Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, darrer mestre de Montesa, representat al saló de Corts del palau de la Generalitat.
Enguany és el 700 aniversari de la creació de l’orde de Montesa, que va donar lloc al Maestrat Vell de Montesa, el feu més extens del mestre de l’orde militar valencià per excel·lència, el qual, amb el temps, va fixar el nom de part de les terres més septentrionals del Regne de València, primer quan l’estat foral valencià ja havia estat abolit pel Decret de Nova Planta de 1707, i després quan el mateix orde va ser pràcticament liquidat arran de la constitució de Cadis, al 1812, per la qual els seus béns van passar al deute públic i la vigència dels ordes medievals militars va decaure i va passar a ser una romanalla de l’Antic Règim. En aquell moment, el Maestrat Vell de Montesa ja havia passat a ser el Maestrazgo per a l’Espanya borbònica. De manera que durant el segle XIX la traducció castellana de l’original català va arribar a donar nom a una comandància militar que designava, grosso modo, la regió irredempta dominada pel carlista Cabrera.
L’origen, doncs, del topònim, es remunta al segle XIV i està directament relacionat amb la creació i vigència de l’orde de Santa Maria de Montesa, anomenat de Montesa i Sant Jordi d’Alfama a partir de 1400, quan el rei Martí I l’Humà va sumar-hi aquest orde, ja aleshores en decadència. La pregunta seria: Què queda, a més del nom de la comarca, de la relació entre el feu montesià medieval i el territori que avui podem anomenar Maestrat, en aquesta banda dels rius de les Truites i Montlleó, en territori no aragonès sinó valencià?
La tradició historiogràfica comarcal, que té en el Centre d’Estudis del Maestrat (CEM) la seua institució més sòlida, s’ha ocupat durant els darrers 40 anys de referir-s’hi, d’anar desempolsant un passat esvaït pel pas del temps i els canvis polítics de més de dos segles. Los eclesiásticos de la Orden Ecuestre de Sta. María de Montesa, tesi doctoral del vinarossenc Francisco Baila Herrera, publicada per la Diputació Provincial de Castelló el 1982, és una altra aportació significativa per entendre l’enfocament que la qüestió ha rebut al llarg del temps des de la comarca mateixa. Llegint aquesta obra i altres textos clàssics publicats pel CEM, com ara El Maestrazgo histórico del peniscolà Joan B. Simó Castillo, aparegut per primera vegada en el butlletí núm. 1, també de 1982, s’entén que l’interès de la historiografia comarcal de la segona restauració, que arriba als nostres dies, per a res va fixar-se en el passat medieval per afermar la personalitat política diferenciada de la comarca ni del País Valencià. Si de cas ho va fer, no se’n va eixir un mil·límetre del regionalismo bién entendido engendrat pel franquisme. En aquesta remembrança històrica s’hi podia afegir poc o molt del romanticisme d’una generació que venia de la fosca postguerra, entomava els primers progressos de la internacionalització i girava els ulls envers una terra sotmesa a un procés accelerat de canvis demogràfics i econòmics, en què les formes de vida tradicionals han anat desapareixent a marxes forçades. Descobrir el passat remot de l’Edat Mitjana, lluny de plantejar una reflexió sobre els orígens, va actuar com un morter petrificador, fossilitzador d’un passat que aquesta historiografia s’ha mirat de la mateixa manera que els francesos es miren els càtars occitans: com uns altres en qui no es reconeixen, a qui anomenen els nostres avantpassats amb la indiferència de qui els vol ben enterrats. I si no aneu a fer una visita guiada a Carcassona i ho comprovareu.
És així que el passat medieval ha estat filtrat a ulls de la cultura popular comarcal per estereotips fixats pel cinema, específicament per la pel·lícula El Cid rodada a Peníscola, o pel turisme, en concret al voltant de figures com Pero de Luna, Benet XIII. Les representacions derivades de fires medievals i similars, que tenen sobretot un interès comercial, recorren a la pantomima d’uns clixés que deriven d’aquest paradigma mixtificador. Un paradigma mixtificador que, alhora que projecta un passat que no és més que una visió imaginària poc documentada, n’esborra el caràcter polític original i en el seu lloc hi posa la matriu castellana d’Espanya. Quina lectura fa El Cid de la conquesta de València sinó aquesta? On para la relació entre Benet XIII, que va haver de ser rescatat per Martí I l’Humà d’Avinyó, i la monarquia catalanoaragonesa? Qualsevol despistat està en condicions d’afirmar que Benet XIII va ser un papa espanyol. Cismàtic però espanyol. I no és el cas perquè al seu temps l’estat espanyol tal com el coneixem i el creiem avui encara havia de tardar a aparèixer.
La Universitat de València prepara el congrés del VII centenari de la fundació de l’orde de Montesa, que tindrà lloc a l’octubre. Esperem que el rigor acadèmic aporte llum sobre el passat i això servisca per aclarir conceptes com ara que la història de l’orde de Montesa és una part substancial de la història del Regne de València mentre va existir i un fonament històric de la personalitat d’una part concreta del territori valencià. Hi ha algunes demarcacions, esmussades però indelebles, que travessen el temps per arribar als nostres dies, i que defineixen la personalitat del Maestrat actual. La superació de l’historicisme espanyolista hauria de ser una fita que revertira en un retrobament del Maestrat amb la història pròpia.
Els actes programats per la Universitat de València, no obstant, no se centren en el Maestrat, perquè l’orde va tenir altres àmbits d’implantació, a més del seu territori més extens. Se sap d’alguna institució comarcal, Ajuntament, etc. que tinga en ment la realització de cap acte al respecte d’aquesta efemèride? Sant Mateu va ser capital del Maestrat Vell en tant que el lloctinent del mestre hi tenia el seu palau i és lògic pensar que d’una manera o altra li toca fer quelcom mal que siga dins del Mercat Medieval que organitza anualment. Es pot pensar en algun contingut diguem-ne de caràcter històric o polític a l’hora de recordar l’efemèride o bé es limitarà al que ja s’ha descrit? Interessant de saber. El palau que Montesa tenia a Sant Mateu no s’ha conservat. Va ser destruït. Tan sols dóna nom al riu que voreja la muralla.
Ilercavònia 