Manel Garcia Grau

cartell_manel_homenatge

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any. Vaig acudir-hi com a guanyador del premi de narrativa, de fet la porta per on vaig entrar a la dedicació a la lletra creativa. Aquella vetllada al parador de Benicarló va reunir la presència d’algunes patums nostrades, com ara Vicent Ventura, que era homenatjat en aquella ocasió, i altres escriptors que vaig començar a conèixer llavors, com Oriol Vergés, que hi acudia com a escriptor del mes, una figura que la Institució de les Lletres Catalanes d’aleshores promovia per estendre la penetració social de la literatura en llengua catalana. Vam conversar i vam descobrir-nos conveïns de Vilassar de Mar. També hi havia Xulio Ricardo Trigo, en aquella ocasió exercint de periodista conductor de l’acte. A més d’escriptors coetanis com el benicarlando Joan Gregori, amb qui vam coincidir al Col·legi Universitari de Castelló, en els estudis de Filologia. A l’hora de fer-nos José Palanques la fotografia dels guardonats, al vestíbul del parador, vam reunir-nos amb Miquel Àngel Pradilla, ja posat en sociolingüística, a qui coneixia de Tarragona; i Adolf Piquer exercint de poeta. Doncs d’entre tots ells, segurament el record més viu és el de Manel Garcia Grau. Durant el sopar, va prendre diverses vegades la paraula, vull dir el micròfon, per llegir alguns dels seus poemes, amb una vehemència i una determinació que per a un escriptor novell, acabat d’arribar a la colla, va resultar molt cridanera. Ja en aquell moment era un poeta fet i dret, amb un domini de la tècnica compositiva, del llenguatge i de la declamació que et deixava amb un pam de nas.

Més tard, vaig retrobar-lo fugaçment als Tallers de Llengua i Literatura Catalanes, al 2000, que van tenir lloc ja a Barcelona. Jo ja treballava al Servei d’Ensenyament del Català, que organitzava les jornades, i ell hi feia un taller de literatura infantil i juvenil al País Valencià, en exercici de la seua condició de professor de Filologia i estudiós de la literatura valenciana. El recordo com una persona entusiasta, optimista, molt desperta, encantada de participar en un esdeveniment de primer ordre educatiu, com eren els Tallers, sobretot tenint en compte que en aquell moment, al País Valencià, les coses relacionades amb la llengua i l’educació havien començat a encallar-se de mala manera.

Tal com apunta Xulio Ricardo Trigo a la pàgina que li dedica l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual Manel Garcia va formar part, ja en aquell moment la seua poesia havia fet una evolució de l’existencialisme escèptic i culte dels primers noranta cap a una poesia més compromesa, que s’expressava en un to combatiu. El professor cultíssim que va ser el primer Manel Garcia Grau va deixar pas a la denúncia i la reivindicació. La mordassa (2003) deu ser en aquest sentit l’obra més representativa d’aquest període, que va arribar a ser portada al teatre no sense polèmica, exactament la polèmica característica del panorama cultural mesell dels anys de la distorsió i la degradació intencionades de la cultura i la llengua dels valencians des de les institucions. Vaig tindre ocasió d’assistir a una de les dues úniques representacions que se’n van fer, aquesta al teatre Auditori de Vila-real, en ocasió de la II Trobada d’escriptors de les comarques de Castelló, que va organitzar El Pont. Va semblar-me una representació avantguardista per a uns textos combatius, sense pèls a la llengua.

Encara hi va haver temps per a parir Constants vitals, un títol que ja apunta cap a la circumstància personal que se’l va endur el 2006 i que resumeix el seu sentit en els versos de la portada de l’edició que va fer-ne Bromera aquell mateix any:

 

Vaig creure que el món seria meu

si era capaç de posseir el do de la nafra i la paraula

i m’he adonat que, al capdavall, sols sóc

                                   apassionat i humil,

un home que neda, tot nu,

enmig de les marees

 

No hauria de costar tant que la memòria i la significació de les persones de cultura que tenim ocupe el lloc que li correspon en una societat desenvolupada. Deu ser perquè els valors públics estan definits per uns altres interessos. Avui, un col·legi de Castelló de la Plana porta el seu nom. Benicarló hauria de fer alguna cosa al respecte. Ho té pendent.

 


 

Referències

M’ha semblat que no incloure els enllaços que complementen la redacció de l’entrada és perdre’n la informació relacionada. Potser que s’acabe convertint en un costum.

ALMELA, Vicent. “Manel Garia Grau: paraula, compromís i rebel·lia“. La Directa, 3 de novembre de 2016.

ARENAS, Joaquim. “Vint anys de tallers de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari“. Revista catalana de pedagogia. 2004.

Escriptor del mes“. Institució d eles Lletres Catalanes.

FABRA, María. “Manel Garcia Grau, escritor“. El País, 6 de juny de 2006.

GARCIA GRAU, Manel; Lluís Meseguer i Josep Manuel San Abdón. Poetes del nord. Poesia jove de les comarques del nord del País Valencià (1985-1991). Agruapció Borrianenca de Cultura: Borriana, 1992

“‘La Mordassa’, Justicia poética con Manel Garcia”. nomepriedoniuna, 22 de gener de 2012.

Manel Garcia Grau a Beabà.

SAN ABDON, Josep Manuel. “Aproximació a la poesia de Manel Garcia Grau“. Pròleg a Els corrents invisibles / Las corrientes invisibles

SAN ABDON, Josep Manuel. “Entrevista amb Manel Garcia Grau. ‘La poesia ha de ser un canal, una via o una eina per on combatre, lluitar i viure'”. La Veu de Benicarló. 2002

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s