Estiu literari al Maestrat

640px-placa_major_de_sant_mateu

Plaça major de Sant Mateu. Foto: Columbusalbus

Estiu literari al Maestrat és una idea que se’m va ocórrer arran de la meua feina com a tècnic docent al programa El Gust per la Lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, no únicament. L’organització de jornades dedicades a l’estudi d’escriptors significatius com ara Joan Maragall o Màrius Torres i l’elaboració de rutes literàries, com la de Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, van proporcionar-me coneixements sobre la manera d’organitzar, difondre i portar a terme activitats literàries entre l’estudi i el gaudi, obertes a l’experiència cultural més enllà del turisme. La col·laboració en el número 6 de la revista Beceroles, apareguda el 2016 però amb materials dels anys anteriors, va portar-me a la formalització de les rutes literàries seguint els estàndards de la xarxa Espais Escrits, entramat que ja coneixia justament arran de la dedicació a El Gust per la Lectura. Al final, quan de l’Ateneu Cultural de Benicarló van demanar-me per fer una ruta literària de La Font de la Salut, vaig haver de recollir els textos del llibre que poden configurar una ruta literària a l’ús: un recull de textos per ser llegits in situ, on se situa el que conta la lletra impresa. La confluència de les rutes literàries amb les jornades d’experts sobre literatura va desembocar en la formulació d’un possible cicle d’activitats literàries al Maestrat, un nínxol cultural intacte per causes que ara no em vaga d’argumentar però que estan directament relacionades amb un model cultural i econòmic concrets del turisme massiu i el folklorisme, que s’ha practicat i es practica al Maestrat. Bona part dels materials potencials per a aquestes activitats s’han anat amalgamant en els darrers anys. Només consisteix a reagrupar-los i donar-los la possibilitat de traure el cap més enllà de la labor sorda de persones de la mateixa comarca que s’hi dediquen amb el sol suport de la seua pròpia voluntat, tot sovint decantada de la seua dedicació professional a les lletres. Continua llegint

Manel Garcia Grau

cartell_manel_homenatge

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any. Continua llegint

Víctor Amela

victor-amela

Víctor Amela el dia que es va fer públic l’atorgament del premi. Foto: EFE

A finals de gener va fallar-se el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, que atorga l’editorial Planeta, de Barcelona, i en aquesta ocasió l’afortunat va ser el periodista i escriptor Víctor Amela, també de Barcelona, que s’hi havia presentat amb l’obra La filla del capità Groc, una novel·la entre històrica i romàntica, que recorda el clàssic rus d’Alexadr Puixkin La filla del capità (1836), de la qual pren el títol al peu de la lletra. Així com Puixkin hi reprodueix la revolta de Pugatxov, que va encapçalar la rebel·lió dels cossacs i els camperols contra l’emperadiu Caterina II a mitjans del segle XVIII, Amela fa això mateix amb la Guerra del Groc, una revolta o potser seria millor dir una guerra particular protagonitzada per Tomàs Pena-roja, conegut com el Groc del Forcall. Aquesta rebel·lió va tenir lloc entre 1842 i 1844 al nord del País Valencià, en molts dels escenaris on pocs anys abans, entre 1833 i 1840, s’havia produït la primera guerra carlina. La connexió entre l’escriptor i la temàtica de la novel·la que l’ha portat a guanyar el premi més ben dotat en llengua catalana és familiar, ja que el seu avi patern era del Forcall i ell hi va passar alguns estius de  menut.

