El olivo

El 13 de gener van passar El olivo a la Primera. És aquella pel·lícula d’Icíar Bollaín rodada el 2016 en escenaris de Canet lo Roig, la Jana, Traiguera i altres, que narra la història d’una neta entestada a recuperar l’olivera mil·lenària que va vendre la família fa temps, en contra del parer del seu iaio, que ha perdut les ganes viure per aquell fet. Va rebre quatre nominacions als premis Goya, de les quals va emportar-se el premi a la millor actriu revelació, que va recaure en Anna Castillo, l’actriu que representa Alma, la protagonista de la cinta.

Des del punt de vista cinematogràfic, la història que conta Icíar Bollaín i, sobretot, la manera que té de fer-ho, arrossega l’espectador a una vivència emocional del conflicte que planteja. L’arrossega amb mecanismes artístics que apel·len a la sentimentalitat de l’espectador i a la relació avi-neta, que apunta a un pla més profund, a la relació dels humans actuals amb els ancestres si es té en consideració que, en parlar d’oliveres mil·lenàries, estem parlant, en realitat o perquè ens ho imaginem, això en el fons no té rellevància, d’unes dimensions temporals que superen de molt els límits que estem acostumats a pensar, a tindre en compte. És així que existeix una dimensió tel·lúrica en aquest plantejament, una altra cosa són els arguments artístics amb què es tracta la qüestió. 

Estiu literari al Maestrat

Plaça major de Sant Mateu. Foto: Columbusalbus

Estiu literari al Maestrat és una idea que se’m va ocórrer arran de la meua feina com a tècnic docent al programa El Gust per la Lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, no únicament. L’organització de jornades dedicades a l’estudi d’escriptors significatius com ara Joan Maragall o Màrius Torres i l’elaboració de rutes literàries, com la de Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, van proporcionar-me coneixements sobre la manera d’organitzar, difondre i portar a terme activitats literàries entre l’estudi i el gaudi, obertes a l’experiència cultural més enllà del turisme. La col·laboració en el número 6 de la revista Beceroles, apareguda el 2016 però amb materials dels anys anteriors, va portar-me a la formalització de les rutes literàries seguint els estàndards de la xarxa Espais Escrits, entramat que ja coneixia justament arran de la dedicació a El Gust per la Lectura. Al final, quan de l’Ateneu Cultural de Benicarló van demanar-me per fer una ruta literària de La Font de la Salut, vaig haver de recollir els textos del llibre que poden configurar una ruta literària a l’ús: un recull de textos per ser llegits in situ, on se situa el que conta la lletra impresa. La confluència de les rutes literàries amb les jornades d’experts sobre literatura va desembocar en la formulació d’un possible cicle d’activitats literàries al Maestrat, un nínxol cultural intacte per causes que ara no em vaga d’argumentar però que estan directament relacionades amb un model cultural i econòmic concrets del turisme massiu i el folklorisme, que s’ha practicat i es practica al Maestrat. Bona part dels materials potencials per a aquestes activitats s’han anat amalgamant en els darrers anys. Només consisteix a reagrupar-los i donar-los la possibilitat de traure el cap més enllà de la labor sorda de persones de la mateixa comarca que s’hi dediquen amb el sol suport de la seua pròpia voluntat, tot sovint decantada de la seua dedicació professional a les lletres.

Resiliència al Sénia

Confesso que tot i haver fet m’agrada a la pàgina de Facebook de Salvem lo Montsià per invitació de Manel Mas, que deu ser un dels lectors que no em deixa de petja (moltes gràcies, Manel), encara no havia tingut coneixement del reportatge “Resiliència al Sénia“, que va emetre’s al Canal 33 a finals de setembre dins del programa Latituds.

Latituds és un programa del canal cultural de la televisió catalana sobre l’activisme contra la pobresa, la injustícia, la guerra, la sostenibilitat. A cada capítol es tracta un tema concret amb els protagonistes de projectes d’abast local o territorial, que expliquen quins problemes tenen i què fan per mirar de superar-los. Aquesta exposició es complementa amb la intervenció d’especialistes de prestigi sobre la qüestió, que proporcionen un punt de vista global de la problemàtica exposada i de les possibles solucions.

