Esperem esdeveniments

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

En un any poden passar moltes coses i 2017 va ser un any que van passar moltes coses en l’entorn de la Ilercavònia hipotètica en què es mou el punt de vista d’aquests escrits. La revolució catalana va arribar fins a la proclamació de la República i la monarquia espanyola va transitar de la democràcia a la dictadura per aturar-ho. Es podria pensar que tot això, a la Ilercavònia no l’afecta ni poc ni molt, perquè en el compàs d’espera en què ens trobem i lluny com sempre dels centres de decisió on es ventilen aquestes giragonses polítiques, ja farem prou si ens adaptem amb agilitat a la situació que siga per no prendre mal. Això no trau que puguen fer-se algunes valoracions al respecte. Vaja per endavant que qui les fa és un votant del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1O, de manera que potser el lector hauria de valorar la possibilitat de no continuar llegint i deixar-ho córrer.

Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

Comarques i comarques

Aquesta setmana, la publicació per part de les Corts Valencianes del Mapa de Comarques de la Comunitat Valenciana ha causat un cert enrenou al nivell de la gent a qui aquests aspectes de la vida pública interessen poc o molt. Segons pot entendre’s del que diuen els mitjans, el mapa reprodueix la nomenclatura oficial dels noms de lloc de pobles i ciutats valencians, amb l’aval tècnic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De fet, aquesta publicació suposa la culminació dels treballs de l’Acadèmia en relació a aquesta nomenclatura, una faenada d’anys que hauria de suposar un pas decsisiu en la normalització dels topònims majors del País Valencià. A més, el mapa reprodueix les comarques. Segons el president de les Corts, Enric Morera, es tracta d’un mapa divulgatiu que les Corts oferiran als centres educatius que visiten el palau de Benicarló. En la presentació del document, el president de les Corts i el de l’AVL (AVL) van comptar amb l’acompanyament de la consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador. Un acompanyament que cal entendre com un aval polític al contingut del mapa.

Com ja sabem, la divisió comarcal del País Valencià deriva de l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”.

La Comunitat

Mapa polític del País Valencià segons la Viquipèdia

Ja posats a tractar el tema de la difusió de la província com a marc mental útil per reforçar els posicionaments polítics del partit que manté el poder a la Diputació, que vaig fer la darrera quinzena, es pot fer una passada per la Comunitat, l’apel·latiu que fa de nom pseudoficial de l’entitat autonòmica de les províncies de Castelló, València i Alacant. Ho dic així perquè de fet és la realitat administrativa anterior a l’autonomia que va servir per omplir aquesta tassa de café para todos que és la Comunitat Valenciana, que s’ha mirat de popularitzar com la Comunitat. En realitat, aquelles tres províncies comprenen, amb alguns afegits (la Plana d’Utiel) i supressions (Capdet), el territori del Regne de València, l’estat foral dels valencians vigent entre 1238 i 1707, la raïl nacional dels valencians. És clar que aquest fet, l’existència històrica de l’estat valencià, a l’actual Comunitat, no té cap rellevància efectiva, tret de l’adorn simbòlic en moments solemnes. La memòria és molt curta, ha estat maltractada i, després de tot, els francesos no volen saber res de l’esplendor medieval occitana, els ianquis no celebren les tradicions dels indis que van exterminar i la doctrina nacional espanyola vol donar a entendre que Espanya existeix des dels ibers. Celtibèria, diuen que se’n deia. Així doncs, la connexió entre la Comunitat i el Regne de València és prima com un paper de fumar. Això és la continuïtat històrica del País Valencià: una història de garrotades colonitzadores.

Ara, després de 20 anys de govern del PP, un període venut com de projecció de… la Comunitat al segle XXI, a la modernitat, a la internacionalització, i que ha acabat en un bac sense precedents, un altre govern ocupa el palau del carrer dels Cavallers de València des de fa un any encara no. Es podria pensar que, d’alguna manera, ha tornat aquell govern socialista de 1983 a 1995, o potser seria més acurat dir lermista. Al capdavall, l’actual president, Ximo Puig, era el cap de premsa del president Lerma.

Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”.

Potser pot ser

Foto: actualitatdiaria.com

Si comparem els resultats electorals de les eleccions valencianes amb les prediccions que remenaven les enquestes prèvies, podem dir que els auguris de pèrdua de la majoria absoluta del PP s’han complit i que la possibilitat d’un pacte entre els partits dretans (PP i Ciudadanos) per mantenir els actuals governants en el setial de la Generalitat, no. Així les coses, els tres partits d’esquerres que han accedit a les Corts, s’han arrogat la capacitat de governar les institucions i mentrestant es compleixen els terminis de constitució dels ajuntaments i de les Corts, han iniciat negociacions per conformar els pactes corresponents de govern. La sensació general és aquesta: que han iniciat contactes després del reposicionament que han significat els resultats electorals i la relació de forces i que arribaran a un pacte per fer fora el PP de les institucions, el qual, recordem-ho, ha estat això no obstant el partit més votat i per tant és la major força parlamentària. Deixant de banda que, malgrat ser la primera força, el PP haurà d’abandonar el poder perquè no té amb qui pactar, ja que els socialistes s’hi han negat de bon principi; ara s’espera que els partits esquerrans pacten i es posen a treballar per traure del clot la societat i les institucions valencianes.

