Compartida

Fotografia: Els governs de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià acorden la Declaració de Palma

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre. Continua llegint

Comarques centrals dels Països Catalans

noticias_1259_full

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació. Continua llegint

En valencià també

Aquesta setmana he llegit el titular que la Generalitat Valenciana ha anunciat que a partir d’ara l’administració autonòmica, a nivell intern i per defecte, passarà a emprar el valencià com a llengua d’ús corrent. El titular anava acompanyat de la imatge del conseller d’educació i cultura, Vicent Marzà. Vol dir això que el govern valencià té intenció d’emprendre la valencianització lingüística de la seua pròpia administració. Lloable intenció per als qui, com qui firma, consideren que la lletra de les lleis espanyoles en relació a la plurinacionalitat de l’estat se l’han passat sistemàticament per on l’esquena perd el seu nom els governs espanyols des del mateix dia que les van promulgar. Doncs se li gira faena al susdit govern valencià, per fer quadrar la tropa de funcionariat acomodat a l’espanyoleria lingüística d’anys de persistència de la castellanització heretada d’un passat que es perd segles enllà. Haurà de promoure motius estimulants perquè els qui fins ara han treballat sempre en castellà facen el pas al valencià. En molts casos no serà per amor. De fet, es tracta d’un canvi sense precedents. La pusil·lanimitat dels governs de Joan Lerma, que avui pareixen tan llunyans encara que el cap de premsa del primer president autonòmic valencià fos exactament el president actual, va donar lloc a un nominalisme en l’ús del valencià que no va passar de la mera despenalització. Aquelles publicacions que en valencià només tenien el títol i para de comptar no van servir per a res. El dia que Zaplana va fer-se’n l’amo, tret dels quatre fòssils lingüístics: Generalitat, Conselleria i algun detallet més, tot va apassar-se a fer en castellà i, com a molt, en aquell bilingüisme repetitiu tan escrupolosament desvirtuador que, quan alguna cosa es diu igual en castellà que en valencià, repeteix el mateix dues vegades.

Doncs aquesta setmana, la Generalitat ha anunciat que el valencià passarà a ser la llengua d’ús corrent de totes les instàncies administratives. Continua llegint

«Més enllà de l’Ebre»

P1020628

Hi ha una desafortunada expressió del llenguatge polític català per fer referència a la resta d’Espanya consistent a situar la frontera territorial del Principat a l’Ebre i dir: «Més enllà de l’Ebre…» i llavors criticar, atacar o simplement parlar d’Espanya i el centralisme borbònic que la governa. O potser seria millor dir el centralisme borbònic que pateix Espanya. Però no: el discurs que empra l’expressió «més enllà de l’Ebre» tampoc no distingeix gaire entre el que és Espanya com a societat i l’estat que la identifica políticament. Potser perquè, al capdavall, aquest discurs és un contra-reflex d’aquell centralisme borbònic estructural, inherent a l’existència d’Espanya com a estat i com a societat. Diguem que és una manera vella, inexacta, barceloninocèntrica, peixalcovista, de parlar de Catalunya i dels altres. Denota una frontera mental completament imaginària. Hi ha territoris del Principat més ençà de l’Ebre: la riba dreta de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, la riba dreta del Baix Ebre i el Montsià. Però això no ha estat mai rellevant en el discurs que comentem. L’Ebre pareix una frontera natural més real que l’administrativa per als ignorants i interessats, les dues virtuts o defectes alhora, a mantenir aquest discurs caducat. Un discurs de paradigma espanyol, involuntàriament o no.

