Maestrat i Montesa

galcerandeborja

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, darrer mestre de Montesa, representat al saló de Corts del palau de la Generalitat.

Enguany és el 700 aniversari de la creació de l’orde de Montesa, que va donar lloc al Maestrat Vell de Montesa, el feu més extens del mestre de l’orde militar valencià per excel·lència, el qual, amb el temps, va fixar el nom de part de les terres més septentrionals del Regne de València, primer quan l’estat foral valencià ja havia estat abolit pel Decret de Nova Planta de 1707, i després quan el mateix orde va ser pràcticament liquidat arran de la constitució de Cadis, al 1812, per la qual els seus béns van passar al deute públic i la vigència dels ordes medievals militars va decaure i va passar a ser una romanalla de l’Antic Règim. En aquell moment, el Maestrat Vell de Montesa ja havia passat a ser el Maestrazgo per a l’Espanya borbònica. De manera que durant el segle XIX la traducció castellana de l’original català va arribar a donar nom a una comandància militar que designava, grosso modo, la regió irredempta dominada pel carlista Cabrera.

L’origen, doncs, del topònim, es remunta al segle XIV i està directament relacionat amb la creació i vigència de l’orde de Santa Maria de Montesa, anomenat de Montesa i Sant Jordi d’Alfama a partir de 1400, quan el rei Martí I l’Humà va sumar-hi aquest orde, ja aleshores en decadència. La pregunta seria: Què queda, a més del nom de la comarca, de la relació entre el feu montesià medieval i el territori que avui podem anomenar Maestrat, en aquesta banda dels rius de les Truites i Montlleó, en territori no aragonès sinó valencià? Continua llegint

Arxius locals

IMGP9087

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició? Continua llegint

Itinerari per fer

IMG_3025

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal. Continua llegint

Il Gattopardo de Tortosa

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat. Continua llegint

La Província

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

És curiós constatar com, en aquest nou període que van obrir les eleccions municipals del maig passat, la Diputació de Castelló, que continua presidida per la mateixa persona que va heretar el càrrec de Carlos Fabra, avui a la presó, i que està governada pel mateix partit des de fa més de 20 anys, ha innovat en nomenclatura i en imatge pública per renovar la solidesa dels posicionaments que els seus dirigents deuen necessitar en un context diferent. Perquè el context ha canviat i la institució continua dirigida pel mateix partit polític. Bàsicament, aquest partit ha estat desallotjat de la Generalitat i d’Ajuntaments importants com ara Castelló de la Plana mateix o Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat. Davant d’aquest fet, es percep el canvi estratègic que ara es descriurà pel que fa a la imatge que promouen els dirigents esmentats.

Crida l’atenció que, per referir-se al govern de la diputació, es parle de “Govern provincial” com si tingués les característiques pròpies d’un govern efectivament elegit per representació directa, i no delegada o indirecta, com és el cas. És a dir, s’hi dóna un contingut polític del qual no es feia esment abans. Entremig, no hi ha hagut cap canvi jurídic que puga fer pensar en aquests termes, però el nom sovint sol fer la cosa i així el president de la Diputació resulta ser el president de la província, o encara millor, de la Província. Continua llegint

El monument de Tortosa

A mitjans de gener, el síndic de Greuges de Catalunya  va recomanar a l’Ajuntament de Tortosa que retire el monument franquista de l’Ebre per complir amb la Llei de la Memòria Històrica segons la qual els símbols que fan referència a la ideologia de la dictadura del general Franco han de traure’s de la via pública perquè contravenen la convivència establida per la constitució espanyola vigent. La recomanació indica que l’Ajuntament tortosí té l’obligació legal de fer-ho i desaconsella que es faça una consulta popular per determinar el destí del monument. Es dóna la circumstància que l’actual alcalde de la ciutat, Ferran Bel, de CDC, va presentar-se a les darreres eleccions municipals amb la proposta de portar a terme una consulta popular per determinar el destí del monument. Aquesta proposta, segons que ha dit el mateix alcalde contestant a la recomanació del síndic, forma part del pacte de govern de la seua formació amb ERC a l’Ajuntament de Tortosa. Previsiblement, aquesta consulta s’ha de portar a terme el proper maig.

