Comarques centrals dels Països Catalans

noticias_1259_full

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació. Continua llegint

Ramon Llull

Arbre de ciència. 1505

Ramon Llull va nàixer a Palma l’any 1232, sis anys abans que Jaumé I entrés a València i incorporés la taifa a la cristiandat i a la seua corona catalanoaragonesa. Als trenta anys, el cortesà Ramon Llull, casat i amb fills després d’haver practicat els costums de l’amor cortès i les seues derivacions literàries, va experimentar una revelació religiosa i va decidir dedicar la resta de la seua vida a escampar la paraula de Déu, motiu pel qual va convertir-se en escriptor polígraf, amb 240 obres conservades, filòsof, missioner, apologeta, polemista, poeta no que ja n’era d’abans de la revelació… Una personalitat única als inicis de la Baixa Edat Mitjana europea. A fi de guanyar-se el favor dels poderosos, va escriure en català, occità i llatí. També va escriure en àrab, llengua que va aprendre amb el propòsit no gens modest de convertir els infidels musulmans al cristianisme per via de raonament. Del que pensava n’estava molt convençut. Mallorca havia estat conquerida pel mateix Jaume I el 1229. De resultes d’aquella necessitat de difondre la seua proposta filosòfica i els seus coneixements, Ramon Llull va escriure en català sobre matèries que en aquella època, a Europa, eren patrimoni privatiu del llatí, llengua que es mantenia en el si de l’Església. Ramon Llull era un llec que es dedicava a promoure la seua personalíssima manera d’entendre el cristianisme. En la seua carrera hagiogràfica va assolir la categoria de beat. No ha estat mai santificat perquè, de fet, el seu pensament és tan potent que s’escapa de l’ortodòxia catòlica, per dir-ho de manera que s’entenga.

Als efectes que ens interessen ara, Ramon Llull va ser el codificador del català culte en una època en què les llengües romàniques, evolucionades del llatí vulgar de finals de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana, no passaven de les primeres provatures literàries populars i para de comptar. Continua llegint

En valencià també

Aquesta setmana he llegit el titular que la Generalitat Valenciana ha anunciat que a partir d’ara l’administració autonòmica, a nivell intern i per defecte, passarà a emprar el valencià com a llengua d’ús corrent. El titular anava acompanyat de la imatge del conseller d’educació i cultura, Vicent Marzà. Vol dir això que el govern valencià té intenció d’emprendre la valencianització lingüística de la seua pròpia administració. Lloable intenció per als qui, com qui firma, consideren que la lletra de les lleis espanyoles en relació a la plurinacionalitat de l’estat se l’han passat sistemàticament per on l’esquena perd el seu nom els governs espanyols des del mateix dia que les van promulgar. Doncs se li gira faena al susdit govern valencià, per fer quadrar la tropa de funcionariat acomodat a l’espanyoleria lingüística d’anys de persistència de la castellanització heretada d’un passat que es perd segles enllà. Haurà de promoure motius estimulants perquè els qui fins ara han treballat sempre en castellà facen el pas al valencià. En molts casos no serà per amor. De fet, es tracta d’un canvi sense precedents. La pusil·lanimitat dels governs de Joan Lerma, que avui pareixen tan llunyans encara que el cap de premsa del primer president autonòmic valencià fos exactament el president actual, va donar lloc a un nominalisme en l’ús del valencià que no va passar de la mera despenalització. Aquelles publicacions que en valencià només tenien el títol i para de comptar no van servir per a res. El dia que Zaplana va fer-se’n l’amo, tret dels quatre fòssils lingüístics: Generalitat, Conselleria i algun detallet més, tot va apassar-se a fer en castellà i, com a molt, en aquell bilingüisme repetitiu tan escrupolosament desvirtuador que, quan alguna cosa es diu igual en castellà que en valencià, repeteix el mateix dues vegades.

Doncs aquesta setmana, la Generalitat ha anunciat que el valencià passarà a ser la llengua d’ús corrent de totes les instàncies administratives. Continua llegint

Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”. Continua llegint

Viure

Joan Orti, president de Maestrat Viu, amb l’escultura dels premis creada per Pedro Marín. Foto: Crònica de Vinaròs

Aquest proper dissabte 16 de maig té lloc la segona edició dels premis de l’associació Maestrat Viu, al saló gòtic del castell de Peníscola. Maestrat Viu és l’associació comarcal de defensa de la llengua i la cultura pròpies del Maestrat i com a tal té l’objectiu de prestigiar l’ús social del valencià i dels referents culturals que el dinamitzen. Perquè més enllà o més ençà de la cultura que fan córrer els mitjans de comunicació de masses, també hi ha una cultura del Maestrat que s’expressa en la llengua de Ramon Llull, que es produeix ací i que té un paper de modernització de la societat comarcal. Vull dir que la cultura que s’expressa en valencià no tan sols viu en els programes de festes dels pobles, en les manifestacions més tradicionals o en els llibrets de falles, sinó que lluita per ocupar el seu lloc en una societat comarcal que busca ubicar-se al sol d’una normalitat cultural que es construïsca, avui com en els temps històrics del valencianisme, al voltant de la integritat del valencià com a llengua pròpia.

