Patrimoni a la cruïlla

Visita sabàtica al recorregut històric per la vila de Sant Jordi del Maestrat de la mà del gran Joan Ferreres, dins els “Itineraris per les Terres de Cruïlla. Passejades pel patrimoni del Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat“, una proposta per conèixer el patrimoni natural i històric de les comarques de la Ilercavònia més fragmentada i, alhora, més contínua.

Joan Ferreres documenta de manera excel·lent el recorregut urbà de manera que el participant pot fer-se una idea de com s’ha configurat el poble que veu, quins són els orígens que expliquen una determinada trama urbana, la presència o l’absència de determinades edificacions sota el pas del temps. La visita inclou l’anomenada Casa del Racó, una casa pairal molt ben conservada i curiosa, a la qual accedim per la porta al cul d’un carrer que la mateixa edificació tanca.

Panoràmica de futur

La revista El Temps va dedicar el número 1459 de 29 de maig a la vinculació entre crisi immobiliària i financera. En aquest número hi apareix un article signat per Àlex Milian que sota el títol «Actius tòxics al golf» repassa la situació immobiliària del complex conegut popularment com Panoràmica, ubicat al municipi de Sant Jordi. La lectura d’aquest reportatge aclareix quina és la situació de l’exemple ilercavó per excel·lència de l’economia del totxo. De les diferents promocions immobiliàries que acull el complex, s’ha venut íntegrament la urbanització Cala Montero, que va edificar cases de luxe; Bancaixa hi té per vendre uns seixanta habitatges acabats de construir fa tres anys; i Catalunya Caixa té pràcticament per vendre la promoció El Pinar, de pisos i cases adossades. L’hotel de 60 habitacions promogut per Cala Montero està en venda i a mig construir, amb l’obra aturada. Això de banda, segons l’article, hi ha terrenys per construir propietat de Bancaixa Habitat, ara pertanyents a Bankia.

El 2003, Bancaixa i Astroc (que va fer fallida el 2007) van comprar el complex per 20 milions d’euros, amb la intenció de construir 2.400 habitatges, un complex hoteler, un d’esportiu i un centre comercial. La realització d’aquest projecte, com pot comprovar-se s’ha quedat bastant a mitges.

El aeropuerto del abuelo

Aquestes darreres setmanes hem assistit a la cursa inauguradora prèvia a la campanya electoral de les properes eleccions del 22 de maig. Sense gaires distincions de color partidista, totes els polítics en exercici del càrrec poc o molt sotmès a la romana de les urnes han corregut a fer la seua inauguració o sèrie d’inuguracions. Jo encara recordo la inauguració que la ministra de medi ambient del darrer govern Aznar va fer vora la carretera CV-11 de Sant Rafel del Riu a Alcanar, una carretera que perd el seu nom després de creuar-se amb l’N-238 i que oficialment cobreix el tram Traiguera-Vinaròs… per Sant Rafel. Era com una primera pedra del transvasament de l’Ebre i consistia en un trosset de canal de ciment posat en un clot fet en un bancal. La inauguració va anar molt bé protocolàriament parlant, mentre als voltants antritranvasistes i antiavalots de la guàrdia civil corrien pel llaurat. Me’n recordo sobretot de l’aspecte que t’enia aquella primera pedra al cap del temps quan ja haiven passat les eleccions i el govern entrant havia abolit el PHN. Un tros de ciment abandonat.
Això era ben a prop d’on ara hi ha la planta de gas, una instal·lació sense precedents que va aparèixer de bones a primeres i que en poc temps s’ha fet un lloc dins el paisatge d’aquest costat del terme de Vinaròs. És evident que aquesta instal·lació, que també ha generat un moviment d’oposició, se n’ha eixit molt millor que no la temptativa del transvasament.
Doncs tothom s’ha afanyat a inaugurar el que siga amb la finalitat de projectar la imatge que durant el període que ara es tanca no s’ha deixat d’invertir malgrat la crisi econòmica.

Estratègia territorial?

M’arriben de la xarxa algunes referències de documents de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge de la Generalitat Valenciana, al cadavant de la qual hi ha Juan Cotino, sense dubte un dels homes del president Camps. Es tracta de documentació relativa a l’anomenada Estrategia territorial de la Comunitat Valenciana, així sense traducció. A banda de ser un exemple més de com els governants valencians incompleixen sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aquesta referència té un interès molt considerable.

Jugant amb el futur

Aquest 22 d’agost va aparèixer al diari Las Provincias, tal com ja s’havia esdevingut en algun altre mitjà valencià a començaments de la mateixa setmana, la notícia relativa als projectes contemplats en el concert previ del pla general d’ordenació urbana de Traiguera. D’aquesta manera, salta als mitjans de comunicació valencians el contenciós que obri aquest concert previ impulsat des de l’ajuntament traiguerí.

Val la pena repassar algunes de les fites de tan exímia iniciativa. Tenint en compte que el terme municipal abasta 59,80 km², el pla proposa convertir en sol residencial 9,2 milions de metres quadrats, un desenvolupament urbanístic que permet augmentar la demografia local dels encara no 1.700 habitants actuals a 45.000, l’equivalent a la suma de la població actual de Vinaròs i Benicarló junts. Incloent-hi quatre camps de golf de 18 forats.

Font de la Salut

És diumenge al matí i plou. Aquesta pluja de darreries de primavera, tan benigna. Vaig a la Font de la Salut perquè m’ha arribat la notícia que, de fa poc, els caps de setmana al matí, s’hi pot fer una visita guiada. La Font de la Salut és una d’aquelles ermites del nostre Nord valencià que apleguen al seu voltant un complex arquitectònic digne de visitar encara que només siga per fer turisme. Certament, avui en dia i de ja fa temps, l’oferta turística massiva de la costa comarcal té en l’interior un catàleg d’oportunitats per fer escapades ideals per a dies com avui. Una altra cosa és si el catàleg està ben aprofitat o no i si el fet d’aprofitar-lo convé o no i a qui. La Font de la Salut, més ençà del turisme massiu, és un centre espiritual d’una magnitud considerable, si no per la quantitat, sí almenys per l’abast del seu “territori de gràcia”, com diria William Christian. No debades hi acudeixen romers de distints pobles del Maestrat i del Montsià, i uns quants pobles hi tenen reservada cita anual. Personalment, el que m’interessa veure-hi és l’estat de restauració del conjunt arquitectònic, que va començar al 1987 i que a data d’avui pot considerar-se ben bé culminat després que la fundació de la Generalitat La Llum de les Imatges hi fes treballs de restauració per ubicar-hi una de les seus de l’exposició Paisatges Sagrats, que va tindre lloc al 2005. I això no obstant, amb posterioritat a l’exposició encara s’han restaurat les habitacions de l’hostatgeria, que encara no havia visitat.