Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

Comarques centrals dels Països Catalans

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.

En valencià també

Foto: Espai de llengua, cultura i educació

Aquesta setmana he llegit el titular que la Generalitat Valenciana ha anunciat que a partir d’ara l’administració autonòmica, a nivell intern i per defecte, passarà a emprar el valencià com a llengua d’ús corrent. El titular anava acompanyat de la imatge del conseller d’educació i cultura, Vicent Marzà. Vol dir això que el govern valencià té intenció d’emprendre la valencianització lingüística de la seua pròpia administració. Lloable intenció per als qui, com qui firma, consideren que la lletra de les lleis espanyoles en relació a la plurinacionalitat de l’estat se l’han passat sistemàticament per on l’esquena perd el seu nom els governs espanyols des del mateix dia que les van promulgar. Doncs se li gira faena al susdit govern valencià, per fer quadrar la tropa de funcionariat acomodat a l’espanyoleria lingüística d’anys de persistència de la castellanització heretada d’un passat que es perd segles enllà. Haurà de promoure motius estimulants perquè els qui fins ara han treballat sempre en castellà facen el pas al valencià. En molts casos no serà per amor. De fet, es tracta d’un canvi sense precedents. La pusil·lanimitat dels governs de Joan Lerma, que avui pareixen tan llunyans encara que el cap de premsa del primer president autonòmic valencià fos exactament el president actual, va donar lloc a un nominalisme en l’ús del valencià que no va passar de la mera despenalització. Aquelles publicacions que en valencià només tenien el títol i para de comptar no van servir per a res. El dia que Zaplana va fer-se’n l’amo, tret dels quatre fòssils lingüístics: Generalitat, Conselleria i algun detallet més, tot va apassar-se a fer en castellà i, com a molt, en aquell bilingüisme repetitiu tan escrupolosament desvirtuador que, quan alguna cosa es diu igual en castellà que en valencià, repeteix el mateix dues vegades.

Doncs aquesta setmana, la Generalitat ha anunciat que el valencià passarà a ser la llengua d’ús corrent de totes les instàncies administratives.

«Més enllà de l’Ebre»

Hi ha una desafortunada expressió del llenguatge polític català per fer referència a la resta d’Espanya consistent a situar la frontera territorial del Principat a l’Ebre i dir: «Més enllà de l’Ebre…» i llavors criticar, atacar o simplement parlar d’Espanya i el centralisme borbònic que la governa. O potser seria millor dir el centralisme borbònic que pateix Espanya. Però no: el discurs que empra l’expressió «més enllà de l’Ebre» tampoc no distingeix gaire entre el que és Espanya com a societat i l’estat que la identifica políticament. Potser perquè, al capdavall, aquest discurs és un contra-reflex d’aquell centralisme borbònic estructural, inherent a l’existència d’Espanya com a estat i com a societat. Diguem que és una manera vella, inexacta, barceloninocèntrica, peixalcovista, de parlar de Catalunya i dels altres. Denota una frontera mental completament imaginària. Hi ha territoris del Principat més ençà de l’Ebre: la riba dreta de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, la riba dreta del Baix Ebre i el Montsià. Però això no ha estat mai rellevant en el discurs que comentem. L’Ebre pareix una frontera natural més real que l’administrativa per als ignorants i interessats, les dues virtuts o defectes alhora, a mantenir aquest discurs caducat. Un discurs de paradigma espanyol, involuntàriament o no.

M’agradaria saber quin va ser l’origen de l’expressió. De fet, si en algun moment l’Ebre va ser efectivament aquesta frontera va ser del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938, en què ve tenir lloc l’anomenada Batalla de l’Ebre, el principal episodi bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola, que va decantar definitivament la balança del cantó de la insurrecció franquista.

Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”.

Ibèria

La capella gòtica del palau dels Piquers data de 1518. Originàriament va pertànyer a una casa-palau de la família Montserrat, una de les més significades del Maestrat medieval. És al carrer de l’Escola de Canet lo Roig. El nom del carrer és modern i es deu al fet que aquesta mateixa capella va acollir l’escola del poble durant les primeres dècades del segle XX. Més tard, quan va arribar la televisió, s’hi va instal·lar el Tele-club local, que és la denominació amb què vaig conèixer aquest espai d’adolescent, quan estava obert a l’oci juvenil de finals dels 70. Aquest juliol vaig tornar-hi de la mà de l’associació cultural LO SUAbE per presentar la novel·la Màxima discreció, en un acte emocionant de retrobament amb canetans que conec i aprecio de fa molt de temps. Mentre esperem que acabe d’arribar la gent a l’entrant de l’edifici, em fixo en el plafó ceràmic que hi ha a la façana, que diu: “Al mestre ANTONI PORCAR CANDEL i als XIQUETS de Canet lo Roig que l’any 1934 publicaren la revista escolar “IBÈRIA”. El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular del País Valencià. Any 1988”. Recordo haver-lo vist en alguna altra imatge a Internet, molt deteriorat. L’han restaurat i sembla nou com el primer dia.