En el capítol dedicat a les comarques del Sénia, els protagonistes exposen les diferents amenaces que les afecten des del punt de vista ambiental.

El “corredor” mediterrani

La ministra de Foment Ana Pastor, en visita a la construcció de l’AVE a Cambrils (16 d’abril de 2016). Font: Cadena SER. Foto: Jaume Sellart (EFE)

Algunes vegades he parlat aquí mateix del corredor mediterrani. Al cap dels anys, es constata l’hostilitat que l’estat espanyol dispensa a la creació d’una infraestructura que en el seu dia (2011) va ser considerada prioritària per la Unió Europea per al desenvolupament econòmic del conjunt de països que en aquell moment en formaven part.  Al cap dels anys, el desdoblament ferroviari en el tram de via única de Vandellòs al Camp de Tarragona continua en obres. La ministra del ram diu que al 2017 entrarà en funcionament. Però qui creu en a hores d’ara en sortilegis d’aquesta mena, quan s’ha constatat sistemàticament que és un simple recurs dels responsables polítics de cada moment per sortir del pas? No tan sols això. La gestió de les infraestructures ferroviàries a càrrec de l’empresa estatal Adif, tal com demostra l’avaria de Mont-roig del Camp, que a porta dies col·lapsant el trànsit ferroviari en aquesta zona sense cap previsió de resolució, és un desastre. El servei de rodalies a les comarques de les Terres de l’Ebre i el Maestrat expulsa els usuaris cap a altres mitjans de transport perquè, de fet, ni a l’empresa de les infraestructures ni al proveïdor del servei, Renfe, li importa el més mínim l’usuari. El seu negoci és en una altra banda. Aquí hi són perquè són empreses públiques de l’estat des que Franco va nacionalitzar el ferrocarril. I és clar: això és Espanya. El caos dels horaris és recurrent, al “corredor” mediterrani. És allà on hi ha més usuaris potencials, més densitat econòmica i més possibilitats de negoci però justament per aquestes raons i per raons polítiques aquesta situació està com està i dura tant. A l’estat espanyol li interessa que les comunicacions als Països Catalans siguen pèssimes perquè això és una manera indirecta de dividir-los, de fragmentar-los. No és una estratègia que arranque del que anomenen el desafiament independentista, sinó estructural de l’existència de l’Espanya borbònica i centralista. Ho han practicat des del primer dia. Algunes vegades s’ha atribuït ineptitud als administradors estatals, però després de tot els seus objectius bé es veu que s’han mantingut al llarg del temps i fins a dia d’avui.

Comarques i comarques

Aquesta setmana, la publicació per part de les Corts Valencianes del Mapa de Comarques de la Comunitat Valenciana ha causat un cert enrenou al nivell de la gent a qui aquests aspectes de la vida pública interessen poc o molt. Segons pot entendre’s del que diuen els mitjans, el mapa reprodueix la nomenclatura oficial dels noms de lloc de pobles i ciutats valencians, amb l’aval tècnic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De fet, aquesta publicació suposa la culminació dels treballs de l’Acadèmia en relació a aquesta nomenclatura, una faenada d’anys que hauria de suposar un pas decsisiu en la normalització dels topònims majors del País Valencià. A més, el mapa reprodueix les comarques. Segons el president de les Corts, Enric Morera, es tracta d’un mapa divulgatiu que les Corts oferiran als centres educatius que visiten el palau de Benicarló. En la presentació del document, el president de les Corts i el de l’AVL (AVL) van comptar amb l’acompanyament de la consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, María José Salvador. Un acompanyament que cal entendre com un aval polític al contingut del mapa.

Com ja sabem, la divisió comarcal del País Valencià deriva de l’informe emès el 1987 de resultes del decret 170 de 28 d’octubre de 1985, en què la Generalitat demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual “creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana”.

Fem cultura?