Anteriorment, el mateix Ferran Bel havia manifestat en una entrevista preelectoral la seua intenció de mantenir el monument, de no destruir-lo, vist que se ja se’n va retirar la simbologia més clarament feixista i els textos que feien referència a la inauguració, el 1966, de la mà del mateix Francisco Franco. Continua llegint

Bombes nazis a l’Alt Maestrat

legió-CòndorEl periodista de València Josep Grau firma l’article “Por qué Hitler bombardeó cuatro pacíficos pueblos de Castellón?“, aparegut a l’edició valenciana del diari El País el passat 26 de desembre de 2015. L’article fa referència a la notícia que un documental audiovisual, titulat Experiment Stuka, trau a la llum la història dels bombardeigs que la Legió Còndor nazi va portar a terme als pobles de Benassal, Ares del Maestrat, Albocàsser i Vilar de Canes, a l’Alt Maestrat , el maig de 1938. L’article incorpora el tràiler del documental, que dirigeixen Rafa Molés i Pepe Andreu, cineastes i periodistes valencians que constitueixen la productora SUICAfilms.

El documental parteix de la recerca que va fer l’historiador de Benassal Òscar Vives, el qual va trobar la pista dels fets en el llibre The Spanish Civil War de l’historiador anglès Antony Beevor, publicat el 1982. Era una referència al bombardeig en un document alemany: “Bundesarchiv-Militärarchiv, Freiburg im Breisgau, RL35/34”. Aquest document era un informe de 50 pàgines amb 65 fotografies dels bombardejos als quatre pobles, que Vives va anar a a buscar a Friburg. Era el 2011. Amb les dades de la recerca, el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, va elaborar l’exposició Experiments de la Legió Còndor a l’Alt Maestrat 1938, que va presentar-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València les acaballes de 2012 i les primeres setmanes de 2013. Continua llegint

Ibèria

IMG_1667

La capella gòtica del palau dels Piquers data de 1518. Originàriament va pertànyer a una casa-palau de la família Montserrat, una de les més significades del Maestrat medieval. És al carrer de l’Escola de Canet lo Roig. El nom del carrer és modern i es deu al fet que aquesta mateixa capella va acollir l’escola del poble durant les primeres dècades del segle XX. Més tard, quan va arribar la televisió, s’hi va instal·lar el Tele-club local, que és la denominació amb què vaig conèixer aquest espai d’adolescent, quan estava obert a l’oci juvenil de finals dels 70. Aquest juliol vaig tornar-hi de la mà de l’associació cultural LO SUAbE per presentar la novel·la Màxima discreció, en un acte emocionant de retrobament amb canetans que conec i aprecio de fa molt de temps. Mentre esperem que acabe d’arribar la gent a l’entrant de l’edifici, em fixo en el plafó ceràmic que hi ha a la façana, que diu: “Al mestre ANTONI PORCAR CANDEL i als XIQUETS de Canet lo Roig que l’any 1934 publicaren la revista escolar “IBÈRIA”. El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular del País Valencià. Any 1988”. Recordo haver-lo vist en alguna altra imatge a Internet, molt deteriorat. L’han restaurat i sembla nou com el primer dia.

Començo a gratar. Joan Enric Pellicer, a Historia d’un desig insatisfet. L’ensenyament del valencià fins a 1939, fa esment d’Antoni Porcar Candel i de les revistes que va crear, IbèriaGavina, aquesta darrera editada a Vinaròs a continuació de la seua estada a Canet lo Roig, entre 1935 i 1936. L’aparició d’aquestes revistes escolars respon a la pedagogia que seguia aquest mestre originari de Castelló de la Plana, que va ser un dels introductors de la tècnica Freinet en l’escola valenciana dels anys 30 del segle XX, juntament amb altres mestres nord-valencians com Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Antoni Boix, tots quatre organitzadors de la I Colònia Escolar Valencianista, que van portar a terme a Sant Pau d’Albocàsser l’agost de 1933. Una de les tècniques del pedagog occità Célestin Freinet consisteix a introduir la impremta a l’escola per tal que els alumnes publiquen els seus propis escrits a partir de la llibertat creativa i la cooperació. Ibèria va ser la primera revista escolar íntegrament redactada en valencià. Continua llegint

