El olivo

El 13 de gener van passar El olivo a la Primera. És aquella pel·lícula d’Icíar Bollaín rodada el 2016 en escenaris de Canet lo Roig, la Jana, Traiguera i altres, que narra la història d’una neta entestada a recuperar l’olivera mil·lenària que va vendre la família fa temps, en contra del parer del seu iaio, que ha perdut les ganes viure per aquell fet. Va rebre quatre nominacions als premis Goya, de les quals va emportar-se el premi a la millor actriu revelació, que va recaure en Anna Castillo, l’actriu que representa Alma, la protagonista de la cinta.

Des del punt de vista cinematogràfic, la història que conta Icíar Bollaín i, sobretot, la manera que té de fer-ho, arrossega l’espectador a una vivència emocional del conflicte que planteja. L’arrossega amb mecanismes artístics que apel·len a la sentimentalitat de l’espectador i a la relació avi-neta, que apunta a un pla més profund, a la relació dels humans actuals amb els ancestres si es té en consideració que, en parlar d’oliveres mil·lenàries, estem parlant, en realitat o perquè ens ho imaginem, això en el fons no té rellevància, d’unes dimensions temporals que superen de molt els límits que estem acostumats a pensar, a tindre en compte. És així que existeix una dimensió tel·lúrica en aquest plantejament, una altra cosa són els arguments artístics amb què es tracta la qüestió. 

Les festes d’enguany

Enguany he passat unes festes d’agost diferents. I inoblidables. Javi Ferrer, l’alcalde de Traiguera, va proposar-me ja al mes d’abril que fos el mantenidor de les festes d’agost del poble i vaig acceptar la invitació sense dubtar ni un moment. Va ser una conversa breu i intensa, com solen ser les converses transcendents a Traiguera: a l’àgora de l’espai públic, directes, sense circumloquis, i amb resultats. Ser mantenidor de les festes és un paper que s’escau a una persona inclinada a les lletres, i un oferiment impossible de rebutjar a causa d’una vocació de servei imperativa. Davant d’un reconeixement d’aquestes característiques, val la pena entrar-hi decididament.

En síntesi, el mantenidor o mantenidora d’unes festes majors com les de Traiguera, ha d’intervenir com a pregoner en l’acte de proclamació de les regines, un esdeveniment que es mereixeria un estudi antropològic en profunditat, que vaig assajar al projecte Imatge de Traiguera, amb especial referència a la meua vila natal, i que avui dorm en un disc dur extern. Aquesta és la funció principal del mantenidor: fer una intervenció que realce l’acte inaugural de les festes, sens dubte el més lluït dels que tenen lloc durant els dies, mínim d’una setmana, que duren les festes. No és l’únic en què participa el mantenidor. El protocol marca que assistisca als actes religiosos patronals i també, ja fora de programa, al dia de la Mare de Déu, que en el calendari modern s’ha traslladat al primer diumenge de setembre, en què té lloc la romeria més important de l’any al santuari de la Font de la Salut.

Cada acte té el caràcter i el valor que té i la participació de les autoritats municipals ve marcada per la tradició, que també determina les característiques i el valors de tots els altres actes festius. S’hi pot estar d’acord i compartir-ho o potser no tant.

Resiliència al Sénia

Confesso que tot i haver fet m’agrada a la pàgina de Facebook de Salvem lo Montsià per invitació de Manel Mas, que deu ser un dels lectors que no em deixa de petja (moltes gràcies, Manel), encara no havia tingut coneixement del reportatge “Resiliència al Sénia“, que va emetre’s al Canal 33 a finals de setembre dins del programa Latituds.

Latituds és un programa del canal cultural de la televisió catalana sobre l’activisme contra la pobresa, la injustícia, la guerra, la sostenibilitat. A cada capítol es tracta un tema concret amb els protagonistes de projectes d’abast local o territorial, que expliquen quins problemes tenen i què fan per mirar de superar-los. Aquesta exposició es complementa amb la intervenció d’especialistes de prestigi sobre la qüestió, que proporcionen un punt de vista global de la problemàtica exposada i de les possibles solucions.

