Les festes d’enguany

Enguany he passat unes festes d’agost diferents. I inoblidables. Javi Ferrer, l’alcalde de Traiguera, va proposar-me ja al mes d’abril que fos el mantenidor de les festes d’agost del poble i vaig acceptar la invitació sense dubtar ni un moment. Va ser una conversa breu i intensa, com solen ser les converses transcendents a Traiguera: a l’àgora de l’espai públic, directes, sense circumloquis, i amb resultats. Ser mantenidor de les festes és un paper que s’escau a una persona inclinada a les lletres, i un oferiment impossible de rebutjar a causa d’una vocació de servei imperativa. Davant d’un reconeixement d’aquestes característiques, val la pena entrar-hi decididament.

En síntesi, el mantenidor o mantenidora d’unes festes majors com les de Traiguera, ha d’intervenir com a pregoner en l’acte de proclamació de les regines, un esdeveniment que es mereixeria un estudi antropològic en profunditat, que vaig assajar al projecte Imatge de Traiguera, amb especial referència a la meua vila natal, i que avui dorm en un disc dur extern. Aquesta és la funció principal del mantenidor: fer una intervenció que realce l’acte inaugural de les festes, sens dubte el més lluït dels que tenen lloc durant els dies, mínim d’una setmana, que duren les festes. No és l’únic en què participa el mantenidor. El protocol marca que assistisca als actes religiosos patronals i també, ja fora de programa, al dia de la Mare de Déu, que en el calendari modern s’ha traslladat al primer diumenge de setembre, en què té lloc la romeria més important de l’any al santuari de la Font de la Salut.

Cada acte té el caràcter i el valor que té i la participació de les autoritats municipals ve marcada per la tradició, que també determina les característiques i el valors de tots els altres actes festius. S’hi pot estar d’acord i compartir-ho o potser no tant.

Model cultural

El proppasssat 8 d’agost vam assistir a un sopar a Rossell convocat per Miquel Àngel Pradilla, professor de la Rovira i Virgili i editor, per donar continuïtat estiuenca a la trobada de Peníscola arran del lliurament dels primers premis de Maestrat Viu i establir contacte i complicitat amb la vida cultural del Baix Maestrat com a referència. A més del vessant estrictament gastronòmic, ben agençat pel restaurant Les Sorts, el contingut de la trobada consistia a posar en comú les impressions dels participants en relació al tema d’interès en un clima distès i poc o molt informal. Se suposa que l’agost és un mes inhàbil per fer res més que no estiga relacionat amb les festes de cada poble, que absorbeixen l’activitat social del personal. Per això mateix també és el moment propici per a la trobada com ho va ser aquesta de Rossell.

Passant a tractar diferents aspectes del contingut del que s’hi va parlar, voldria fer èmfasi en les següents idees.

Hi ha la percepció, que no és exclusiva del camp del qual parlem, que al Baix Maestrat cada poble, cada iniciativa cultural, apareix i es desenvolupa en un àmbit estrictament local, sense que les potencialitats que té transcendisquen més enllà. De vegades, aquesta activitat es repeteix en pobles veïns sense que existisca cap coordinació o intercanvi associatiu. Posem per cas els balls populars. Com ja s’ha dit altres vegades, les danses populars, que es presenten com una manifestació folklòrica estrictament local, per més que de vegades una mateixa persona participe en diferents grups de dansa de la comarca, en realitat constitueixen un fenomen que té unes formes compartides i un contingut identitari nacional comú, si bé aquest segon element està subsumit en la desfiguració a què el sotmet la ideologia institucional del provincianisme. No fos cas que ens adonéssem que posem per cas la jota és un ball compartit que no coneix les demarcacions administratives. L’associacionisme cultural en general segueix les mateixes pautes.

En aquest panorama hi ha algunes iniciatives que giren en un sentit més compassat.

Cultura autoreferenciada

Quan escric això, té lloc el moment àlgid del Feslloch 2013, la setena edició del festival de música en valencià de Bell-lloc (Plana Alta), organitzat per Escola Valenciana, que culmina la gira que la mateixa entitat posa en marxa durant el curs escolar en el seu circuit arreu de les comarques valencianes.

Escola Valenciana és una entitat cívica que agrupa 24 associacions de defensa del valencià com a llengua de comunicació i com a llengua de l’ensenyament ordinari. Es nodreix, per tant, de la participació de les famílies que al País Valencià decideixen escolaritzar els seus fills en valencià. Molt bona part d’aquests alumnes, 125.953 en total al curs 2011-2012, volen estudiar en valencià i no ho poden fer perquè l’administració educativa de la Generalitat no els ho permet, ja que no posa els mitjans per assegurar aquest dret.

Feslloch, com a culminació de la gira de cantants i grups musicals en valencià, és l’esdeveniment final que tanca el circuit que s’ha creat, al cap de set anys, de llocs i músics en valencià.

