Compartida

Fotografia: Els governs de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià acorden la Declaració de Palma

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre. Continua llegint

Aquests fangars

CataloniaNewEuropeanState

Quan aquest escrit aparega a la llum, estarem en plena jornada d’eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions excepcionals que arriben després d’una època, si no de convulsions, sí de transformacions socials i polítiques, a casa nostra i en l’entorn polític que vivim. Unes quantes crisis s’han acumulat en aquest tombant. Evidentment hi ha punts de vista per a tots els gustos i la posició de cada u dins d’aquest context determina, en molt bona mesura i en relació a la majoria de la gent, l’enfocament que es fa de la qüestió. Condensant aquesta acumulació de crisis, institucional i econòmica principalment, però també eminentment política pel que fa a les estructures bàsiques de funcionament de la cosa pública, la disjuntiva entre independència i unionisme que han acabat adquirit aquestes eleccions, malgrat els esforços de l’espanyolisme perquè no fos així, constitueix una cruïlla històrica sense precedents.

Cinc anys de mobilitzacions socials a Catalunya han desembocat en aquestes circumstàncies. També hi han incidit altres factors: una crisi econòmica internacional a casa nostra agreujada pel saqueig practicat per una trepa d’aprofitats i polítics corruptes que personifiquen la monarquia parlamentària espanyola iniciada el 1978; l’atac sistemàtic dels dirigents polítics espanyols a la llengua i la cultura catalanoparlant, mitjançant polítiques agressives, a les Balears i al País Valencià, o mitjançant lleis estatals i accions judicials contra la normalitat educativa i cultural, a Catalunya; el maltractament econòmic a les institucions dites autonòmiques, que ha revertit en un ofec que incideix negativament en el nostre estat del benestar i alhora preserva els privilegis de les multinacionals i els bancs de l’IBEX 35. Una situació insostenible.

Per a qui pensa en clau antiga i creu que l’alternança, que ja va inventar Cánovas del Castillo, és la solució idònia per a aquesta situació, és a dir, per a qui es manté en els paràmetres de la monarquia parlamentària borbònica, la disjuntiva de la independència de Catalunya apareix com una bogeria i una cortina de fum, una fugida endavant de la dreta catalanista que ha ocupat la Generalitat durant la vida del règim, tret del període de l’anomenat Tripartit, que significativament va obrir la caixa dels trons d’aquest divorci. Continua llegint

Desconnexió

De la mà de la crisi econòmica, el panorama polític que s’ataülla des de la taula on escric va mutant a marxes forçades. Volia dir deteriorant-se però de la manera que estem millor pensar en el que vindrà que no en els estralls de cada dia. Una qüestió que em fa pensar és la percepció que la gent va tenint del procés polític obert a Catalunya des de l’11 de setembre de 2012, que alguns ja anomenen els Fets de Setembre. Ho dic perquè a dia d’avui ens trobem en una situació oberta en què les coses no se sap ben bé quina evolució prendran. I alhora es tracta d’una situació insostenible que no pot allargar-se gaire més. L’ofec econòmic a què l’estat espanyol sotmet l’administració autonòmica catalana sembla com si hagués d’arribar a les darreres alenades. Mentrestant els polítics catalans es presten a aquest joc, el mànic de la paella continuarà on sempre. Els defensors d’aquest statu quo addueixen que les immediateses de caire econòmic haurien de fer pensar d’abandonar la dinàmica sobiranista i atenir-se a la gestió del tall, o tallet, del pastís que, magnànimament, es dignen a administrar els manaires de l’imperi. Una vegada perpetrat l’espoli fiscal ineludible, caldria afegir. D’això, en solen dir diàleg.

Ara, com ho veu això la gent des de dins i des de fora de Catalunya? Continua llegint