Itinerari per fer

IMG_3025

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal. Continua llegint

Ibèria

IMG_1667

La capella gòtica del palau dels Piquers data de 1518. Originàriament va pertànyer a una casa-palau de la família Montserrat, una de les més significades del Maestrat medieval. És al carrer de l’Escola de Canet lo Roig. El nom del carrer és modern i es deu al fet que aquesta mateixa capella va acollir l’escola del poble durant les primeres dècades del segle XX. Més tard, quan va arribar la televisió, s’hi va instal·lar el Tele-club local, que és la denominació amb què vaig conèixer aquest espai d’adolescent, quan estava obert a l’oci juvenil de finals dels 70. Aquest juliol vaig tornar-hi de la mà de l’associació cultural LO SUAbE per presentar la novel·la Màxima discreció, en un acte emocionant de retrobament amb canetans que conec i aprecio de fa molt de temps. Mentre esperem que acabe d’arribar la gent a l’entrant de l’edifici, em fixo en el plafó ceràmic que hi ha a la façana, que diu: “Al mestre ANTONI PORCAR CANDEL i als XIQUETS de Canet lo Roig que l’any 1934 publicaren la revista escolar “IBÈRIA”. El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular del País Valencià. Any 1988”. Recordo haver-lo vist en alguna altra imatge a Internet, molt deteriorat. L’han restaurat i sembla nou com el primer dia.

Començo a gratar. Joan Enric Pellicer, a Historia d’un desig insatisfet. L’ensenyament del valencià fins a 1939, fa esment d’Antoni Porcar Candel i de les revistes que va crear, IbèriaGavina, aquesta darrera editada a Vinaròs a continuació de la seua estada a Canet lo Roig, entre 1935 i 1936. L’aparició d’aquestes revistes escolars respon a la pedagogia que seguia aquest mestre originari de Castelló de la Plana, que va ser un dels introductors de la tècnica Freinet en l’escola valenciana dels anys 30 del segle XX, juntament amb altres mestres nord-valencians com Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Antoni Boix, tots quatre organitzadors de la I Colònia Escolar Valencianista, que van portar a terme a Sant Pau d’Albocàsser l’agost de 1933. Una de les tècniques del pedagog occità Célestin Freinet consisteix a introduir la impremta a l’escola per tal que els alumnes publiquen els seus propis escrits a partir de la llibertat creativa i la cooperació. Ibèria va ser la primera revista escolar íntegrament redactada en valencià. Continua llegint

Encara falta molta Morella

20150424_festallenguacartell_333xMentrestant el calendari avança inexorablement cap a la convocatòria electoral municipal i valenciana, aquest mateix diumenge té lloc la jornada central de la trobada d’escoles en valencià i la Festa per la Llengua a Morella. Des del moment que aquesta convocatòria d’Escola Valenciana Federació d’Associacions per la Llengua va estendre’s al nord del País Valencià, és la primera vegada que la convocatòria té lloc als Ports, ja que en les edicions anteriors va portar-se a terme en localitats del Maestrat. La trobada reuneix escoles i entitats educatives i de defensa i promoció del valencià en una jornada lúdica i festiva que té per objectiu posar en contacte aquests col·lectius i les comunitats educatives de la comarca. A més, és una bona ocasió per posar sobre la taula el model d’escola rural que hi ha als Ports i de quina manera pot evolucionar en el futur.

En qualsevol cas, és oportunitat per fer un cop d’ull al context sociolingüístic comarcal i relacionar la convocatòria amb les perspectives de la llengua i l’educació al nord valencià, com de segur deu haver estat motiu de reflexió de la taula redona “La llengua als Ports, al Matarranya i a les Terres de l’Ebre”, que va fer-se divendres i que va comptar amb la participació dels experts Dolors Vidal, Natxo Sorolla i Ernest Querol. D’entrada, convé remarcar que la comarca dels Ports té uns 5000 habitants, més de la meitat dels quals viuen a Morella. El pes específic de la demografia és molt poc en el conjunt valencià. Això i la llunyania dels centres de decisió podrien fer pensar, com de fet s’esdevé en més d’un àmbit de la vida social, que es tracta d’una societat marginal. Lluny d’aquesta percepció, el dinamisme de Morella compensa unes condicions de vida en què els mitjans productius, les distàncies i les infraestructures de comunicació posen les coses no precisament fàcils. Això no obstant, des del punt de vista lingüístic i comunicatiu, no s’ha de perdre de vista la normalitat que s’hi viu. Continua llegint

L’estultícia com estratègia

caloret

Hi ha comportaments que són per fer-se’ls mirar. Una darrera demostració d’això és l’enrenou que ha suposat la reacció a l’actuació de l’alcaldessa de València Rita Barberá durant la Crida de les Falles d’enguany, que va tenir lloc el passat diumenge 22 de febrer. Des del cadafal que es posa per a l’ocasió davant les torres de Serrans de la ciutat, segurament l’estampa més emblemàtica del cap i casal, l’alcaldessa va fer una intervenció desafortunada en emprar el valencià, de resultes de la qual va posar-se personalment en evidència, no tan sols en relació al fet que no sap parlar la llengua pròpia de la ciutat que representa, sinó també en relació a la seua pròpia temeritat en l’exercici del càrrec. Un vídeo amb els retalls d’imatges en què destrossa la llengua i ha de recórrer a la repetició d’una mateixa estructura sintàctica per organitzar el que diu, a partir de frases començades totes pel barbarisme “caloret”, va córrer com la mateixa pólvora fallera per escarnir-la. I a partir d’aquest recull de perles, de seguida van aparèixer altres vídeos musicals que fan de la intervenció una cançó que amb més o menys gràcia es burla obertament del personatge i de la seua ineptitud. O potser caldria dir millor que fa burla d’unes flaqueses per mostrar-la com una inepta.

