Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

La declaració diu en bell catalanesc que no hi ha un mercat cultural comú, que perquè l’hi haja, cal impulsar circuits comuns i facilitar la feina dels creadors en aquest sentit. Diu que no hi ha un sistema únic d’acreditació de la llengua i que cal treballar per coordinar el que ara i de fa molt és un desgavell que s’ha anat trampejant a empentes i rodolons. I això no és tan sols per l’acció hostil dels respectius i successius governs del PP a les Illes Balears i el País Valencià. La consigna ha estat fins fa poc cadascú a la d’ell i ara les acreditacions principatines per estudis reglats no casen amb les dels altres territoris. Cosa que hauria d’apuntar a una reforma en aquest sentit, però si hi ha ningú que n’haja sentit parlar, que es manifeste. Per acabar, s’indica l’Institut Ramon Llull com a institució comuna de projecció exterior de la llengua i la cultura. Les Illes Balears hi han reingressat després de la sortida del PP del govern autonòmic. I el País Valencià ha incorporat la col·laboració amb la institució en el seu programa estratègic “Fes cultura”. Devia ser demanar massa, que la Generalitat Valenciana hi ingressés de ple dret, tal com correspondria a un compromís compartit, i la mà esquerra del govern del Botànic amb l’agressivitat blavera ha optat per colar aquesta col·laboració pràcticament a continuació que la tropa espanyolista de les Corts Valencianes se rabejava contra el Decret de Plurilingüisme, que fixava per a la primera quinzena de març el termini perquè els centres amb Infantil determinessen la seua posició en l’escala dissenyada per la Conselleria.

La mateixa declaració, feta la diagnosi, apunta algunes mesures a desenvolupar que els responsables pensen engegar mitjançant grups de treball conjunts. D’aquesta manera, es pensa fer front comú contra les agressions de l’estat a la llengua. Doncs amb el dret de les famílies a escolaritzar en castellà a 6.000 € que marca la LOMCE ja s’hi poden posar. També es pensa reforçar la xarxa de centres, instituts i associacions d’estudis locals i comarcals, una cosa d’allò més important per al Maestrat, que comença a caminar en aquest sentit el proper 1 d’abril amb la constitució de la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, en una reunió que tindrà lloc a Xert, un fet que pot tindre derivades diverses en l’horitzó de la comarca. Un altre aspecte destacat és la coordinació de la promoció de la literatura i els programes d’intercanvi d’autors. La Institució de les Lletres Catalanes ja fa temps que opera en aquest terreny i, fet i fet, el que es dona a entendre és que potser a partir d’ara, encara que siga com a efecte de la coordinació esmentada, la Conselleria de Cultura valenciana farà alguna cosa per la promoció de la literatura escrita en valencià al País Valencià.

La Declaració de Palma, si més no com a declaració d’intencions i com a constatació de sintonia política entre els tres executius autonòmics, pràcticament no té precedents. Tampoc no se sap quina continuïtat pot tindre a la vista de l’evolució dels resultats electorals a les Illes Balears i al País Valencià. El que sí que s’ha donat per descomptat és que en cas que Catalunya accedisca a la independència, la col·laboració continuarà.

Hi ha dues notícies més per comentar. La primera és que la Generalitat ja ha comunicat als sindicats de funcionaris què pensa fer amb el requisit lingüístic, introduït a l’avantprojecte de la Llei d’Ocupació Pública, però que es concretarà mitjançant un reglament de desenvolupament. Els sindicats de funcionaris, que al començament de parlar-se’n van rebutjar qualsevol regulació al respecte, sembla que han entès que és ineludible que l’atenció al públic de l’Administració en comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial demana alguna qualificació de qui atèn. Com en el cas dels objectius de la Declaració de Palma, la continuïtat d’aquest requisit, llargament demanat, podrà consolidar-se segons els resultats electorals.

L’altra notícia és el nomenament d’Empar Marco com a directora de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, successora de l’extinta Radiotelevisió Valenciana de Canal 9. L’actual corresponsal de TV3 a València, que va treballar a Ràdio 9 quan va començar a emetre al 1989, hi accedeix per concurs públic. No cal emfasitzar que és un nomenament que cou als catalanòfobs valencians, per als quals el concepte de concurs públic deu ser encara el de l’època de la corrupció institucionalitzada. A la flamant directora, només se li pot desitjar tot el millor en l’exercici del càrrec. La Generalitat Valenciana té una ocasió d’or per reordenar una grella televisiva que, almenys al Maestrat, és un caos: al costat de les omnipotents teles públiques i privades espanyoles, de les teles locals o comarcals, hi unes coses raríssimes, uns canals fantasmagòrics que són autèntics abocadors d’escombraries, que no se sap quin servei públic presten.

Ah, i de compartir canals de televisió la Declaració de Palma no en diu res.