l’escultura dels premis creada per Pedro Marín. Foto: Crònica de Vinaròs

Aquest proper dissabte 16 de maig té lloc la segona edició dels premis de l’associació Maestrat Viu, al saló gòtic del castell de Peníscola. Maestrat Viu és l’associació comarcal de defensa de la llengua i la cultura pròpies del Maestrat i com a tal té l’objectiu de prestigiar l’ús social del valencià i dels referents culturals que el dinamitzen. Perquè més enllà o més ençà de la cultura que fan córrer els mitjans de comunicació de masses, també hi ha una cultura del Maestrat que s’expressa en la llengua de Ramon Llull, que es produeix ací i que té un paper de modernització de la societat comarcal. Vull dir que la cultura que s’expressa en valencià no tan sols viu en els programes de festes dels pobles, en les manifestacions més tradicionals o en els llibrets de falles, sinó que lluita per ocupar el seu lloc en una societat comarcal que busca ubicar-se al sol d’una normalitat cultural que es construïsca, avui com en els temps històrics del valencianisme, al voltant de la integritat del valencià com a llengua pròpia.

La vida cultural del Maestrat, com la de qualsevol altra comarca, és oberta a les aportacions de qualsevol signe que tinguen a bé de manifestar-se i desenvolupar-se. Si fóssem una societat oberta i normal de debò, seria de sentit comú que les primeres aportacions a tenir en consideració fossen les que sorgeixen de la mateixa societat i s’expressen en la llengua pròpia d’aquesta societat. En aquest País Valencià del segle XXI, això continua sent una utopia malgrat la lletra d’unes lleis redactades més per quedar bé i no ser aplicades, per molt constitucionals que siguen, que no per altra cosa. L’abandonament que les institucions fan de la modernització de la cultura i la llengua pròpies, al Maestrat i al conjunt del País Valencià, posa en evidència les intencions reals dels grups dirigents i del poder. I expliquen l’existència d’entitats que, com Maestrat Viu, es dediquen des d’instàncies no governamentals a la dinamització d’una cultura que necessita prestigi per sobreviure i difondre’s a casa mateix.