Víctor Amela és conegut sobretot per la seua dedicació professional al periodisme i la comunicació. És un dels autors de la secció La Contra de La Vanguardia, dedicat a entrevistes, que funciona des de 1998. També és crític de televisió, matèria sobre la qual ha impartit classes a la universitat. És un periodista molt reconegut, que escriu des de 2005, en castellà. També va ser comentarista de llibres al programa Llibres del 33, el canal cultural de la televisió pública catalana. Actualment col·labora en programes de televisió i ràdio de mitjans del grup Godó, propietari de La Vanguardia. Tot i que és un autor de Barcelona que escriu en castellà, no és la primera vegada que ho fa sobre el Forcall, els Ports i el Maestrat. Continua llegint

Pena-roja de Lombarte

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte

Diumenge al matí anem a Pena-Roja de Tastavins (Matarranya) a resseguir la ruta literària de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, 1937-Barcelona, 1989). És amb un any de retard, ja que amb motiu de l’efemèride dels 25 anys del seu traspàs, les entitats culturals del Matarranya van decidir celebrar el 2014 l’anomenat Any Desideri Lombarte, en què van tenir lloc esdeveniments culturals de difusió de la seua personalitat i la seua obra. La convocatòria, que em penso que va fer-se sense cap suport institucional, va servir almenys per reivindicar la figura de l’escriptor i refermar la catalanitat lingüística de la seua obra i de la comarca.

Desideri Lombarte, que va morir jove, va desenvolupar en els darrers deu anys de la seua vida una activitat creativa que abraça la poesia, el teatre i la narrativa, i s’estén a l’articulisme, la recerca i l’activisme cultural. Va ser membre fundacional de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i és un dels escriptors catalanoparlants més rellevants d’Aragó. La seua obra es troba indestriablement relacionada amb el seu poble de Pena-roja i amb el pas de la societat rural  del franquisme a la modernitat contemporània. Continua llegint

Dimensió desconeguda

IMGP7540

Darrer dissabte de gener i visita a la Font de la Salut per posar en pràctica la ruta literària dissenyada del llibre homònim, a partir d’una petició de la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló, que aprofiten el viatge de passar a recollir uns socarrats que han portat a coure al forn de la terrisseria Germans Mellat. Al santuari encara és prou de matí per ser dissabte i hi fa un fred que pela. Els amics de Benicarló no es poden considerar simples turistes en aquest lloc, perquè la vinculació històrica entre el seu poble i la Font de la Salut és coneguda i persistent al pas del temps. Al capdavall, Benicarló forma part del territori de gràcia del santuari encara que no tinga el pes institucional d’altres pobles que hi tenen dia de romeria. Els rosariers benicarlandos són una forma de pelegrinatge diferent del dels altres pobles, però la seua persistència en el temps no deixa lloc al dubte.

La lectura dels textos triats per ser llegits en el mateix lloc del qual parlen descobreix als visitants aspectes desconeguts, que formen part de la pedra del monument però que només poden transmetre’s mitjançant la paraula. És com entrar en la dimensió desconeguda de la nostra història, que rarament apareix en els mitjans de comunicació de masses. Vull dir que o bé la tracten de manera banal, superficial, o bé és un refregit que no es correspon, posem per cas, amb la història del Maestrat tal com és, sinó que apel·la a un passat nacional aliè, que es ven com si fos el nostre, però que, tal com solia cantar Raimon respon al peu de la lletra a la cançó: “T’adones, company, /que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells (…)?” Continua llegint

Llums en la nit

IMGP7526

Els dies curts de desembre obliguen a fer tot el camí de nit. I de nit és quan arribem a Traiguera. Els pobles, Ulldecona, Sant Rafel, Traiguera, habiten aquest temps de nocturnitats i de fred suau com replegats sobre si mateixos, sense la dimensió pública de la vida al carrer que impera a l’estiu. Com sobrevivint arrecerats, esperant que acabe de passar el temps del calendari. És la sensació característica abans de Nadal i del tomb de l’any. La depressió econòmica en què vivim, per molts esforços que hi pose el discurs oficial, accentua aquesta sensació de replegament, de minva de dinamisme.