Començo a gratar. Joan Enric Pellicer, a Historia d’un desig insatisfet. L’ensenyament del valencià fins a 1939, fa esment d’Antoni Porcar Candel i de les revistes que va crear, Ibèria i Gavina, aquesta darrera editada a Vinaròs a continuació de la seua estada a Canet lo Roig, entre 1935 i 1936. L’aparició d’aquestes revistes escolars respon a la pedagogia que seguia aquest mestre originari de Castelló de la Plana, que va ser un dels introductors de la tècnica Freinet en l’escola valenciana dels anys 30 del segle XX, juntament amb altres mestres nord-valencians com Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Antoni Boix, tots quatre organitzadors de la I Colònia Escolar Valencianista, que van portar a terme a Sant Pau d’Albocàsser l’agost de 1933. Una de les tècniques del pedagog occità Célestin Freinet consisteix a introduir la impremta a l’escola per tal que els alumnes publiquen els seus propis escrits a partir de la llibertat creativa i la cooperació. Ibèria va ser la primera revista escolar íntegrament redactada en valencià.

L’estultícia com estratègia

Hi ha comportaments que són per fer-se’ls mirar. Una darrera demostració d’això és l’enrenou que ha suposat la reacció a l’actuació de l’alcaldessa de València Rita Barberá durant la Crida de les Falles d’enguany, que va tenir lloc el passat diumenge 22 de febrer. Des del cadafal que es posa per a l’ocasió davant les torres de Serrans de la ciutat, segurament l’estampa més emblemàtica del cap i casal, l’alcaldessa va fer una intervenció desafortunada en emprar el valencià, de resultes de la qual va posar-se personalment en evidència, no tan sols en relació al fet que no sap parlar la llengua pròpia de la ciutat que representa, sinó també en relació a la seua pròpia temeritat en l’exercici del càrrec. Un vídeo amb els retalls d’imatges en què destrossa la llengua i ha de recórrer a la repetició d’una mateixa estructura sintàctica per organitzar el que diu, a partir de frases començades totes pel barbarisme “caloret”, va córrer com la mateixa pólvora fallera per escarnir-la. I a partir d’aquest recull de perles, de seguida van aparèixer altres vídeos musicals que fan de la intervenció una cançó que amb més o menys gràcia es burla obertament del personatge i de la seua ineptitud. O potser caldria dir millor que fa burla d’unes flaqueses per mostrar-la com una inepta.

És evident que l’escarni incideix en el fet que la persona no va estar a l’altura del càrrec que ocupa. Veient intervencions anteriors seues en el mateix acte d’anys passats, la comparació no tan sols palesa aquest fet, sinó que també indica una decadència peremptòria. L’actitud d’interès, seriositat, i adaptació als formalismes dels discurs d’un acte que es fa de cara a un públic enfervorit per la perspectiva festiva en el melic del món de la festa fallera, es veu truncada per una pèrdua de facultats inqüestionable. La reacció a això ha estat la burla i l’escarni.

Situació sociolingüística

Cobertura de Canal 56. Font: Canal 56

Cadascú té els seus defectes. Un dels meus és que no puc evitar de fer l’anàlisi sociolingüística de qualsevol intervenció comunicativa en què participo, tant si és com a protagonista com si només ocupo un lloc d’espectador. És un defecte de fàbrica, podríem dir, derivat de la meua formació com a lingüista i puntualment alimentat per la meua dedicació professional a l’ensenyament. Rarament en parlo portes enfora si no és que ve a la conversa de fer-ho, però això no trau que m’hi fixe de manera continuada i involuntària. Després de tot, en la nostra comunicació diària no parem de negociar amb les persones amb qui interactuem en relació a la manera que tenim d’entendre’ns, és a dir, en relació al vehicle compartit que fem servir per entendre’ns, això és el llenguatge expressiu, que inclou, sobretot, la llengua.
Aquest estiu que ara s’acaba, he tingut ocasió d’observar i reflexionar sobre l’evolució dels usos lingüístics al Baix Maesetrat, assumpte sobre el qual ja vaig escriure fa temps (“El Baix Maestrat: situació sociolingüística”. Llengua Nacional, juny 1997). Ara no faré un actualització del que ja vaig dir per la simple finalitat de veure com han canviat aquestes coses en dèsset anys, si bé fer-ho podria tindre l’interès de constatar una evolució que, si fa no fa, coincideix amb el temps que el PP ha estat al govern de  l’autonomia valenciana. Potser m’hi dedique properament.