Caramella

De ronda amb lo Canalero i Boca de Bou

Fullejo la revista Caramella, de la qual sóc subscriptor a partir d’uns escrits que vaig publicar-hi fa uns anys sobre els canterers de Traiguera. Canterers és el nom local dels terrissaires de Traiguera, un grup social determinat per una dedicació professional amb un pes considerable localment, que elaboraven els atuells d’obra característics de la vida quotidiana abans de l’arribada del plàstic. Josep Vicent Frechina, savi de la música popular dels Països Catalans i específicament de València, em va proposar aleshores aquella aportació i és encara avui el coordinador de la publicació.

La relació entre la música popular i festa conforma molt bona part de la cultura que ens és pròpia i distintiva. Per això, la revista a la festa sempre hi ha dedicat un lloc preeminent dins de les seues pàgines, més enllà dels continguts estrictament musicals, que vénen a ser, per entendre’ns, la rebotiga de la música d’arrel tradicional que continua viva per aquests verals. És una activitat cultural sense gaire visibilitat però que manté una vitalitat a prova de globalitzacions. L’existència de la revista mateixa podria ser-ne una prova. De fet, podria aplicar-se aquí, potser amb més propietat que mai, la teoria segons la qual vivim en una societat en què les manifestacions de la cultura pròpia rarament transcendeixen els límits estrictes del vedat lingüístic. Potser el darrer disc de Manel siga la darrera excepció en aquest sentit.

No és comèdia

Això és que m’adono que és 9 d’octubre i que, si no em falla la memòria,  per raó del meu nomadisme vital, no l’havia passat mai des que  té aquesta categoria a la banda de la Sénia on el dia és festiu . N’havia sentit parlar d’oïdes i les expectatives es van complir al peu de la lletra. Per no faltar a la veritat, diré que vaig veure un regidor municipal del PP com mudat. Potser venia o anava d’algun acte institucional o, qui sap, s’havia canviat perquè creu que el dia de la comunitat és festa com si fos de guardar. Tret d’això, cap més diferència respecte de qualsevol altre dissabte qualsevol, tret que els botiguers van prendre’s el dia lliure. Un dia de mitja festa, que se’n diu.

Si traus el tema, la gent fa una expressió com de condescendència. Com si ja estigués de tornada de tot. Tan buida es percep una data com aquesta. I no vol ni parlar-ne. I és comprensible. A València, hi ha una processó cívica que recorre la ciutat. Tal dia com aquest, Jaume I, anomenat el conqueridor, el bel·licós segons historiografies més enllà dels Pirineus, va entrar a la ciutat andalusina de Balansiya. Això va passar fa molt de temps i entremig han passat moltes coses. Els qui participen de grat a la processó, que reuneix no sé quants milers de persones segons el recompte oficial de les fonts oficials, va haver-hi un temps que van fer mans i mànigues per foragitar-ne els representants elegits democràticament, perquè no eren de la seua corda.

Bones festes

Acabo de redactar la part d’Imatge de Traiguera que després de l’estiu apareixerà a la web, juntament amb uns centenars d’imatges noves, referent a les festes. L’estudi de les diferents festes de l’any, i especialment de les festes majors, permet traure algunes conclusions interessants sobre els mecanismes de funcionament dels nostres pobles i ciutats en aquest terreny tan sensible i tan necessari de la vida social. Pareix un tòpic parlar de la capacitat festiva dels valencians i veritablement cal prendre precaucions per parlar de festa amb segons qui de fora d’aquests paràmetres festius. Les nostres festes també tenen aspectes polèmics, i no pas poc polèmics. Només cal pensar en els posicionaments al voltant dels bous o en el component polític de les falles. La cosa pot ser molt espinosa segons com s’enfoque.

Sants en temps de rebaixes

Sí, molt bé. Les festes nadalenques són les més entranyables que hi ha en tot el calendari festiu perquè, com tothom sap, és el moment que les famílies es reuneixen i refermen els seus vincles i practiquen la sociabilitat en espais tancats, a causa de les circumstàncies meteorològiques, generalment al menjador de casa, aquell espai en què tradicionalment hi ha hagut una taula que, dit siga de passada, cada vegada es fa servir menys. A l’estiu, al bon temps, la pràctica de la sociabilitat és tan normal que pràcticament ni ens n’adonem. La bonança climàtica ens permet gaudir-ne en espais oberts, al carrer. La reclusió festiva del Nadal, doncs, no és res més que una conseqüència del canvi climàtic, de cada any, i ben mirat la cavalcada dels Reis d’Orient, que n’és la culminació, ja ve a ser com una mena de revolta contra aquesta reclusió. Ja pot nevar que els Reixos atrauen la gent al carrer amb el seu espectacle de color, fantasia i il·lusió. I regals per als xiquets.

Bous i festes

És així. Fer festa vol dir fer bous. Els defensors dels animals s’hi poden posar com vulguen. Als defensors dels animals se’ls dispensa la mateixa consideració que als ecologistes, sense distinció ideològica de qui dispense la consideració en qüestió. Senzillament no hi veuen res. Defensen idees, no pas coses concretes. La festa dels bous és la festa de la Ilercavònia, li pese a qui li pese, amb llei dels animals o amb reglamentacions sobre normes de seguretat. No hi ha discussió: fer festa vol dir fer bous.