Estiu literari al Maestrat

640px-placa_major_de_sant_mateu

Plaça major de Sant Mateu. Foto: Columbusalbus

Estiu literari al Maestrat és una idea que se’m va ocórrer arran de la meua feina com a tècnic docent al programa El Gust per la Lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, no únicament. L’organització de jornades dedicades a l’estudi d’escriptors significatius com ara Joan Maragall o Màrius Torres i l’elaboració de rutes literàries, com la de Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, van proporcionar-me coneixements sobre la manera d’organitzar, difondre i portar a terme activitats literàries entre l’estudi i el gaudi, obertes a l’experiència cultural més enllà del turisme. La col·laboració en el número 6 de la revista Beceroles, apareguda el 2016 però amb materials dels anys anteriors, va portar-me a la formalització de les rutes literàries seguint els estàndards de la xarxa Espais Escrits, entramat que ja coneixia justament arran de la dedicació a El Gust per la Lectura. Al final, quan de l’Ateneu Cultural de Benicarló van demanar-me per fer una ruta literària de La Font de la Salut, vaig haver de recollir els textos del llibre que poden configurar una ruta literària a l’ús: un recull de textos per ser llegits in situ, on se situa el que conta la lletra impresa. La confluència de les rutes literàries amb les jornades d’experts sobre literatura va desembocar en la formulació d’un possible cicle d’activitats literàries al Maestrat, un nínxol cultural intacte per causes que ara no em vaga d’argumentar però que estan directament relacionades amb un model cultural i econòmic concrets del turisme massiu i el folklorisme, que s’ha practicat i es practica al Maestrat. Bona part dels materials potencials per a aquestes activitats s’han anat amalgamant en els darrers anys. Només consisteix a reagrupar-los i donar-los la possibilitat de traure el cap més enllà de la labor sorda de persones de la mateixa comarca que s’hi dediquen amb el sol suport de la seua pròpia voluntat, tot sovint decantada de la seua dedicació professional a les lletres. Continua llegint

Itinerari per fer

IMG_3025

Casa l’Americà. Carrer de Sant Vicent. Sant Jordi del Maestrat

Mentrestant continua rodant el circ politicomediàtic espanyol, ja han passat unes altres eleccions i s’encara sense cap pressa la tasca de trobar una majoria parlamentària que assegure la continuïtat del constitucionalisme borbònic, ja tornem a ser en època dels itineraris de Terres de Cruïlla. Aquest dissabte 2 de juliol he tornat a Sant Jordi a seguir les explicacions del gran Joan Ferreres sobre la trama urbana de la vila dels Estellers, que sense eixir d’uns quants carrers i algunes poques cases donen compte de la configuració històrica d’una societat local i d’un patrimoni massa sovint ignorat i fins maltractat, que només per la voluntat d’alguns individus que només poden qualificar-se com amants de la terra acaba traient el cap per les escletxes del temps.

Enguany serà la quarta edició d’aquests itineraris creats i impulsats pels centres d’estudis locals i comarcals del Montsià, amb la participació d’associacions culturals i cíviques del Baix Maestrat. Cada itinerari és una ocasió immillorable per conèixer de primera mà el patrimoni històric i natural d’aquesta Ilercavònia, un territori caracteritzat per una invisibilitat sovint fomentada des de les mateixes instàncies locals, que es descobreix al visitant interessat amb la seua riquesa desconeguda i això no obstant de presència immediata, si bé fora dels circuits mediàtics, fins i tot dels del propi territori. La visibilització del patrimoni històric i natural, tret d’iniciatives clarament encarades al turisme, com ara el castell de Peníscola, o amb una finalitat de dinamització econòmica, com en el cas de les oliveres mil·lenaries, és tasca que costa déu i ajuda.

Cada un dels itineraris que proposa Terres de Cruïlla és una immersió en un patrimoni que els mateixos habitants desconeixem o bé no valorem en la mesura que caldria en relació al que representen, en realitat, per a la nostra societat comarcal. Continua llegint

Patrimoni a la cruïlla

IMGP8187

Visita sabàtica al recorregut històric per la vila de Sant Jordi del Maestrat de la mà del gran Joan Ferreres, dins els “Itineraris per les Terres de Cruïlla. Passejades pel patrimoni del Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat“, una proposta per conèixer el patrimoni natural i històric de les comarques de la Ilercavònia més fragmentada i, alhora, més contínua.

Joan Ferreres documenta de manera excel·lent el recorregut urbà de manera que el participant pot fer-se una idea de com s’ha configurat el poble que veu, quins són els orígens que expliquen una determinada trama urbana, la presència o l’absència de determinades edificacions sota el pas del temps. La visita inclou l’anomenada Casa del Racó, una casa pairal molt ben conservada i curiosa, a la qual accedim per la porta al cul d’un carrer que la mateixa edificació tanca. Continua llegint

Pena-roja de Lombarte

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte

Diumenge al matí anem a Pena-Roja de Tastavins (Matarranya) a resseguir la ruta literària de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, 1937-Barcelona, 1989). És amb un any de retard, ja que amb motiu de l’efemèride dels 25 anys del seu traspàs, les entitats culturals del Matarranya van decidir celebrar el 2014 l’anomenat Any Desideri Lombarte, en què van tenir lloc esdeveniments culturals de difusió de la seua personalitat i la seua obra. La convocatòria, que em penso que va fer-se sense cap suport institucional, va servir almenys per reivindicar la figura de l’escriptor i refermar la catalanitat lingüística de la seua obra i de la comarca.