En el capítol dedicat a les comarques del Sénia, els protagonistes exposen les diferents amenaces que les afecten des del punt de vista ambiental.

Manel Garcia Grau

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any.

Primera trobada d’entitats culturals al Maestrat

La gent de l’associació cultural Font de l’Albi de Xert ho té tot a punt per a la Primera trobada d’entitats culturals del Maestrat i a primera hora del matí de dissabte 10 de setembre el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) i Maestrat Viu, les dues entitats convocants, tenen la logística preparada per acollir les 25 entitats inscrites de les 35 convocades a participar en aquesta primera trobada específica d’associacions del Maestrat que treballen per la cultura pròpia dels pobles de la comarca.

Comencen a acudir els primers participants. Acreditacions, encaixades i petons. Hi ha una bossa per a cada associació amb clàssics de la cultura material i la història de la comarca: actes de Jornades d’Estudi del CEM, el llibre del congrés de pedra seca llegat de Miguel Garcia Lisón, i Les guerres carlistes al nord valencià d’Aureli Puig Escoí, d’Onada; uns bloquets amb el cartell de la trobada a la portada i el del 825è aniversari de la carta de donació de la Barcella que impulsa l’associació xertolina. Fem un mos abans de començar, amb pa dels forns de Xert, oli Cuquello de la Jana i formatge de Catí.

Les tecnologies de la informació i la comunicació encara no són una cosa fixa, que forme part del paisatge humà. Apareixen en forma de projector i pantalla per a la conferència de “L’organització territorial valenciana. El cas del Maestrat” que enceta la jornada de la mà de Joan Carles Membrado Tena, professor del departament de Geografia de la UV. La seua intervenció serveix per fixar el marc mental dels participants.

Itinerari per fer

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal.

Il Gattopardo de Tortosa

Foto: ara.cat

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat.

Fem cultura?

El conseller de Cultura Vicent Marzà, en la presentació del pla. Foto: La Veu del País Valencià

El 31 de març va presentar-se “Fes cultura“, l’anomenat pla estratègic cultural valencià del govern de la Generalitat per al període 2016-2020. Es tracta d’un pla ambiciós de rellançament de la cultura com a sector econòmic a tenir en compte, que preveu una inversió de 500 milions d’euros en quatre anys i la generació de 10.000 llocs de treball nous. Els objectius del pla són revifar els índex de lectura del País Valencià, actualment inferiors a la mitjana espanyola, i l’activitat artística en general, lligada a la incentivació de públics nous.

Es tracta de revertir un panorama cultural destrellatat, basat en iniciatives erràtiques o directament malintencionades, en tot cas determinades pel clientelisme com a divisa. El que es podia esperar d’una formació política que a dia d’avui té més de 120 casos acusats de malifetes diverses relacionades amb la corrupció. Un panorama cultural dominat per la festivitat com a plat únic, el folklorisme interessat i el provincianisme com a horitzons. Una estratègia cultural encaminada a la descomposició de l’entramat cultural i artístic i a la dissolució de qualsevol símptoma de vitalitat no subjecta al gran paraigua de la matriu de l’espanyolisme. Una estratègia política, en el fons, perfecta per fer funcionar una maquinària electoral que, això no obstant, no va acabar resistint els embats dels excessos propis.

Interessa aquí d’escatir quina incidència pot tenir el nou pla, que situa la cultura valenciana en l’horitzó del 2020, en allò que ateny específicament el Maestrat.

