Esperem esdeveniments

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

En un any poden passar moltes coses i 2017 va ser un any que van passar moltes coses en l’entorn de la Ilercavònia hipotètica en què es mou el punt de vista d’aquests escrits. La revolució catalana va arribar fins a la proclamació de la República i la monarquia espanyola va transitar de la democràcia a la dictadura per aturar-ho. Es podria pensar que tot això, a la Ilercavònia no l’afecta ni poc ni molt, perquè en el compàs d’espera en què ens trobem i lluny com sempre dels centres de decisió on es ventilen aquestes giragonses polítiques, ja farem prou si ens adaptem amb agilitat a la situació que siga per no prendre mal. Això no trau que puguen fer-se algunes valoracions al respecte. Vaja per endavant que qui les fa és un votant del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1O, de manera que potser el lector hauria de valorar la possibilitat de no continuar llegint i deixar-ho córrer.

Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

Il Gattopardo de Tortosa

Foto: ara.cat

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat.

Comarques i comarques

Aquesta setmana, la publicació per part de les Corts Valencianes del Mapa de Comarques de la Comunitat Valenciana ha causat un cert enrenou al nivell de la gent a qui aquests aspectes de la vida pública interessen poc o molt. Segons pot entendre’s del que diuen els mitjans, el mapa reprodueix la nomenclatura oficial dels noms de lloc de pobles i ciutats valencians, amb l’aval tècnic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De fet, aquesta publicació suposa la culminació dels treballs de l’Acadèmia en relació a aquesta nomenclatura, una faenada d’anys que hauria de suposar un pas decsisiu en la normalització dels topònims majors del País Valencià. A més, el mapa reprodueix les comarques. Segons el president de les Corts, Enric Morera, es tracta d’un mapa divulgatiu que les Corts oferiran als centres educatius que visiten el palau de Benicarló. En la presentació del document, el president de les Corts i el de l’AVL (AVL) van comptar amb l’acompanyament de la consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador. Un acompanyament que cal entendre com un aval polític al contingut del mapa.

Com ja sabem, la divisió comarcal del País Valencià deriva de l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”.

Fem cultura?

El conseller de Cultura Vicent Marzà, en la presentació del pla. Foto: La Veu del País Valencià

El 31 de març va presentar-se “Fes cultura“, l’anomenat pla estratègic cultural valencià del govern de la Generalitat per al període 2016-2020. Es tracta d’un pla ambiciós de rellançament de la cultura com a sector econòmic a tenir en compte, que preveu una inversió de 500 milions d’euros en quatre anys i la generació de 10.000 llocs de treball nous. Els objectius del pla són revifar els índex de lectura del País Valencià, actualment inferiors a la mitjana espanyola, i l’activitat artística en general, lligada a la incentivació de públics nous.

Es tracta de revertir un panorama cultural destrellatat, basat en iniciatives erràtiques o directament malintencionades, en tot cas determinades pel clientelisme com a divisa. El que es podia esperar d’una formació política que a dia d’avui té més de 120 casos acusats de malifetes diverses relacionades amb la corrupció. Un panorama cultural dominat per la festivitat com a plat únic, el folklorisme interessat i el provincianisme com a horitzons. Una estratègia cultural encaminada a la descomposició de l’entramat cultural i artístic i a la dissolució de qualsevol símptoma de vitalitat no subjecta al gran paraigua de la matriu de l’espanyolisme. Una estratègia política, en el fons, perfecta per fer funcionar una maquinària electoral que, això no obstant, no va acabar resistint els embats dels excessos propis.

Interessa aquí d’escatir quina incidència pot tenir el nou pla, que situa la cultura valenciana en l’horitzó del 2020, en allò que ateny específicament el Maestrat.

Comarques centrals dels Països Catalans

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.

La Comunitat

Mapa polític del País Valencià segons la Viquipèdia

Ja posats a tractar el tema de la difusió de la província com a marc mental útil per reforçar els posicionaments polítics del partit que manté el poder a la Diputació, que vaig fer la darrera quinzena, es pot fer una passada per la Comunitat, l’apel·latiu que fa de nom pseudoficial de l’entitat autonòmica de les províncies de Castelló, València i Alacant. Ho dic així perquè de fet és la realitat administrativa anterior a l’autonomia que va servir per omplir aquesta tassa de café para todos que és la Comunitat Valenciana, que s’ha mirat de popularitzar com la Comunitat. En realitat, aquelles tres províncies comprenen, amb alguns afegits (la Plana d’Utiel) i supressions (Capdet), el territori del Regne de València, l’estat foral dels valencians vigent entre 1238 i 1707, la raïl nacional dels valencians. És clar que aquest fet, l’existència històrica de l’estat valencià, a l’actual Comunitat, no té cap rellevància efectiva, tret de l’adorn simbòlic en moments solemnes. La memòria és molt curta, ha estat maltractada i, després de tot, els francesos no volen saber res de l’esplendor medieval occitana, els ianquis no celebren les tradicions dels indis que van exterminar i la doctrina nacional espanyola vol donar a entendre que Espanya existeix des dels ibers. Celtibèria, diuen que se’n deia. Així doncs, la connexió entre la Comunitat i el Regne de València és prima com un paper de fumar. Això és la continuïtat històrica del País Valencià: una història de garrotades colonitzadores.