El que volia constatar ara és com ens podem trobar, al Baix Maestrat, que qualsevol instància pública començant per l’administració estatal i acabant per la municipal, incloent-hi empreses concessionàries i altres del mateix caire que viuen de prestar serveis públics; ni privada, ja siguen empreses de qualsevol ram, societats anònimes, cooperatives, cadenes de distribució, empreses familiars, bars ni el més mínim negoci, no fa servir altra llengua en la seua comunicació ordinària que no siga el castellà.

37 línies

Vaig a visitar uns amics catalans que viuen al Chablais, a l’Alta Savoia, a França, a tocar de Suïssa. A casa tenen sintonitzada Catalunya Ràdio per mitjà d’Internet i em diuen que hi han sentit que al País Valencià l’administració autonòmica vol suprimir moltes línies de valencià. Pregunten què està passant. L’endemà, llegint un diari comarcal d’allà, Le Messager, hi llegisc una entrevista a Pierrette Servoz, una estudiosa local del francoprovençal. Per a l’autor de l’article i per al diari, la denominació de francoprovençal i patuès és intercanviable. L’entrevistada també s’hi refereix parlant del francoprovençal com a patuès. Explica que actualment la llengua només és parlada per gent gran i que la desaparició de la pagesia ha significat també la desaparició de la llengua, ja que la població s’ha orientat a altres ocupacions que requereixen expressar-se en francès, la llengua ja fa temps que va deixar-se d’ensenyar a les poques escoles que l’havien incorporada i el resultat és que actualment només es parla en zones determinades, il·lustrativament considerades “culs de sac”, expressió que no necessita traducció. A l’hora d’escriure això consulto la Viquipèdia i constato que de la dita llengua només en queden 60.000 parlants, que desapareixeran en un termini de temps raonable. Si de cas, es conservarà a la vall d’Aosta, a Itàlia, perquè hi gaudeix d’un cert reconeixement. També m’assabento que “francoprovençal” és una denominació del tot desafortunada, ja que respon a criteris vuitcentistes de la romanística, del tot depassats. Actualment, qui s’interessa per la conservació d’aquesta llengua l’anomena arpità, d’Arpes (Alps).

La consideració de patuès aplicada a tota llengua parlada dins els límits de França que no siga la sola llengua oficial francesa  evidencia una mentalitat característica del centralisme lingüístic.

Pere-Enric Barreda com a exemple

Pere-Enric Barreda explica als socis d’El Pont la importància de la figura de Carles Salvador, durant l’aplec fundacional de l’entitat a Benassal, el 25 de setembre de 2010.

 

El passat mes de desembre, aquí mateix, vaig publicar l’article “Enric Matalí com a exemple”, sobre la figura d’aquest defensor de la llengua en els temps difícils de mitjans del segle XX, amb motiu de la donació que la seua família va fer a la Fundació Carles Salvador de Benassal de la documentació relacionada amb l’organització dels cursos de llengua de Lo Rat Penat que, com a secretari de l’entitat i estret col·laborador de Carles Salvador, havia conservat. De resultes d’aquell article, va contactar amb mi per mitjà de VinaròsNews Pere-Enric Barreda, impulsor de l’entitat de Benassal. Ho va fer per felicitar-me per les paraules que en aquell article reconeixen la labor del centre benassalenc en la preservació del patrimoni cultural i lingüístic valencià, a desgrat de la política cultural que li ha dispensat l’administració valenciana al llarg dels deu anys que existeix.

Arran d’aquest fet, vam mantenir un breu intercanvi de correspondència, en què vam parlar de l’activitat de la Fundació Carles Salvador, de la qual era coneixedor de primera mà atesa la seua condició d’editor, i de la possibilitat de col·laborar en alguna de les activitats que personalment o bé a través de la fundació tenia entre mans.

Avui mateix s’ha donat a conèixer la notícia de la seua mort a Barcelona, on treballava.