Primera trobada d’entitats culturals al Maestrat

La gent de l’associació cultural Font de l’Albi de Xert ho té tot a punt per a la Primera trobada d’entitats culturals del Maestrat i a primera hora del matí de dissabte 10 de setembre el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) i Maestrat Viu, les dues entitats convocants, tenen la logística preparada per acollir les 25 entitats inscrites de les 35 convocades a participar en aquesta primera trobada específica d’associacions del Maestrat que treballen per la cultura pròpia dels pobles de la comarca.

Comencen a acudir els primers participants. Acreditacions, encaixades i petons. Hi ha una bossa per a cada associació amb clàssics de la cultura material i la història de la comarca: actes de Jornades d’Estudi del CEM, el llibre del congrés de pedra seca llegat de Miguel Garcia Lisón, i Les guerres carlistes al nord valencià d’Aureli Puig Escoí, d’Onada; uns bloquets amb el cartell de la trobada a la portada i el del 825è aniversari de la carta de donació de la Barcella que impulsa l’associació xertolina. Fem un mos abans de començar, amb pa dels forns de Xert, oli Cuquello de la Jana i formatge de Catí.

Les tecnologies de la informació i la comunicació encara no són una cosa fixa, que forme part del paisatge humà. Apareixen en forma de projector i pantalla per a la conferència de “L’organització territorial valenciana. El cas del Maestrat” que enceta la jornada de la mà de Joan Carles Membrado Tena, professor del departament de Geografia de la UV. La seua intervenció serveix per fixar el marc mental dels participants.

Tragèdies silenciades

Vaig a Benassal a la presentació del llibre Tragèdies silenciades de Raül González Devís, que té lloc dimecres 17 d’agost a l’auditori Cajamar, organitzada pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica del Segle XX de Benassal (GRMH), que la mateixa setmana organitza uns quants actes més al voltant de la temàtica de què s’ocupa.

Raül González Devís (Castelló, 1981), com altres tants investigadors d’aquesta temàtica, és professor de secundària i pertany al GRMH de Castelló. La seua recerca doctoral està centrada en l’anàlisi de la guerrilla antifranqusita i la seua repressió per part de la dictadura. Tragèdies silenciades porta com a subtítol Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià i està prologat per Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història de la Universitat Rovira i Virgili, que amb el seu estudi Maquis: El puño que golpeó al franquismo va fixar  les bases generals per a un estudi aprofundit del fenomen. El llibre ve a omplir un buit de la historiografia castellonenca en relació a l’estudi del fenomen del maquis a les comarques de la demarcació. Després d’un apartat dedicat a la descripció analítica de la maquinària repressiva de la dictadura contra la guerrilla, el gruix de l’estudi es dedica a tractar casos d’esdeveniments i persones concrets que conformen capítols significatius de la guerra sorda que hi va haver entre 1945 i 1952 per aquestes contrades i que l’autor ha pogut documentar. D’aquesta manera, el llibre conforma un relat científic argumentat, sostingut en fonts documentals i orals que atorguen al conjunt la coherència imprescindible per a la comprensió del fenomen històric del maquis i de la incidència que va tindre a les comarques de Castelló.

Entitats del Maestrat

Aquest divendres 29 ha tingut lloc a Xert la presentació del programa de la Primera trobada d’entitats del Maestrat, que organitzen el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) i Maestrat Viu (MV) i que s’esdevindrà el proper dissabte 10 de setembre al mateix poble de Xert. Es tracta d’una iniciativa orientada a repensar, coordinar i projectar l’activitat associativa comarcal en l’àmbit cultural. Els organitzadors hi han convocat directament més de 30 associacions culturals de la comarca.

Pel que fa al programa de la jornada, comptarà amb una conferència inaugural a càrrec de Joan Carles Membrado Tena, professor de Geografia de la Universitat de València, que tractarà sobre “L’organització territorial valenciana. El cas del Maestrat”, en la qual, amb tota seguretat, s’abordarà la situació de no comarcalització administrativa del territori valencià i com la divisió pseudooficial ha revertit en la desmembració del territori històric del Maestrat. Un fil a l’agull molt ben posat per orientar la resta de la jornada, tenint en compte que la conferència ha de servir per establir els paràmetres del que després s’hi ha de discutir.

La taula redona que segueix la conferència porta per títol “Comarcalització i activitat cultural. Exemples i referents per al Maestrat”. Hi participen representants d’administracions comarcals del Matarranya, el Montsià i la Vall d’Albaida (mancomunitat en aquest darrer cas), a més del representat de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), una entitat semblant a MV que ja fa temps que desenvolupa la seua activitat en aquesta comarca catalanoparlant d’Aragó. De les intervencions dels ponents i del public pot sortir una primera aproximació a com van i com podrien anar les coses en el cas del Maestrat.

A continuació, tres grups de debat per separat tractaran i miraran d’arribar a algunes conclusions al voltant d’aquestes tres temàtiques: “Una xarxa d’entitats per al Maestrat. Objectius i mitjans”; “La coordinació de les agendes culturals al Maestrat”; i “Una proposta cultural per al Maestrat, entre la tradició i la modernitat”.

La mateixa estructura de la jornada ja dóna a entendre quins són els plantejaments i les expectatives que els organitzadors han dipositat en la jornada en relació a la temàtica a tractar, que és, grosso modo, la cultura que es fa al Maestrat per part de l’associacionisme cultural.

