Maestrat i Montesa

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, darrer mestre de Montesa, representat al saló de Corts del palau de la Generalitat.

Enguany és el 700 aniversari de la creació de l’orde de Montesa, que va donar lloc al Maestrat Vell de Montesa, el feu més extens del mestre de l’orde militar valencià per excel·lència, el qual, amb el temps, va fixar el nom de part de les terres més septentrionals del Regne de València, primer quan l’estat foral valencià ja havia estat abolit pel Decret de Nova Planta de 1707, i després quan el mateix orde va ser pràcticament liquidat arran de la constitució de Cadis, al 1812, per la qual els seus béns van passar al deute públic i la vigència dels ordes medievals militars va decaure i va passar a ser una romanalla de l’Antic Règim. En aquell moment, el Maestrat Vell de Montesa ja havia passat a ser el Maestrazgo per a l’Espanya borbònica. De manera que durant el segle XIX la traducció castellana de l’original català va arribar a donar nom a una comandància militar que designava, grosso modo, la regió irredempta dominada pel carlista Cabrera.

L’origen, doncs, del topònim, es remunta al segle XIV i està directament relacionat amb la creació i vigència de l’orde de Santa Maria de Montesa, anomenat de Montesa i Sant Jordi d’Alfama a partir de 1400, quan el rei Martí I l’Humà va sumar-hi aquest orde, ja aleshores en decadència. La pregunta seria: Què queda, a més del nom de la comarca, de la relació entre el feu montesià medieval i el territori que avui podem anomenar Maestrat, en aquesta banda dels rius de les Truites i Montlleó, en territori no aragonès sinó valencià?

Manel Garcia Grau

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any.

Arxius locals

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició?

Il Gattopardo de Tortosa

Foto: ara.cat

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat.

El monument de Tortosa

@MonumentTortosa

A mitjans de gener, el síndic de Greuges de Catalunya  va recomanar a l’Ajuntament de Tortosa que retire el monument franquista de l’Ebre per complir amb la Llei de la Memòria Històrica segons la qual els símbols que fan referència a la ideologia de la dictadura del general Franco han de traure’s de la via pública perquè contravenen la convivència establida per la constitució espanyola vigent. La recomanació indica que l’Ajuntament tortosí té l’obligació legal de fer-ho i desaconsella que es faça una consulta popular per determinar el destí del monument. Es dóna la circumstància que l’actual alcalde de la ciutat, Ferran Bel, de CDC, va presentar-se a les darreres eleccions municipals amb la proposta de portar a terme una consulta popular per determinar el destí del monument. Aquesta proposta, segons que ha dit el mateix alcalde contestant a la recomanació del síndic, forma part del pacte de govern de la seua formació amb ERC a l’Ajuntament de Tortosa. Previsiblement, aquesta consulta s’ha de portar a terme el proper maig.

Anteriorment, el mateix Ferran Bel havia manifestat en una entrevista preelectoral la seua intenció de mantenir el monument, de no destruir-lo, vist que se ja se’n va retirar la simbologia més clarament feixista i els textos que feien referència a la inauguració, el 1966, de la mà del mateix Francisco Franco.

Bombes nazis a l’Alt Maestrat

El periodista de València Josep Grau firma l’article “Por qué Hitler bombardeó cuatro pacíficos pueblos de Castellón?“, aparegut a l’edició valenciana del diari El País el passat 26 de desembre de 2015. L’article fa referència a la notícia que un documental audiovisual, titulat Experiment Stuka, trau a la llum la història dels bombardeigs que la Legió Còndor nazi va portar a terme als pobles de Benassal, Ares del Maestrat, Albocàsser i Vilar de Canes, a l’Alt Maestrat , el maig de 1938. L’article incorpora el tràiler del documental, que dirigeixen Rafa Molés i Pepe Andreu, cineastes i periodistes valencians que constitueixen la productora SUICAfilms.

El documental parteix de la recerca que va fer l’historiador de Benassal Òscar Vives, el qual va trobar la pista dels fets en el llibre The Spanish Civil War de l’historiador anglès Antony Beevor, publicat el 1982. Era una referència al bombardeig en un document alemany: “Bundesarchiv-Militärarchiv, Freiburg im Breisgau, RL35/34”. Aquest document era un informe de 50 pàgines amb 65 fotografies dels bombardejos als quatre pobles, que Vives va anar a a buscar a Friburg. Era el 2011. Amb les dades de la recerca, el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, va elaborar l’exposició Experiments de la Legió Còndor a l’Alt Maestrat 1938, que va presentar-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València les acaballes de 2012 i les primeres setmanes de 2013.

Llums en la nit

Els dies curts de desembre obliguen a fer tot el camí de nit. I de nit és quan arribem a Traiguera. Els pobles, Ulldecona, Sant Rafel, Traiguera, habiten aquest temps de nocturnitats i de fred suau com replegats sobre si mateixos, sense la dimensió pública de la vida al carrer que impera a l’estiu. Com sobrevivint arrecerats, esperant que acabe de passar el temps del calendari. És la sensació característica abans de Nadal i del tomb de l’any. La depressió econòmica en què vivim, per molts esforços que hi pose el discurs oficial, accentua aquesta sensació de replegament, de minva de dinamisme.