És evident que l’escarni incideix en el fet que la persona no va estar a l’altura del càrrec que ocupa. Veient intervencions anteriors seues en el mateix acte d’anys passats, la comparació no tan sols palesa aquest fet, sinó que també indica una decadència peremptòria. L’actitud d’interès, seriositat, i adaptació als formalismes dels discurs d’un acte que es fa de cara a un públic enfervorit per la perspectiva festiva en el melic del món de la festa fallera, es veu truncada per una pèrdua de facultats inqüestionable. La reacció a això ha estat la burla i l’escarni. Continua llegint

37 línies

Vaig a visitar uns amics catalans que viuen al Chablais, a l’Alta Savoia, a França, a tocar de Suïssa. A casa tenen sintonitzada Catalunya Ràdio per mitjà d’Internet i em diuen que hi han sentit que al País Valencià l’administració autonòmica vol suprimir moltes línies de valencià. Pregunten què està passant. L’endemà, llegint un diari comarcal d’allà, Le Messager, hi llegisc una entrevista a Pierrette Servoz, una estudiosa local del francoprovençal. Per a l’autor de l’article i per al diari, la denominació de francoprovençal i patuès és intercanviable. L’entrevistada també s’hi refereix parlant del francoprovençal com a patuès. Explica que actualment la llengua només és parlada per gent gran i que la desaparició de la pagesia ha significat també la desaparició de la llengua, ja que la població s’ha orientat a altres ocupacions que requereixen expressar-se en francès, la llengua ja fa temps que va deixar-se d’ensenyar a les poques escoles que l’havien incorporada i el resultat és que actualment només es parla en zones determinades, il·lustrativament considerades “culs de sac”, expressió que no necessita traducció. A l’hora d’escriure això consulto la Viquipèdia i constato que de la dita llengua només en queden 60.000 parlants, que desapareixeran en un termini de temps raonable. Si de cas, es conservarà a la vall d’Aosta, a Itàlia, perquè hi gaudeix d’un cert reconeixement. També m’assabento que “francoprovençal” és una denominació del tot desafortunada, ja que respon a criteris vuitcentistes de la romanística, del tot depassats. Actualment, qui s’interessa per la conservació d’aquesta llengua l’anomena arpità, d’Arpes (Alps).

La consideració de patuès aplicada a tota llengua parlada dins els límits de França que no siga la sola llengua oficial francesa  evidencia una mentalitat característica del centralisme lingüístic. Continua llegint

Però mira…

Un exemple de novetat musical de nadales valencianes

Que conste que no tenia intenció d’orientar l’escrit en el sentit que li donaré, és a dir que no tenia intenció de focalitzar-lo tant en l’exemple concret que comentaré, que al capdavall em pareix d’allò més bé. Però el cas és que l’he vist al Facebook de la mà de VinaròsNews just abans de posar-me a redactar aquest escrit i he dit mira, un bon exemple del que volia comentar.

Jo volia fer-ho venir bé per parlar de la felicitació de Nadal d’Escola Valenciana, que per aquestes contrades anima Maestrat Viu, i que resa “Les bones festes parlen en valencià”. Havia pensat en un to marcadament reivindicatiu a partir d’una constatació, a la qual volia arribar a partir d’un fet de societat que ha tingut lloc no fa gaire temps: la mort del cantant Manolo Escobar. M’explicaré.

Abans de fer-ho, això no obstant, permeteu-me manifestar el meu reconeixement pel cantant traspassat. És veritat que la seua figura artística i el discurs que projectava en l’època del tardofranquisme, quan va estar més de moda, s’identifica indefectiblement amb l’España cañí que tant promovia la dictadura com a model de cultura popular. Més tard van venir altres temps, altres corrents culturals i altres circumstàncies sociopolítiques que van permetre que la gent s’identifiqués o no amb segons quins gustos. Certament Manolo Escobar no és un referent meu però, com que me’l vaig engolir igualment, forma part del paisatge sentimental d’una època de la meua vida. Alguns fets juguen a favor de la seua personalitat, entre els quals que no es deixés captar per la premsa del cor i que, acabada la seua carrera com a artista, es convertira en col·leccionista d’art.

Doncs bé. Una de les peces musicals més rematadament repetides de Manolo Escobar és el villanzico que fa “Pero mira como beben los peces en el río…” etc. que vam mamar de menuts perquè no hi havia res més i era el pa que s’hi donava. Continua llegint

Cultura autoreferenciada

Quan escric això, té lloc el moment àlgid del Feslloch 2013, la setena edició del festival de música en valencià de Bell-lloc (Plana Alta), organitzat per Escola Valenciana, que culmina la gira que la mateixa entitat posa en marxa durant el curs escolar en el seu circuit arreu de les comarques valencianes.

Escola Valenciana és una entitat cívica que agrupa 24 associacions de defensa del valencià com a llengua de comunicació i com a llengua de l’ensenyament ordinari. Es nodreix, per tant, de la participació de les famílies que al País Valencià decideixen escolaritzar els seus fills en valencià. Molt bona part d’aquests alumnes, 125.953 en total al curs 2011-2012, volen estudiar en valencià i no ho poden fer perquè l’administració educativa de la Generalitat no els ho permet, ja que no posa els mitjans per assegurar aquest dret.

Feslloch, com a culminació de la gira de cantants i grups musicals en valencià, és l’esdeveniment final que tanca el circuit que s’ha creat, al cap de set anys, de llocs i músics en valencià. Continua llegint