Arxius locals

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició?

Itinerari per fer

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal.

El “corredor” mediterrani

La ministra de Foment Ana Pastor, en visita a la construcció de l’AVE a Cambrils (16 d’abril de 2016). Font: Cadena SER. Foto: Jaume Sellart (EFE)

Algunes vegades he parlat aquí mateix del corredor mediterrani. Al cap dels anys, es constata l’hostilitat que l’estat espanyol dispensa a la creació d’una infraestructura que en el seu dia (2011) va ser considerada prioritària per la Unió Europea per al desenvolupament econòmic del conjunt de països que en aquell moment en formaven part.  Al cap dels anys, el desdoblament ferroviari en el tram de via única de Vandellòs al Camp de Tarragona continua en obres. La ministra del ram diu que al 2017 entrarà en funcionament. Però qui creu en a hores d’ara en sortilegis d’aquesta mena, quan s’ha constatat sistemàticament que és un simple recurs dels responsables polítics de cada moment per sortir del pas? No tan sols això. La gestió de les infraestructures ferroviàries a càrrec de l’empresa estatal Adif, tal com demostra l’avaria de Mont-roig del Camp, que a porta dies col·lapsant el trànsit ferroviari en aquesta zona sense cap previsió de resolució, és un desastre. El servei de rodalies a les comarques de les Terres de l’Ebre i el Maestrat expulsa els usuaris cap a altres mitjans de transport perquè, de fet, ni a l’empresa de les infraestructures ni al proveïdor del servei, Renfe, li importa el més mínim l’usuari. El seu negoci és en una altra banda. Aquí hi són perquè són empreses públiques de l’estat des que Franco va nacionalitzar el ferrocarril. I és clar: això és Espanya. El caos dels horaris és recurrent, al “corredor” mediterrani. És allà on hi ha més usuaris potencials, més densitat econòmica i més possibilitats de negoci però justament per aquestes raons i per raons polítiques aquesta situació està com està i dura tant. A l’estat espanyol li interessa que les comunicacions als Països Catalans siguen pèssimes perquè això és una manera indirecta de dividir-los, de fragmentar-los. No és una estratègia que arranque del que anomenen el desafiament independentista, sinó estructural de l’existència de l’Espanya borbònica i centralista. Ho han practicat des del primer dia. Algunes vegades s’ha atribuït ineptitud als administradors estatals, però després de tot els seus objectius bé es veu que s’han mantingut al llarg del temps i fins a dia d’avui.

Il Gattopardo de Tortosa

Foto: ara.cat

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat.

Comarques i comarques

Aquesta setmana, la publicació per part de les Corts Valencianes del Mapa de Comarques de la Comunitat Valenciana ha causat un cert enrenou al nivell de la gent a qui aquests aspectes de la vida pública interessen poc o molt. Segons pot entendre’s del que diuen els mitjans, el mapa reprodueix la nomenclatura oficial dels noms de lloc de pobles i ciutats valencians, amb l’aval tècnic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De fet, aquesta publicació suposa la culminació dels treballs de l’Acadèmia en relació a aquesta nomenclatura, una faenada d’anys que hauria de suposar un pas decsisiu en la normalització dels topònims majors del País Valencià. A més, el mapa reprodueix les comarques. Segons el president de les Corts, Enric Morera, es tracta d’un mapa divulgatiu que les Corts oferiran als centres educatius que visiten el palau de Benicarló. En la presentació del document, el president de les Corts i el de l’AVL (AVL) van comptar amb l’acompanyament de la consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador. Un acompanyament que cal entendre com un aval polític al contingut del mapa.

Com ja sabem, la divisió comarcal del País Valencià deriva de l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”.

Fem cultura?

El conseller de Cultura Vicent Marzà, en la presentació del pla. Foto: La Veu del País Valencià

El 31 de març va presentar-se “Fes cultura“, l’anomenat pla estratègic cultural valencià del govern de la Generalitat per al període 2016-2020. Es tracta d’un pla ambiciós de rellançament de la cultura com a sector econòmic a tenir en compte, que preveu una inversió de 500 milions d’euros en quatre anys i la generació de 10.000 llocs de treball nous. Els objectius del pla són revifar els índex de lectura del País Valencià, actualment inferiors a la mitjana espanyola, i l’activitat artística en general, lligada a la incentivació de públics nous.

Es tracta de revertir un panorama cultural destrellatat, basat en iniciatives erràtiques o directament malintencionades, en tot cas determinades pel clientelisme com a divisa. El que es podia esperar d’una formació política que a dia d’avui té més de 120 casos acusats de malifetes diverses relacionades amb la corrupció. Un panorama cultural dominat per la festivitat com a plat únic, el folklorisme interessat i el provincianisme com a horitzons. Una estratègia cultural encaminada a la descomposició de l’entramat cultural i artístic i a la dissolució de qualsevol símptoma de vitalitat no subjecta al gran paraigua de la matriu de l’espanyolisme. Una estratègia política, en el fons, perfecta per fer funcionar una maquinària electoral que, això no obstant, no va acabar resistint els embats dels excessos propis.

Interessa aquí d’escatir quina incidència pot tenir el nou pla, que situa la cultura valenciana en l’horitzó del 2020, en allò que ateny específicament el Maestrat.

Comarques centrals dels Països Catalans

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.