Maestrat històric (II)

455____mola-ares-maestrat-evadirte_208

Ares del Maestrat. Foto: evadirte.com

Per l’ampliació i l’ús que el terme Maestrazgo ha adquirit a l’Aragó i pel desdibuixament del terme “Maestrat” que altres denominacions turístiques com ara Costa de Azahar han suposat, avui la consistència referencial del terme “Maestrat” resulta com a poc confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del seu territori històric. A més de la pseudolegitimació que va fer la Mancomunidad Turística del Maestrazgo franquista hi ha algunes altres causes que contribueixen a distorsionar la qüestió.

Després de més de 30 anys d’escola valenciana és com si aquest tema, com tants altres de la Història pròpia, no hagués format mai part dels continguts a aprendre, almenys als establiments educatius dels pobles que en formen part. L’esbós d’ordenació de 1987, que és el que al final ha resultat operatiu quan la Generalitat ha hagut de pensar estratègies d’articulació territorial, deixa fora de l’Alt Maestrat alguns pobles que fins i tot incorporen el nom en el seu topònim oficial (Vistabella i Atzeneta) i n’inclou d’altres que no hi han pertangut mai (Vilafranca). Per acabar-ho d’embolicar, en aquest darrer cas, la Gran Enciclopèdia Catalana opta pel topònim “Vilafranca del Maestrat”, sense més base que l’informe de 1987, i proporciona com a formes secundàries “Vilafranca del Sit” i “Vilafranca del Saït”, traducció de Villafranca del Cid, que també respon a una mistificació. I això que el topònim oficial ja fa anys que és Vilafranca, i prou. La mateixa estratègia d’articulació territorial dissenyada per l’anterior administració de la Generalitat, que hem esmentat, situa el Baix Maestrat amb Els Ports en una mateixa àrea funcional i inclou l’Alt Maestrat en l’àrea funcional de Castelló. Podria resultar molt innovador si no fos que curiosament aquesta delimitació talla amb molt poc marge de diferència exactament pels límits de les diòcesis de Tortosa i Castelló-Sogorb, establits durant la dictadura… Continua llegint

Maestrat històric

bandera-de-sant-mateu.jpg

Bandera de Sant Mateu del Maestrat

Per un encàrrec que eixirà prompte a la llum, he hagut de pensar sobre el Maestrat històric. L’estat de la qüestió està a hores d’ara bastant embarrancat, si embarrancar en sentit històric pot concebre’s encara que només siga  com a metàfora del que es vol dir. Hi ha més d’un enfocament per abordar-la, la qüestió. El que interessa aquí i ara és de veure què entenem avui per Maestrat històric i quina continuïtat té a dia d’avui.

El reconeixement administratiu actual consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau per part de la Generalitat: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Aquestes entitats van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”. L’informe va ser fet tot establint una gradació de demarcacions territorials. En els 19 anys següents de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que contemplava la creació d’una llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut d’autonomia elevava aquesta majoria als dos terços de les Corts. En conseqüència, malgrat el manteniment de la possibilitat de comarcalització, els articles que tracten aquest aspecte de la legislació valenciana poden considerar-se lletra morta, sense cap efecte. Algú s’imagina que això puga produir-se en els propers temps? Així és que la delimitació existeix sobre el paper d’un informe de 1987, els municipis han mancomunat serveis que s’han de prestar d’aquesta manera a falta d’altres mitjans i les comarques valencianes, que són una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i el contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle XIX, sobre la qual estructura ha descansat per molt de temps la seua organització territorial. Continua llegint