M’agradaria saber quin va ser l’origen de l’expressió. De fet, si en algun moment l’Ebre va ser efectivament aquesta frontera va ser del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938, en què ve tenir lloc l’anomenada Batalla de l’Ebre, el principal episodi bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola, que va decantar definitivament la balança del cantó de la insurrecció franquista. Continua llegint

Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”. Continua llegint

Ibèria

IMG_1667

La capella gòtica del palau dels Piquers data de 1518. Originàriament va pertànyer a una casa-palau de la família Montserrat, una de les més significades del Maestrat medieval. És al carrer de l’Escola de Canet lo Roig. El nom del carrer és modern i es deu al fet que aquesta mateixa capella va acollir l’escola del poble durant les primeres dècades del segle XX. Més tard, quan va arribar la televisió, s’hi va instal·lar el Tele-club local, que és la denominació amb què vaig conèixer aquest espai d’adolescent, quan estava obert a l’oci juvenil de finals dels 70. Aquest juliol vaig tornar-hi de la mà de l’associació cultural LO SUAbE per presentar la novel·la Màxima discreció, en un acte emocionant de retrobament amb canetans que conec i aprecio de fa molt de temps. Mentre esperem que acabe d’arribar la gent a l’entrant de l’edifici, em fixo en el plafó ceràmic que hi ha a la façana, que diu: “Al mestre ANTONI PORCAR CANDEL i als XIQUETS de Canet lo Roig que l’any 1934 publicaren la revista escolar “IBÈRIA”. El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular del País Valencià. Any 1988”. Recordo haver-lo vist en alguna altra imatge a Internet, molt deteriorat. L’han restaurat i sembla nou com el primer dia.

Començo a gratar. Joan Enric Pellicer, a Historia d’un desig insatisfet. L’ensenyament del valencià fins a 1939, fa esment d’Antoni Porcar Candel i de les revistes que va crear, IbèriaGavina, aquesta darrera editada a Vinaròs a continuació de la seua estada a Canet lo Roig, entre 1935 i 1936. L’aparició d’aquestes revistes escolars respon a la pedagogia que seguia aquest mestre originari de Castelló de la Plana, que va ser un dels introductors de la tècnica Freinet en l’escola valenciana dels anys 30 del segle XX, juntament amb altres mestres nord-valencians com Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Antoni Boix, tots quatre organitzadors de la I Colònia Escolar Valencianista, que van portar a terme a Sant Pau d’Albocàsser l’agost de 1933. Una de les tècniques del pedagog occità Célestin Freinet consisteix a introduir la impremta a l’escola per tal que els alumnes publiquen els seus propis escrits a partir de la llibertat creativa i la cooperació. Ibèria va ser la primera revista escolar íntegrament redactada en valencià. Continua llegint

L’estultícia com estratègia

caloret

Hi ha comportaments que són per fer-se’ls mirar. Una darrera demostració d’això és l’enrenou que ha suposat la reacció a l’actuació de l’alcaldessa de València Rita Barberá durant la Crida de les Falles d’enguany, que va tenir lloc el passat diumenge 22 de febrer. Des del cadafal que es posa per a l’ocasió davant les torres de Serrans de la ciutat, segurament l’estampa més emblemàtica del cap i casal, l’alcaldessa va fer una intervenció desafortunada en emprar el valencià, de resultes de la qual va posar-se personalment en evidència, no tan sols en relació al fet que no sap parlar la llengua pròpia de la ciutat que representa, sinó també en relació a la seua pròpia temeritat en l’exercici del càrrec. Un vídeo amb els retalls d’imatges en què destrossa la llengua i ha de recórrer a la repetició d’una mateixa estructura sintàctica per organitzar el que diu, a partir de frases començades totes pel barbarisme “caloret”, va córrer com la mateixa pólvora fallera per escarnir-la. I a partir d’aquest recull de perles, de seguida van aparèixer altres vídeos musicals que fan de la intervenció una cançó que amb més o menys gràcia es burla obertament del personatge i de la seua ineptitud. O potser caldria dir millor que fa burla d’unes flaqueses per mostrar-la com una inepta.

És evident que l’escarni incideix en el fet que la persona no va estar a l’altura del càrrec que ocupa. Veient intervencions anteriors seues en el mateix acte d’anys passats, la comparació no tan sols palesa aquest fet, sinó que també indica una decadència peremptòria. L’actitud d’interès, seriositat, i adaptació als formalismes dels discurs d’un acte que es fa de cara a un públic enfervorit per la perspectiva festiva en el melic del món de la festa fallera, es veu truncada per una pèrdua de facultats inqüestionable. La reacció a això ha estat la burla i l’escarni. Continua llegint