Els llums de Nadal encara no han fet la seua aparició, tret de la rotonda de Sant Rafel. A les soques dels arbres immaculats que habiten aquest no-lloc hi han enroscat tires de leds que fan una llum groguenca, com de pessebre vivent una mica a la intempèrie. Aquí no hi ha el comerç que espera les alegries en forma d’estipendi que habiten les urbs i no fa falta tanta parafernàlia, que el pressupost tampoc no està per llençar coets. Com a molt, s’il·lumina el campanar una estona per no perdre la seguida, segurament per mantenir l’orgull local contra els elements, una mica perquè si un dia es va il·luminar ara toca mantenir el tipus. I poca cosa més. Els folklores del cicle anual, aquestos dispositius meravellosos de renovació de l’imaginari ja faran la seua faena i tots contents.

A la Jana hi ha una boiregada que ens submergeix per uns moments en la irrealitat vaporosa. Continua llegint

Panorama literari al Maestrat (II)

Reprenc el fil del tema allà on l’havia deixat: Quina és l’estratègia per difondre la nostra literatura també a nivell comarcal, més enllà de tapar l’expedient? Les polítiques públiques al respecte ja fa temps que se circumscriuen als ajuts a activitats culturals relacionades amb la temàtica que ens ocupa desenvolupades per entitats i associacions. És a dir que les entitats o associacions organitzen actes assumint-ne el cost econòmic i després sol·liciten un ajut que cobrisca part de la despesa efectuada. Tenint en compte la minva substancial que els pressupostos públics destinats a activitats culturals i a aquesta finalitat en particular han experimentat en els darrers anys, a hores d’ara no se sap si estem parlant del passat o del present. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és l’única institució pública que manté una certa activitat al respecte, dins la seua acció de promoció de l’ús de la llengua. I amb aquesta dada ja ens podem anar fent una idea clara de com està el panorama i de quina pot ser la perspectiva. La literatura no forma part de l’horitzó cultural comarcal. Ni pel que fa a institutucions supramunicipals, tret de l’excepció esmentada, ni pel que fa a l’acció de governs locals. No hi ha diners per a segons quines dedicacions, al capdavall minoritàries (i minoritzades) perquè les prioritats del model cultural, que existeix sense dubte, van per uns altres viaranys. En aquest sentit, val la pena no perdre de vista quin és el volum pressupostari de qualsevol ajuntament dedicat al conreu i manteniment de les festes locals. Doncs dins d’aquests imports no hi ha actualment ni un sol euro dedicat a promoure la cultura literària en cap municipi del Maestrat. I si existeix és sense cap projecció de cap tipus. Queda clar el lloc que ocupa la qüestió en el model cultural públic de què parlem.

Així les coses, fem un cop d’ull a l’activitat que es puga desenvolupar per iniciativa privada. Continua llegint

Panorama literari al Maestrat

Sant Pau d’Albocàsser

 

Un amic de Vinaròs em pregunta com veig el panorama literari del Maestrat i li dic que així de bones a primeres m’és impossible contestar-li, perquè no el segueixo tan de prop com per tenir-ne una visió de conjunt que em permeta contestar a la primera de canvi. Això no obstant, li dic que el proper apunt a Ilercavònia hi estarà dedicat, de manera que intentaré donar el meu punt de vista sobre la qüestió.

