Esperem esdeveniments

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

En un any poden passar moltes coses i 2017 va ser un any que van passar moltes coses en l’entorn de la Ilercavònia hipotètica en què es mou el punt de vista d’aquests escrits. La revolució catalana va arribar fins a la proclamació de la República i la monarquia espanyola va transitar de la democràcia a la dictadura per aturar-ho. Es podria pensar que tot això, a la Ilercavònia no l’afecta ni poc ni molt, perquè en el compàs d’espera en què ens trobem i lluny com sempre dels centres de decisió on es ventilen aquestes giragonses polítiques, ja farem prou si ens adaptem amb agilitat a la situació que siga per no prendre mal. Això no trau que puguen fer-se algunes valoracions al respecte. Vaja per endavant que qui les fa és un votant del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1O, de manera que potser el lector hauria de valorar la possibilitat de no continuar llegint i deixar-ho córrer.

Els esdeveniments s’han succeït d’una manera tan accelerada que a partir de cert moment només valia el convenciment que, parlant amb la gent de l’entorn propi, podia extreure’s de l’intercanvi d’opinions. Hi va haver un moment que l’acció directa, és a dir, l’actuació pròpia, ja donava prou motius per reflexionar sobre aspectes de la realitat política que avui són d’una manera i potser abans d’acabar el dia ja han canviat. A Espanya es pot ser un perdulari, un mafiós, un mentider, corrupte, millor si és mascle, per allò de la virilitat tan hispànica, subvertir l’ordre establit a partir d’aquestes dinàmiques, alçar la camisa a estranys i propis, ser un malparit declarat, i no passa res. El sistema pareix concebut per donar solta a aquesta mena de perfils socials i polítics. Almenys el codi penal i la capacitat d’indultar del govern estatal operen en aquesta direcció. Hi pot haver processos judicials i alguna condemna que sempre té dificultats per acabar complint-se. En realitat, aquesta suavitat penal està pensada perquè les fortunes se’n surten per una vora si de cas no tenen més tornes que passar comptes amb la justícia. Això està poc penalitzat, està pensat amb intenció. Si, per contra, l’objectiu és exercir els principis de la democràcia i dels drets humans la cosa ja va malament. Deu ser perquè aquests plantejaments amenacen, qüestionen, compliquen, posen al descobert el sistema i les seues martingales econòmiques, polítiques i de comunicació. La dissidència està penalitzada i més quan aquesta dissidència és exercida de manera col·lectiva i amb el determini, l’autodetermini d’abandonar la monarquia franquista.

En aquest sentit, el fet que avui per avui, després del que hem viscut, existisquen presos polítics no jutjats, que es mantenen a presó, i altres polítics exiliats només amb l’objectiu de subvertir uns resultats d’unes eleccions autonòmiques (?), com passa a Catalunya, per a qui observe des d’una perspectiva històrica, amb un mínim d’elements de judici, difícils de reunir, tot s’ha de dir si no es té una mica de predisposició a informar-se lliurement i alhora amb criteri, posa en qüestió tota la trajectòria de la democràcia de 1978. Què es pot pensar de la posició de l’estat en relació al contenciós amb ETA a la vista del comportament mediàtic, policial i polític que ha adoptat en relació a l’autodeterminació de Catalunya. Han exercit la violència policial per intentar aturar un procés polític impecablement pacífic. Així el discurs contra el terrorisme etarra i el nacionalisme basc es reverteix a la llum de la seua actuació i mostra el que ja es podia veure des del bell començament del règim.

En qualsevol cas, no se n’han sortit del tot. Tota una estratègia internacional, judicial, política, amb el vistiplau dels partits espanyols que deixen governar una majoria que no arriba al 40% de l’electorat, però amb una petita falla: l’oposició recurrent de la majoria política catalana, demostrada en les eleccions del 21D, unes eleccions en un país ocupat, d’un marcat caràcter colonial. Els homes de negre de la UE són uns aprenents al costat de la trinxadora espanyola. I tanmateix el tret els ha eixit per la culata.

La normalitat aparent, a la Ilercavònia fragmentada, com a tota la resta, no impedeix constatar, per exemple, els posicionaments obedients dels polítics que són a les institucions valencianes, ratllant el grotesc. I aquesta obediència arriba fins al darrer racó. Tampoc no és cap novetat, ben mirat. Això, després de tot, no ha evitat la intervenció econòmica de l’autonomia. En aquests mateixos escrits ja vam dir fa temps que l’autonomia va morir el dia que les seues institucions van deixar de poder afrontar els seus deutes. Actualment, la recentralització cavalcant ha portat una intervenció que ha arribat per a quedar-se. Que per continuar mamant de la moma l’autonomia ja és una nosa.

En fi. Esperem esdeveniments.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s