Els llums de Nadal encara no han fet la seua aparició, tret de la rotonda de Sant Rafel. A les soques dels arbres immaculats que habiten aquest no-lloc hi han enroscat tires de leds que fan una llum groguenca, com de pessebre vivent una mica a la intempèrie. Aquí no hi ha el comerç que espera les alegries en forma d’estipendi que habiten les urbs i no fa falta tanta parafernàlia, que el pressupost tampoc no està per llençar coets. Com a molt, s’il·lumina el campanar una estona per no perdre la seguida, segurament per mantenir l’orgull local contra els elements, una mica perquè si un dia es va il·luminar ara toca mantenir el tipus. I poca cosa més. Els folklores del cicle anual, aquestos dispositius meravellosos de renovació de l’imaginari ja faran la seua faena i tots contents.

A la Jana hi ha una boiregada que ens submergeix per uns moments en la irrealitat vaporosa.

Un país en gris i negre

Després de presentar-se a Traiguera el passat mes de setembre, he pogut fullejar el llibre Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló, de Juan Luis Porcar Orihuela, tècnic documentalista de la Universitat Jaume I, component del Grup d’Estudis d’Història Local i Fonts Orals de la mateixa universitat i integrant del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Com en el cas dels assistents a la presentació esmentada, el meu interès immediat pel llibre rau en la incidència de la repressió franquista a escala local i específicament en relació als afusellats que documenta, ja que m’interessava creuar aquestes dades amb altres que conec per veure’n les coincidències o divergències i mirar de donar continuïtat a petites recerques que ja he fet en aquest àmbit.

Tractant-se d’un estudi d’àmbit provincial, Juan Luis Porcar fa una panoràmica de les característiques de la repressió que el règim franquista va exercir en general, dels procediments de què es va servir i de com van aplicar-se específicament a les comarques de Castelló. Tanca l’estudi amb un apartat dedicat a cada comarca, que inclou un recull de dades de víctimes ordenat per pobles.

No és aquest el lloc idoni per entrar en valoracions tècniques de l’estudi realitzat, si bé podem dir que ofereix una combinació de generalització i exhaustivitat prou reeixida i que qui el llegisca hi trobarà alhora l’aridesa dels textos de recerca històrica i les dades concises que fan llum sobre aspectes foscos o senzillament ignorats de la matèria que tracta. El llibre està confegit en el si d’un grup d’estudis de la universitat pública que té el seu àmbit educatiu en el territori estudiat i cal considerar-lo en aquest sentit com un estudi del tot pertinent al tema que tracta.

El que m’interessa, això no obstant, subratllar és de quina manera aquesta temàtica de la repressió franquista que va seguir a la guerra de 1936-1939 ha tardat tant a arribar a la lletra impresa.

El puig de la Nau

L’estiu dóna per fer alguna visita interessant entre les festes i festivals de la temporada. L’associació cultural Pere de Thous em fa arribar notícia via Facebook de les visites dramatitzades que realitza al poblat iber del Puig de la Nau, a l’extrem nord-oriental del terme municipal de Benicarló, i em decidisc a visitar el lloc, després de més de 30 anys. Vaig anar-hi en una excursió escolar quan feia EGB. Devia ser l’any 1978 i les ruïnes del poblat feia poc que s’havien donat a conèixer. Malgrat el temps transcorregut, l’estat de les edificacions del poblat és bo si no millor, ja que s’hi han fet actuacions de consolidació i encara que alguns detalls siguen afegits moderns, val a dir que estan fets amb criteri i bon gust, respectant la integració de les actuacions de museïtzació en el conjunt antic.

Les visites dramatitzades que fa aquesta associació benicarlanda busquen divulgar el coneixement d’un patrimoni que, d’una altra manera, resulta sobremanera difícil de donar a conèixer al públic local i al visitant turístic característic d’aquesta època de l’any. Això no obstant, el conjunt és igualment visitable. Compta amb un horari estable al llarg de l’any i té una vinculació científica i patrimonial amb el MUCBE, on hi ha l’exposició permanent de les troballes fetes durant l’excavació.

Així doncs, encara que siga més de mitant tarda, fa calor a la punta oriental del puig de la Nau.

La memòria dels elefants

Podria construir-se una paràbola sobre la memòria dels elefants i relacionar-la amb el fet que el rei d’Espanya s’haja destapat com a caçador del paquiderm. L’elefant és un animal que té molta memòria i l’home en qüestió es veu que té una inclinació manifesta per matar-la. No es tracta de matar la memòria, sinó de matar l’animal, i llavors, per causes naturals, se l’in va la memòria. De fet, si mireu el vídeo promocional (l’haureu de buscar) de l’empresa que es veu que va organitzar la cacera en qüestió, es veu un home, aquell que sortia al costat del tal rei, tots dos sostenint unes bones armes, davant un elefant que, vés a saber com ho van fer, tenia el cap recolzat sobre un arbre. Amb la sola finalitat que la foto fos reeixida. Doncs aquest home, el tal caçador que una vegada, com a mínim, va fotografiar-se amb el rei, en aquest vídeo promocional, surt també matant elefants. Se’ls apropa com qui no vol la cosa i quan els té prou a prop, els descarrega un tret al cap. Els animals cauen rodons, morts a la primera, i tot és d’allò més, com ho diríem? collonut.