Ara, després de 20 anys de govern del PP, un període venut com de projecció de… la Comunitat al segle XXI, a la modernitat, a la internacionalització, i que ha acabat en un bac sense precedents, un altre govern ocupa el palau del carrer dels Cavallers de València des de fa un any encara no. Es podria pensar que, d’alguna manera, ha tornat aquell govern socialista de 1983 a 1995, o potser seria més acurat dir lermista. Al capdavall, l’actual president, Ximo Puig, era el cap de premsa del president Lerma.

La Província

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

És curiós constatar com, en aquest nou període que van obrir les eleccions municipals del maig passat, la Diputació de Castelló, que continua presidida per la mateixa persona que va heretar el càrrec de Carlos Fabra, avui a la presó, i que està governada pel mateix partit des de fa més de 20 anys, ha innovat en nomenclatura i en imatge pública per renovar la solidesa dels posicionaments que els seus dirigents deuen necessitar en un context diferent. Perquè el context ha canviat i la institució continua dirigida pel mateix partit polític. Bàsicament, aquest partit ha estat desallotjat de la Generalitat i d’Ajuntaments importants com ara Castelló de la Plana mateix o Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat. Davant d’aquest fet, es percep el canvi estratègic que ara es descriurà pel que fa a la imatge que promouen els dirigents esmentats.

Crida l’atenció que, per referir-se al govern de la diputació, es parle de “Govern provincial” com si tingués les característiques pròpies d’un govern efectivament elegit per representació directa, i no delegada o indirecta, com és el cas. És a dir, s’hi dóna un contingut polític del qual no es feia esment abans. Entremig, no hi ha hagut cap canvi jurídic que puga fer pensar en aquests termes, però el nom sovint sol fer la cosa i així el president de la Diputació resulta ser el president de la província, o encara millor, de la Província.

El monument de Tortosa

@MonumentTortosa

A mitjans de gener, el síndic de Greuges de Catalunya  va recomanar a l’Ajuntament de Tortosa que retire el monument franquista de l’Ebre per complir amb la Llei de la Memòria Històrica segons la qual els símbols que fan referència a la ideologia de la dictadura del general Franco han de traure’s de la via pública perquè contravenen la convivència establida per la constitució espanyola vigent. La recomanació indica que l’Ajuntament tortosí té l’obligació legal de fer-ho i desaconsella que es faça una consulta popular per determinar el destí del monument. Es dóna la circumstància que l’actual alcalde de la ciutat, Ferran Bel, de CDC, va presentar-se a les darreres eleccions municipals amb la proposta de portar a terme una consulta popular per determinar el destí del monument. Aquesta proposta, segons que ha dit el mateix alcalde contestant a la recomanació del síndic, forma part del pacte de govern de la seua formació amb ERC a l’Ajuntament de Tortosa. Previsiblement, aquesta consulta s’ha de portar a terme el proper maig.

Anteriorment, el mateix Ferran Bel havia manifestat en una entrevista preelectoral la seua intenció de mantenir el monument, de no destruir-lo, vist que se ja se’n va retirar la simbologia més clarament feixista i els textos que feien referència a la inauguració, el 1966, de la mà del mateix Francisco Franco.

Inviable

Sempre es estimulant parlar sobre el que poden donar de si unes eleccions. Pel que diuen les enquestes publicades fora de la legalitat espanyola, el PP obté una majoria de diputats al Congrés que no li és suficient per governar en solitari. Així és que després de 36 anys de democràcia formal a Espanya, s’hauran d’ajuntar dos partits, o  potser més, per conformar un govern de coalició inèdit. Pacte qui puga. Estic per pensar que quan els cromos acaben estant tan repartits que cal que els partits facen coalició, en aquesta pell de brau, és que hi ha moviments tectònic que corresponen a canvis profunds, i lents, del statu quo. Ho vam veure amb els tripartits catalans, que van acabar amb la vigència del peixalcovisme pujolista, aquella trampa característicament espanyola. Ho hem vist en les darreres eleccions valencianes, que han marcat el pas a l’oposició d’un PP desastrós després de 20 anys de fer i desfer com en una finca particular. No serveix en el cas balear, que tot i que s’assembla al cas valencià, té antecedents de governs de coalició d’esquerres que no s’han aclarit a mantenir-se en el poder.

L’aparició de partits espanyols al marge de PP i PSOE hauria de llegir-se com l’esgotament del model sorgit de l’alternança parlamentària, pròpia de la tradició monàrquica espanyola. Durant 36 anys ha estat així. A partir d’aquest 20 de desembre, ja en parlarem.