Desideri Lombarte, que va morir jove, va desenvolupar en els darrers deu anys de la seua vida una activitat creativa que abraça la poesia, el teatre i la narrativa, i s’estén a l’articulisme, la recerca i l’activisme cultural. Va ser membre fundacional de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i és un dels escriptors catalanoparlants més rellevants d’Aragó. La seua obra es troba indestriablement relacionada amb el seu poble de Pena-roja i amb el pas de la societat rural  del franquisme a la modernitat contemporània. Continua llegint

Dimensió desconeguda

IMGP7540

Darrer dissabte de gener i visita a la Font de la Salut per posar en pràctica la ruta literària dissenyada del llibre homònim, a partir d’una petició de la gent de l’Ateneu Cultural de Benicarló, que aprofiten el viatge de passar a recollir uns socarrats que han portat a coure al forn de la terrisseria Germans Mellat. Al santuari encara és prou de matí per ser dissabte i hi fa un fred que pela. Els amics de Benicarló no es poden considerar simples turistes en aquest lloc, perquè la vinculació històrica entre el seu poble i la Font de la Salut és coneguda i persistent al pas del temps. Al capdavall, Benicarló forma part del territori de gràcia del santuari encara que no tinga el pes institucional d’altres pobles que hi tenen dia de romeria. Els rosariers benicarlandos són una forma de pelegrinatge diferent del dels altres pobles, però la seua persistència en el temps no deixa lloc al dubte.

La lectura dels textos triats per ser llegits en el mateix lloc del qual parlen descobreix als visitants aspectes desconeguts, que formen part de la pedra del monument però que només poden transmetre’s mitjançant la paraula. És com entrar en la dimensió desconeguda de la nostra història, que rarament apareix en els mitjans de comunicació de masses. Vull dir que o bé la tracten de manera banal, superficial, o bé és un refregit que no es correspon, posem per cas, amb la història del Maestrat tal com és, sinó que apel·la a un passat nacional aliè, que es ven com si fos el nostre, però que, tal com solia cantar Raimon respon al peu de la lletra a la cançó: “T’adones, company, /que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d’ells (…)?” Continua llegint

Llums en la nit

IMGP7526

Els dies curts de desembre obliguen a fer tot el camí de nit. I de nit és quan arribem a Traiguera. Els pobles, Ulldecona, Sant Rafel, Traiguera, habiten aquest temps de nocturnitats i de fred suau com replegats sobre si mateixos, sense la dimensió pública de la vida al carrer que impera a l’estiu. Com sobrevivint arrecerats, esperant que acabe de passar el temps del calendari. És la sensació característica abans de Nadal i del tomb de l’any. La depressió econòmica en què vivim, per molts esforços que hi pose el discurs oficial, accentua aquesta sensació de replegament, de minva de dinamisme.

Els llums de Nadal encara no han fet la seua aparició, tret de la rotonda de Sant Rafel. A les soques dels arbres immaculats que habiten aquest no-lloc hi han enroscat tires de leds que fan una llum groguenca, com de pessebre vivent una mica a la intempèrie. Aquí no hi ha el comerç que espera les alegries en forma d’estipendi que habiten les urbs i no fa falta tanta parafernàlia, que el pressupost tampoc no està per llençar coets. Com a molt, s’il·lumina el campanar una estona per no perdre la seguida, segurament per mantenir l’orgull local contra els elements, una mica perquè si un dia es va il·luminar ara toca mantenir el tipus. I poca cosa més. Els folklores del cicle anual, aquestos dispositius meravellosos de renovació de l’imaginari ja faran la seua faena i tots contents.

A la Jana hi ha una boiregada que ens submergeix per uns moments en la irrealitat vaporosa. Continua llegint

Però mira…

Un exemple de novetat musical de nadales valencianes

Que conste que no tenia intenció d’orientar l’escrit en el sentit que li donaré, és a dir que no tenia intenció de focalitzar-lo tant en l’exemple concret que comentaré, que al capdavall em pareix d’allò més bé. Però el cas és que l’he vist al Facebook de la mà de VinaròsNews just abans de posar-me a redactar aquest escrit i he dit mira, un bon exemple del que volia comentar.

Jo volia fer-ho venir bé per parlar de la felicitació de Nadal d’Escola Valenciana, que per aquestes contrades anima Maestrat Viu, i que resa “Les bones festes parlen en valencià”. Havia pensat en un to marcadament reivindicatiu a partir d’una constatació, a la qual volia arribar a partir d’un fet de societat que ha tingut lloc no fa gaire temps: la mort del cantant Manolo Escobar. M’explicaré.

Abans de fer-ho, això no obstant, permeteu-me manifestar el meu reconeixement pel cantant traspassat. És veritat que la seua figura artística i el discurs que projectava en l’època del tardofranquisme, quan va estar més de moda, s’identifica indefectiblement amb l’España cañí que tant promovia la dictadura com a model de cultura popular. Més tard van venir altres temps, altres corrents culturals i altres circumstàncies sociopolítiques que van permetre que la gent s’identifiqués o no amb segons quins gustos. Certament Manolo Escobar no és un referent meu però, com que me’l vaig engolir igualment, forma part del paisatge sentimental d’una època de la meua vida. Alguns fets juguen a favor de la seua personalitat, entre els quals que no es deixés captar per la premsa del cor i que, acabada la seua carrera com a artista, es convertira en col·leccionista d’art.

Doncs bé. Una de les peces musicals més rematadament repetides de Manolo Escobar és el villanzico que fa “Pero mira como beben los peces en el río…” etc. que vam mamar de menuts perquè no hi havia res més i era el pa que s’hi donava. Continua llegint