En primer lloc, recorreré a la meua teoria de la dualitat cultural. Segons aquesta teoria, de la qual ja he parlat anteriorment aquí mateix, hi ha una superestructura cultural que és on passen coses. És la superestructura dels mitjans de comunicació espanyols, que setmanalment escudellen aquells suplements culturals que marquen la pauta del mercat corresponent: llibres, cinema, música i etcètera. Aquests mitjans, que arriben puntualment al darrer quiosc que encara resisteix l’assolament de la vida cultural que està experimentant el nostre país a causa de la crisi, s’expressen molt majoritàriament en castellà. És veritat que hi ha suplements de mitjans en català, però estarem d’acord que ni de lluny poden considerar-se els majoritaris, a casa nostra. La cultura que s’expressa en la nostra llengua catalana té un accés molt limitat a aquests circuits dels mitjans de comunicació de masses. Això pot fer pensar, i de fet amb raó, que es tracta d’una cultura subsidiària, subalterna. La segona part de la teoria és que en aquest espai subaltern en què pareix que no passe mai res, que no transcendeix mai més enllà de l’àmbit local o comarcal a molt estirar, hi ha una dinàmica que ja voldrien per a si mateixes cultures amb un estat propi al darrere. En resum: la minorització de la nostra llengua catalana i de la cultura que s’hi expressa, pot fer pensar que, efectivament, el panorama de la literatura al Maestrat és si fa o no fa un desert. Aclarim, abans de continuar, que quan parlem d’assolament de la vida cultural causat per la crisi no estem parlant tant d’arranament de la creativitat com d’esquilmació del consum cultural. Citem-ne només un exemple: Anar al cinema s’ha convertit en un luxe prohibitiu. I al Maestrat només hi ha uns cinemes i potser d’aquí un temps haurem de dir altrament. I això que, seguint la primera part de la teoria, totes les pel·lícules són en castellà. Cosa que ens serveix de comprovació del que portem dit.

Doncs què podem esperar de l’activitat específicament literària? Continua llegint

Un pont sobre el meridià

Aquesta setmana he rebut a casa els exemplars que em pertoquen d’Un pont sobre el meridià, el llibre col·lectiu de relats de tretze escriptors d’El Pont Cooperativa de Lletres, en la realització del qual he estat implicat com a coordinador del recull de textos. El llibre vam idear-lo fa un any, arran de la I Trobada d’escriptors d’El Pont, que va tenir lloc a Morella. L’editorial Onada de Benicarló va oferir-se a materialitzar aquesta idea, que ha de servir per començar a donar visibilitat al col·lectiu d’El Pont. Aquest col·lectiu aplega escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló i va ser creat per generar una dinàmica positiva en relació a la difusió i la penetració social de la seua obra i de la llengua que els serveix de vehicle d’expressió, tant en relació a la pròpia societat d’aquestes comarques com en relació a la projecció en els circuits culturals catalanoparlants.

Hi aporten el seu relat escriptors amb una llarga trajectòria creativa, àmpliament reconeguda per premis i guardons, i altres de trajectòria potser més modesta o senzillament emergent: Vicent Almela Artíguez, Joan Andrés Sorribes, Joan-Bta. Campos, Jordi Colonques, Albert Garcia i Pascual, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, F. Mezquita Broch, Nel·lo Navarro, Vicent Pallarés, Antoni Pitarch Font, Joan Pla i Vicent Sanz Arnau. Continua llegint

La Font de la Salut en la cultura actual

Aquest cap de setmana passat, he presentat a Vinaròs i a Benicarló el llibre La Font de la Salut del qual sóc autor. Des d’aquí, vull agrair l’esforç a les persones que han participat en aquestes presentacions per fer-les possibles i difondre-les localment i més enllà. Entre aquestes persones hi ha Rafel Garrit de la llibreria Obreda de Vinaròs; Mariola Nos, directora de Crònica de Vinaròs; Emili Fonollosa, de VinaròsNews;  i Joan Astasio de Canal 56; Adrià Garcia i la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló; Luis Javier Mulet, de la llibreria Muler; i Hugo del Arco, de 7 dies Benicarló. A tots ells, moltes gràcies per l’acollida i per la difusió que han fet d’aquestes presentacions i del llibre. També volia fer extensiu aquest agraïment a la gent que hi va acudir: amics amb qui ens coneixem de fa temps, alguns dels quals apareixen al llibre i tot; seguidors i seguidores que van conformant el públic que connecta amb el que escrius; noves coneixences sempre interessants, representants polítics inclosos. La presentació d’un llibre és sempre un tipus d’acte minoritari, però això no trau que, connectant amb el públic, es transforme en una estona d’expansoó de la sociabilitat, de la coneixença i de l’intercanvi amistós obert a perspectives futures de continuació de la tasca d’escriptor. Continua llegint