Víctor Amela

Víctor Amela el dia que es va fer públic l’atorgament del premi. Foto: EFE

A finals de gener va fallar-se el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, que atorga l’editorial Planeta, de Barcelona, i en aquesta ocasió l’afortunat va ser el periodista i escriptor Víctor Amela, també de Barcelona, que s’hi havia presentat amb l’obra La filla del capità Groc, una novel·la entre històrica i romàntica, que recorda el clàssic rus d’Alexadr Puixkin La filla del capità (1836), de la qual pren el títol al peu de la lletra. Així com Puixkin hi reprodueix la revolta de Pugatxov, que va encapçalar la rebel·lió dels cossacs i els camperols contra l’emperadiu Caterina II a mitjans del segle XVIII, Amela fa això mateix amb la Guerra del Groc, una revolta o potser seria millor dir una guerra particular protagonitzada per Tomàs Pena-roja, conegut com el Groc del Forcall. Aquesta rebel·lió va tenir lloc entre 1842 i 1844 al nord del País Valencià, en molts dels escenaris on pocs anys abans, entre 1833 i 1840, s’havia produït la primera guerra carlina. La connexió entre l’escriptor i la temàtica de la novel·la que l’ha portat a guanyar el premi més ben dotat en llengua catalana és familiar, ja que el seu avi patern era del Forcall i ell hi va passar alguns estius de  menut.

Víctor Amela és conegut sobretot per la seua dedicació professional al periodisme i la comunicació. És un dels autors de la secció La Contra de La Vanguardia, dedicat a entrevistes, que funciona des de 1998. També és crític de televisió, matèria sobre la qual ha impartit classes a la universitat. És un periodista molt reconegut, que escriu des de 2005, en castellà. També va ser comentarista de llibres al programa Llibres del 33, el canal cultural de la televisió pública catalana. Actualment col·labora en programes de televisió i ràdio de mitjans del grup Godó, propietari de La Vanguardia. Tot i que és un autor de Barcelona que escriu en castellà, no és la primera vegada que ho fa sobre el Forcall, els Ports i el Maestrat.

En valencià també

Foto: Espai de llengua, cultura i educació

Aquesta setmana he llegit el titular que la Generalitat Valenciana ha anunciat que a partir d’ara l’administració autonòmica, a nivell intern i per defecte, passarà a emprar el valencià com a llengua d’ús corrent. El titular anava acompanyat de la imatge del conseller d’educació i cultura, Vicent Marzà. Vol dir això que el govern valencià té intenció d’emprendre la valencianització lingüística de la seua pròpia administració. Lloable intenció per als qui, com qui firma, consideren que la lletra de les lleis espanyoles en relació a la plurinacionalitat de l’estat se l’han passat sistemàticament per on l’esquena perd el seu nom els governs espanyols des del mateix dia que les van promulgar. Doncs se li gira faena al susdit govern valencià, per fer quadrar la tropa de funcionariat acomodat a l’espanyoleria lingüística d’anys de persistència de la castellanització heretada d’un passat que es perd segles enllà. Haurà de promoure motius estimulants perquè els qui fins ara han treballat sempre en castellà facen el pas al valencià. En molts casos no serà per amor. De fet, es tracta d’un canvi sense precedents. La pusil·lanimitat dels governs de Joan Lerma, que avui pareixen tan llunyans encara que el cap de premsa del primer president autonòmic valencià fos exactament el president actual, va donar lloc a un nominalisme en l’ús del valencià que no va passar de la mera despenalització. Aquelles publicacions que en valencià només tenien el títol i para de comptar no van servir per a res. El dia que Zaplana va fer-se’n l’amo, tret dels quatre fòssils lingüístics: Generalitat, Conselleria i algun detallet més, tot va apassar-se a fer en castellà i, com a molt, en aquell bilingüisme repetitiu tan escrupolosament desvirtuador que, quan alguna cosa es diu igual en castellà que en valencià, repeteix el mateix dues vegades.

Doncs aquesta setmana, la Generalitat ha anunciat que el valencià passarà a ser la llengua d’ús corrent de totes les instàncies administratives.