Com qui diu, els esdeveniments han començat a precipitar-se i van succeint-se amb rapidesa.

Col·locòdrom

Podria ser perfectament un joc lèxic dels de Màrius Serra, però aquest neologisme marca de la casa resumeix en una sola paraula moltes coses. Un període de la història de la democràcia valenciana recent. Un sistema polític i social a partir de les prebendes que proporciona la gestió governamental. Una actitud individual davant la vida. Un fracàs de país dins de la Unió Europea equiparable al de la Grècia contemporània. Una involució en tota regla que té per objectiu no tan sols perpetuar les relacions de poder del franquisme, sinó també l’aprofitament pecuniari via “España de las oportunidades“. La modernització d’un caciquisme ancestral erigit en terra colonitzada. La rendició incondicional al poder estranger. La perpetuació d’una cultura provinciana, folkloritzant i acomplexada. L’abandonament de la llegua pròpia, sotmesa a la substitució.

Hi ha molta gent de bona fe que combrega amb aquestes rodes de molí.

La City del #PaísValencià

Aquesta setmana hem assistit a l’aprovació per part de les Corts Valencianes d’una resolució no de llei que impedirà tramitar qualsevol iniciativa parlamentària que faça referència a la denominació “País Valencià”, gràcies a la majoria parlamentària del PP, partit d’obediència espanyola que s’ha distingit des que va prendre el comandament de la Generalitat Valenciana, el 1995, ja fa 18 anys, per postular-se exitosament com el partit dels valencians, és a dir, que defensa els interessos dels valencians, inclosa la seua identitat i totes aquestes coses que tant de rendiment electoral han donat històricament a la dreta autòctona. Pareix que la iniciativa arranca d’una exposició al mateix palau de Benicarló, seu de les Corts, amb motiu del 30è aniversari de l’establiment de l’autonomia valenciana el 1983. En aquesta exposició hi havia cartells de l’època en què apareixia el terme qüestionat, entre altres coses perquè la institució preautonòmica que va existir entre 1979 i 1983 es deia Consell del País Valencià. Després, al preàmbul de l’estatut, va incloure’s també el terme, juntament amb el de Regne de València, que correspon a la denominació foral i que defensaven, en el moment de la tramitació de l’estatut, els sectors polítics regionalistes que buscaven la desvirtuació del procés democràtic d’assoliment de l’autonomia en els termes en què l’havien sol·licitat una majoria d’ajuntaments valencians: per l’article 151 de la constitució espanyola, que suposava l’equiparació amb les comunitats dites històriques. Al final, els polítics de Madrid van decidir que ni una cosa ni l’altra, i es van inventar Comunitat Valenciana, denominació oficial des de 1983.

Qualsevol persona amb dos dits de front ja discerneix que Comunitat Valenciana és el nom oficial de l’autonomia i que les coses no són unívoques, sinó que poden ser plurals i tenir més d’una denominació. Ja està clar que cada denominació té uns continguts i uns valors simbòlics. Quins té la denominació Comunitat Valenciana?

#primaveravalenciana

Doncs sí, ja ho veuen: resulta que encara no un any després d’unes eleccions autonòmiques que va guanyar el partit governant per majoria absoluta, absolutíssima; encara no després d’uns pocs mesos que el mateix partit haja guanyat unes eleccions estatals també per majoria absoluta; ha aparegut un moviment que, a partir de la reivindicació contra les retallades pressupostàries en l’educació pública, ha posat contra les cordes el statu quo valencià. No discutiré l’oportunitat o no de l’etiqueta, que aquesta setmana ha arribat a trending topic mundial de Twitter, amb la qual cosa ja està tot dit de la transcendència que ha tingut. El que dic és que el moviment ha trastocat la relació de forces sociopolítiques existents al País Valencià.

Fins a les batudes policials d’aquesta setmana, es podia dir que el PP controlava com ha controlat durant els darrers 15 anys els ressorts de la societat valenciana.  Tenia una majoria infranquejable a totes les institucions polítiques; manipulava sense contestació la RTVV, esdevinguda el canal propi d’un d’un règim polític de partit únic; havia prohibit l’emissió lliure de TV3 i té acapissada a multes ACPV, l’entitat que proporcionava el senyal de la televisió del Principat. I darrerament, a més, comptava amb la sintonia del govern espanyol. Tenia un problema greu d’imatge en el fet que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps havia hagut de dimitir i estava processat per un catxull amb uns vestits, però justament el jurat popular que el jutjava l’havia absolt. Etcètera.