La vida cultural del Maestrat, com la de qualsevol altra comarca, és oberta a les aportacions de qualsevol signe que tinguen a bé de manifestar-se i desenvolupar-se. Si fóssem una societat oberta i normal de debò, seria de sentit comú que les primeres aportacions a tenir en consideració fossen les que sorgeixen de la mateixa societat i s’expressen en la llengua pròpia d’aquesta societat. En aquest País Valencià del segle XXI, això continua sent una utopia malgrat la lletra d’unes lleis redactades més per quedar bé i no ser aplicades, per molt constitucionals que siguen, que no per altra cosa. L’abandonament que les institucions fan de la modernització de la cultura i la llengua pròpies, al Maestrat i al conjunt del País Valencià, posa en evidència les intencions reals dels grups dirigents i del poder. I expliquen l’existència d’entitats que, com Maestrat Viu, es dediquen des d’instàncies no governamentals a la dinamització d’una cultura que necessita prestigi per sobreviure i difondre’s a casa mateix. Continua llegint

Encara falta molta Morella

20150424_festallenguacartell_333xMentrestant el calendari avança inexorablement cap a la convocatòria electoral municipal i valenciana, aquest mateix diumenge té lloc la jornada central de la trobada d’escoles en valencià i la Festa per la Llengua a Morella. Des del moment que aquesta convocatòria d’Escola Valenciana Federació d’Associacions per la Llengua va estendre’s al nord del País Valencià, és la primera vegada que la convocatòria té lloc als Ports, ja que en les edicions anteriors va portar-se a terme en localitats del Maestrat. La trobada reuneix escoles i entitats educatives i de defensa i promoció del valencià en una jornada lúdica i festiva que té per objectiu posar en contacte aquests col·lectius i les comunitats educatives de la comarca. A més, és una bona ocasió per posar sobre la taula el model d’escola rural que hi ha als Ports i de quina manera pot evolucionar en el futur.

En qualsevol cas, és oportunitat per fer un cop d’ull al context sociolingüístic comarcal i relacionar la convocatòria amb les perspectives de la llengua i l’educació al nord valencià, com de segur deu haver estat motiu de reflexió de la taula redona “La llengua als Ports, al Matarranya i a les Terres de l’Ebre”, que va fer-se divendres i que va comptar amb la participació dels experts Dolors Vidal, Natxo Sorolla i Ernest Querol. D’entrada, convé remarcar que la comarca dels Ports té uns 5000 habitants, més de la meitat dels quals viuen a Morella. El pes específic de la demografia és molt poc en el conjunt valencià. Això i la llunyania dels centres de decisió podrien fer pensar, com de fet s’esdevé en més d’un àmbit de la vida social, que es tracta d’una societat marginal. Lluny d’aquesta percepció, el dinamisme de Morella compensa unes condicions de vida en què els mitjans productius, les distàncies i les infraestructures de comunicació posen les coses no precisament fàcils. Això no obstant, des del punt de vista lingüístic i comunicatiu, no s’ha de perdre de vista la normalitat que s’hi viu. Continua llegint

Situació sociolingüística

Cobertura de Canal 56

Cobertura de Canal 56. Font: Canal 56

Cadascú té els seus defectes. Un dels meus és que no puc evitar de fer l’anàlisi sociolingüística de qualsevol intervenció comunicativa en què participo, tant si és com a protagonista com si només ocupo un lloc d’espectador. És un defecte de fàbrica, podríem dir, derivat de la meua formació com a lingüista i puntualment alimentat per la meua dedicació professional a l’ensenyament. Rarament en parlo portes enfora si no és que ve a la conversa de fer-ho, però això no trau que m’hi fixe de manera continuada i involuntària. Després de tot, en la nostra comunicació diària no parem de negociar amb les persones amb qui interactuem en relació a la manera que tenim d’entendre’ns, és a dir, en relació al vehicle compartit que fem servir per entendre’ns, això és el llenguatge expressiu, que inclou, sobretot, la llengua.
Aquest estiu que ara s’acaba, he tingut ocasió d’observar i reflexionar sobre l’evolució dels usos lingüístics al Baix Maesetrat, assumpte sobre el qual ja vaig escriure fa temps (“El Baix Maestrat: situació sociolingüística”. Llengua Nacional, juny 1997). Ara no faré un actualització del que ja vaig dir per la simple finalitat de veure com han canviat aquestes coses en dèsset anys, si bé fer-ho podria tindre l’interès de constatar una evolució que, si fa no fa, coincideix amb el temps que el PP ha estat al govern de  l’autonomia valenciana. Potser m’hi dedique properament.

El que volia constatar ara és com ens podem trobar, al Baix Maestrat, que qualsevol instància pública començant per l’administració estatal i acabant per la municipal, incloent-hi empreses concessionàries i altres del mateix caire que viuen de prestar serveis públics; ni privada, ja siguen empreses de qualsevol ram, societats anònimes, cooperatives, cadenes de distribució, empreses familiars, bars ni el més mínim negoci, no fa servir altra llengua en la seua comunicació ordinària que no siga el castellà. Continua llegint