Meravelles

14463066_1075170352532383_8948391580868910686_n

Foto: Carles Ripollés

Aquesta setmana hem assistit a alguns fets meravellosos escaiguts a les nostres comarques de Castelló. Finalment, s’ha emprès la reparació, o el que haja de ser, del pont de la Bota, al peu del port de Querol, a l’N-232, al terme de Morella. Amb motiu d’aquestes obres, la carretera, nacional, ha quedat tallada al trànsit, que s’ha desviat per Catí i Ares del Maestrat. Les obres s’han esperat que hi passés la Vuelta a España perquè segurament allò primer és el que va davant. Una vegada ha passat l’esdeveniment esportiu, segons com també nacional, llavors el pont ja estava preparat per ser objecte de reparació. Ara resem perquè aquestes obres s’executen, no en els terminis que diuen que s’executaran, sinó en el doble de temps. Això ja serà un què important, un progrés. La vegada anterior que es van fer obres per aqueixos verals, van estar empantanegades un munt de temps que la falta de memòria fa que no puguem tindre present. Una gestió desvergonyidament nefasta de la contractació va fer que la carretera estigués en obres un temps indeterminat, tan sols regit per la confusió i la falta d’informació. En el cas actual, els gestors de la via, que depèn de l’estat, nacional, han optat pel broc gros: via tallada i qui vulga passar-hi que vaja a voltar. Ni pas alternatiu ni romanços. No està l’estat per a segons quines despeses sumptuàries. A una carretera que no és radial, en una comunitat autònoma que paga a l’estat per pertànyer-hi tot i tindre un nivell econòmic inferior a la mitjana, i més en unes comarques igualment perifèriques respecte dels centres de poder, li correspon això. I això, dit, en puritat, és un tracte humiliant.

Sabem que s’han fet gestions per demanar que s’habilités un pas alternatiu per allà a on passava un camí abans que hi hagués pont i que han estat desestimades. O més concretament negligides, ignorades. A les autoritats imperials, els maldecaps dels de les colònies, els resulten del tot secundaris, superflus. Si no els agrada que s’aguanten, que es facen fotre. El criteri supremacista, arbitrari per naturalesa, no està a la seua alçada. Hi ha una raó superior que potser no volem comprendre. Que no volem admetre que comprenem a la perfecció. Del tipus de gent que aguanta coses d’aquestes se’n diu mesells. Que no se’n senten de les garrotades. Al capdavall, les protestes sostingudes per la gratuïtat de l’AP-7, que no està gens lluny d’aquesta qüestió, tan sols han aconseguit que el gestor de l’N-340, que és el mateix que el de l’N-232, comence a aplicar la seua política cataplasma, que consisteix a acumular pegats i pegamots en forma de rotondes i ràdars. Formes modernes de posar fronteres, amb el paral·lel ferroviari corresponent. Mentrestant, Abertis, el gestor privat de l’AP-7, s’empesca ocurrències per fer colar la bèstia grossa de la renovació de la concessió, després d’haver-se cobrat i recobrat una inversió més remota que la constitució de 1978.

L’altra meravella setmanal és una autèntica perla cultivada. La Diputació, que es fa dir govern provincial, s’ha tret de la xistera uns premis literaris consistents a guardonar obres literàries en què la província aparega d’una manera o altra, amb la intenció que  la distinció faça d’esquer per al turisme, nacional of course. D’avui per demà, sense cap publicitat, en un diari, provincial, que porta el nom de la mar que hi ha al costat, s’han anunciat els guanyadors d’aquesta convocatòria gairebé criptica. Diuen que un és de León i l’altre de Melilla. Les obres són en castellà i tot plegat és una aposta del president del govern provincial o bé Diputació, que diu que d’aquesta manera mata d’un tret el pardal de la cultura literària i també el del turisme de prestigi, etcètera. La notícia esmentada no va signada amb una signatura identificable. Tot d’allò més transparent.

És de meravella com l’esmentada institució, provincial, sap investir-se de formes governamentals i muntar xiringuitos com els d’aquests premis a la recerca d’un prestigi més imaginat que altra cosa, mentrestant obvia, ignora deliberadament, boicoteja en realitat la literatura en valencià que precisament es fa a la seua mai prou ponderada demarcació. Deu ser que necessita trobar un nínxol de públic, nacional, que després de llegir les obres guanyadores, que potser han buscat els paisatges castellonencs que incorporen al Google, es decidisca a anar a Marina d’Or o similar. Un enfocament ruïnós per a la literatura dels escriptors que viuen i escriuen sobre aquests mateixos paisatges humans i naturals. I tot això mentre la seua efectivitat governamental en relació a les obres del pont de la Bota són igual a zero. Ja saben que allà on mana l’imperi, la província no s’hi ha de posar de cap manera. Perquè després de tot l’origen de la paraula província és pro vincuo: guanyar per a nosaltres, terra guanyada per a nosaltres, és a dir terra vençuda. I és d’això que se sap administració. No és que intentant el cosmopolitisme es repetisca en el provincianisme. La finalitat és construir una altra cosa que suplante la cultura pròpia. No és que no hi haja projecte, sinó que es tracta d’un projecte opac i hostil.

I avui és 9 d’octubre. Una altra meravella de festa commemorativa. Penseu-hi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s