El conseller de Cultura Vicent Marzà, en la presentació del pla. Foto: La Veu del País Valencià

El 31 de març va presentar-se “Fes cultura“, l’anomenat pla estratègic cultural valencià del govern de la Generalitat per al període 2016-2020. Es tracta d’un pla ambiciós de rellançament de la cultura com a sector econòmic a tenir en compte, que preveu una inversió de 500 milions d’euros en quatre anys i la generació de 10.000 llocs de treball nous. Els objectius del pla són revifar els índex de lectura del País Valencià, actualment inferiors a la mitjana espanyola, i l’activitat artística en general, lligada a la incentivació de públics nous.

Es tracta de revertir un panorama cultural destrellatat, basat en iniciatives erràtiques o directament malintencionades, en tot cas determinades pel clientelisme com a divisa. El que es podia esperar d’una formació política que a dia d’avui té més de 120 casos acusats de malifetes diverses relacionades amb la corrupció. Un panorama cultural dominat per la festivitat com a plat únic, el folklorisme interessat i el provincianisme com a horitzons. Una estratègia cultural encaminada a la descomposició de l’entramat cultural i artístic i a la dissolució de qualsevol símptoma de vitalitat no subjecta al gran paraigua de la matriu de l’espanyolisme. Una estratègia política, en el fons, perfecta per fer funcionar una maquinària electoral que, això no obstant, no va acabar resistint els embats dels excessos propis.

Interessa aquí d’escatir quina incidència pot tenir el nou pla, que situa la cultura valenciana en l’horitzó del 2020, en allò que ateny específicament el Maestrat.

Comarques centrals dels Països Catalans

Les oliveres mil·lenàries han esdevingut el símbol viu del Sénia. Foto: Gastronomia alternativa

Continuar el fil argumental al voltant de les Terres de Cruïlla porta a parlar de la Taula del Sénia.

L’origen de la Taula del Sénia és una reivindicació política. L’estiu de 2003, els Ajuntaments de la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs, acabats de renovar, van aprovar una mateixa moció que obria una dinàmica de diàleg i participació entre aquests municipis i altres als quals van convidar posteriorment. Una dinàmica de diàleg i participació política que aquests municipis riberencs del Sénia van iniciar per contraposar a les que hi havia vigents en aquell moment a les respectives comunitats autònomes. A Catalunya, CiU governava amb el suport parlamentari del PP, que exercia el govern espanyol amb majoria absoluta. Al País Valencià, Francisco Camps, que aleshores encara es deixava dir Francesc, havia renovat la majoria absoluta del PP i donava continuïtat a vuit anys de zaplanisme. Aquest panorama havia de canviar de seguida. A Catalunya, les eleccions autonòmiques de finals d’any desallotgen CiU de la Generalitat i al març de 2004 el PP perd les eleccions espanyoles a favor del PSOE de Zapatero. Aquests dos canvis obrin les portes perquè la dinàmica de col·laboració encetada per aquestos Ajuntaments evolucione fins a la constitució, a finals de 2005, d’una mancomunitat de municipis, la fórmula legal que es va trobar per institucionalitzar aquesta col·laboració i dotar-la d’entitat oficial davant la resta d’interlocutors. Pasqual Maragall, ja president de Catalunya, rep la representació de la Taula del Sénia a Tortosa aquell mateix mes de març de 2004. Al 2005, representants de la Taula viatgen a Madrid i de les entrevistes que hi mantenen a nivell estatal en surt la decisió de crear la Mancomunitat. Mentrestant, aquesta dinàmica rep el rebuig frontal del PP valencià i dels representants polítics d’aquest partit a Castelló, que en aquell moment ocupen la Diputació. El PP de Castelló, amb l’alcalde de Sant Jordi com a portaveu en la matèria, s’oposa a la dinàmica encetada per la Taula del Sénia perquè entén que va en contra dels interessos castellonencs. En realitat, la Mancomunitat és un contrapoder de la omnipotent Diputació de Carlos Fabra, que en aquell moment exerceix un posicionament transvasista de l’aigua de l’Ebre i veu com un perill la incorporació de municipis del Baix Maestrat a la Taula. Els Ajuntaments governats pel PP , Sant Rafel del Riu i Sant Jordi de fet, tarden  molt a incorporar-s’hi. No ho fan fins a 2010 i 2011 respectivament. L’Ajuntament de Benicarló, governat pel PP en minoria, va incorporar-s’hi en l’etapa constitutiva de la Mancomunitat, que va tindre en l’assemblea de Morella, al desembre de 2005, la fita de creació.

La Província

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

És curiós constatar com, en aquest nou període que van obrir les eleccions municipals del maig passat, la Diputació de Castelló, que continua presidida per la mateixa persona que va heretar el càrrec de Carlos Fabra, avui a la presó, i que està governada pel mateix partit des de fa més de 20 anys, ha innovat en nomenclatura i en imatge pública per renovar la solidesa dels posicionaments que els seus dirigents deuen necessitar en un context diferent. Perquè el context ha canviat i la institució continua dirigida pel mateix partit polític. Bàsicament, aquest partit ha estat desallotjat de la Generalitat i d’Ajuntaments importants com ara Castelló de la Plana mateix o Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat. Davant d’aquest fet, es percep el canvi estratègic que ara es descriurà pel que fa a la imatge que promouen els dirigents esmentats.

Crida l’atenció que, per referir-se al govern de la diputació, es parle de “Govern provincial” com si tingués les característiques pròpies d’un govern efectivament elegit per representació directa, i no delegada o indirecta, com és el cas. És a dir, s’hi dóna un contingut polític del qual no es feia esment abans. Entremig, no hi ha hagut cap canvi jurídic que puga fer pensar en aquests termes, però el nom sovint sol fer la cosa i així el president de la Diputació resulta ser el president de la província, o encara millor, de la Província.

N-340 / AP-7 gratuïta

Concentració del 22 d’octubre de 2015 a les Cases d’Alcanar. Foto: Joan Ferré Verge. La Via Augusta.

Aquestes darreres setmanes han coincidit les mobilitzacions per la gratuïtat de l’autopista AP-7 amb la inauguració de la variant Peníscola-Sòl de Riu de la carretera N-340, coneguda tradicionalment com “la nacional”. Aquesta variant se suma a la de l’Aldea, que ja porta un temps en funcionament i que ha tret el trànsit de la carretera fora del nucli urbà mitjançant quatre carrils. La variant del Baix Maestrat només en té dos i, en aquest sentit, continua sent una carretera convencional. En qualsevol cas, és de destacar que les mobilitzacions per la gratuïtat de l’AP-7 s’han estès des de l’Ametlla de Mar a Vinaròs i la taca d’oli va propagant-se més enllà.

Aquestes mobilitzacions estan motivades per l’increment dramàtic de les morts per accident de trànsit en aquesta carretera. Amb perdó, aquesta és una afirmació de merda, perquè tothom sap de la perillositat històrica d’aquesta carretera, de les víctimes innombrables i dels punts negres mítics que ha tingut al llarg del temps. Per aquesta raó, 150 morts a les Terres de l’Ebre en els últims 10 anys, s’ha originat aquest moviment que demana, com a mesura d’urgència, la gratuïtat de l’AP-7.

Patrimoni a la cruïlla

Visita sabàtica al recorregut històric per la vila de Sant Jordi del Maestrat de la mà del gran Joan Ferreres, dins els “Itineraris per les Terres de Cruïlla. Passejades pel patrimoni del Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat“, una proposta per conèixer el patrimoni natural i històric de les comarques de la Ilercavònia més fragmentada i, alhora, més contínua.

Joan Ferreres documenta de manera excel·lent el recorregut urbà de manera que el participant pot fer-se una idea de com s’ha configurat el poble que veu, quins són els orígens que expliquen una determinada trama urbana, la presència o l’absència de determinades edificacions sota el pas del temps. La visita inclou l’anomenada Casa del Racó, una casa pairal molt ben conservada i curiosa, a la qual accedim per la porta al cul d’un carrer que la mateixa edificació tanca.