Manel Garcia Grau

cartell_manel_homenatge

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any. Continua llegint

La Província

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

És curiós constatar com, en aquest nou període que van obrir les eleccions municipals del maig passat, la Diputació de Castelló, que continua presidida per la mateixa persona que va heretar el càrrec de Carlos Fabra, avui a la presó, i que està governada pel mateix partit des de fa més de 20 anys, ha innovat en nomenclatura i en imatge pública per renovar la solidesa dels posicionaments que els seus dirigents deuen necessitar en un context diferent. Perquè el context ha canviat i la institució continua dirigida pel mateix partit polític. Bàsicament, aquest partit ha estat desallotjat de la Generalitat i d’Ajuntaments importants com ara Castelló de la Plana mateix o Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat. Davant d’aquest fet, es percep el canvi estratègic que ara es descriurà pel que fa a la imatge que promouen els dirigents esmentats.

Crida l’atenció que, per referir-se al govern de la diputació, es parle de “Govern provincial” com si tingués les característiques pròpies d’un govern efectivament elegit per representació directa, i no delegada o indirecta, com és el cas. És a dir, s’hi dóna un contingut polític del qual no es feia esment abans. Entremig, no hi ha hagut cap canvi jurídic que puga fer pensar en aquests termes, però el nom sovint sol fer la cosa i així el president de la Diputació resulta ser el president de la província, o encara millor, de la Província. Continua llegint

Inviable

ec2d3-constitucion_de_1978

Sempre es estimulant parlar sobre el que poden donar de si unes eleccions. Pel que diuen les enquestes publicades fora de la legalitat espanyola, el PP obté una majoria de diputats al Congrés que no li és suficient per governar en solitari. Així és que després de 36 anys de democràcia formal a Espanya, s’hauran d’ajuntar dos partits, o  potser més, per conformar un govern de coalició inèdit. Pacte qui puga. Estic per pensar que quan els cromos acaben estant tan repartits que cal que els partits facen coalició, en aquesta pell de brau, és que hi ha moviments tectònic que corresponen a canvis profunds, i lents, del statu quo. Ho vam veure amb els tripartits catalans, que van acabar amb la vigència del peixalcovisme pujolista, aquella trampa característicament espanyola. Ho hem vist en les darreres eleccions valencianes, que han marcat el pas a l’oposició d’un PP desastrós després de 20 anys de fer i desfer com en una finca particular. No serveix en el cas balear, que tot i que s’assembla al cas valencià, té antecedents de governs de coalició d’esquerres que no s’han aclarit a mantenir-se en el poder.

L’aparició de partits espanyols al marge de PP i PSOE hauria de llegir-se com l’esgotament del model sorgit de l’alternança parlamentària, pròpia de la tradició monàrquica espanyola. Durant 36 anys ha estat així. A partir d’aquest 20 de desembre, ja en parlarem. Continua llegint

Un país en gris i negre

images_paisgrisnegre2013Després de presentar-se a Traiguera el passat mes de setembre, he pogut fullejar el llibre Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló, de Juan Luis Porcar Orihuela, tècnic documentalista de la Universitat Jaume I, component del Grup d’Estudis d’Història Local i Fonts Orals de la mateixa universitat i integrant del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Com en el cas dels assistents a la presentació esmentada, el meu interès immediat pel llibre rau en la incidència de la repressió franquista a escala local i específicament en relació als afusellats que documenta, ja que m’interessava creuar aquestes dades amb altres que conec per veure’n les coincidències o divergències i mirar de donar continuïtat a petites recerques que ja he fet en aquest àmbit.

Tractant-se d’un estudi d’àmbit provincial, Juan Luis Porcar fa una panoràmica de les característiques de la repressió que el règim franquista va exercir en general, dels procediments de què es va servir i de com van aplicar-se específicament a les comarques de Castelló. Tanca l’estudi amb un apartat dedicat a cada comarca, que inclou un recull de dades de víctimes ordenat per pobles.

No és aquest el lloc idoni per entrar en valoracions tècniques de l’estudi realitzat, si bé podem dir que ofereix una combinació de generalització i exhaustivitat prou reeixida i que qui el llegisca hi trobarà alhora l’aridesa dels textos de recerca històrica i les dades concises que fan llum sobre aspectes foscos o senzillament ignorats de la matèria que tracta. El llibre està confegit en el si d’un grup d’estudis de la universitat pública que té el seu àmbit educatiu en el territori estudiat i cal considerar-lo en aquest sentit com un estudi del tot pertinent al tema que tracta.

El que m’interessa, això no obstant, subratllar és de quina manera aquesta temàtica de la repressió franquista que va seguir a la guerra de 1936-1939 ha tardat tant a arribar a la lletra impresa. Continua llegint

Estem esperant

Aquesta mateixa setmana ha saltat a la palestra de les minves que practica el govern espanyol la intenció de modificar en un 30% la quantitat de regidors dels ajuntaments. Entre el soroll de les mesures i desmesures que practica l’estat espanyol intervingut per UE, hi ha la remor de fons de la possible supressió de municipis que estiguen per sota d’una determinada magnitud demogràfica. L’especialitat en globus sonda deixats anar per captar el grau d’antagonisme que puguen despertar determinades mesures fa dir autèntiques burrades. D’aquesta manera, hi ha propostes que postulen la desaparició de municipis que existeixen des de Jaume I, fa prop de 800 anys. És massa significatiu perquè puga resultar creïble. Val la pena pensar que es tracta d’una proposta formulada de mala fe per embolicar la troca i mirar d’atacar amb mesures més discretes, però substancialment efectives, com ara la de la reducció de la tercera part de càrrecs electes.

Sembla una mesura assenyada si es té en compte que la quantitat de càrrecs de representació política és a l’estat espanyol una de les més altes de la UE i que hi ha molts ajuntaments que tenen un deute acumulat que supera el seu propi pressupost, com a conseqüència d’una política municipal basada en una despesa desorbitada producte dels ingressos propiciats per la difunta bombolla immobiliària. És curiós de veure com, havent provocat el problema municipis d’una determinada grandària, els amenaçats són els més petits. Continua llegint

Pietat?

La mano que nos aprieta y su dueño. (c) chene nos

Tinc el record de quan als primers anys 70 va posar-se a Traiguera l’oficina de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Era al carrer Major, cantonada amb Verge de Gràcia, és a dir, al costat mateix de la Sala de la Vila, l’edifici de l’Ajuntament. S’instal·lava, per tant, en una casa cèntrica i assenyalada, amb una gran balconada, sota la qual van ubicar un dels primers panells lluminosos del poble, amb les lletres majúscules negres sobre fons blanc.

Al cap de poc, el meu avi va obrir-nos una llibreta a mon germà i a mi, que encara érem uns xiquets, perquè aprenguérem a estalviar i a tenir en compte el valor dels diners i de l’estalvi. Efectivament, per un temps va durar aquella ficció d’anar posant diners en una llibreta que, més endavant, havien de tenir un paper important, que jo desconeixia per complet. Era l’època en què els escolars de comarques vam començar a acudir al premi Capla, que convocava la caixa provincial i que suposava una excursió a passar el dia a Castelló per pintar i descobrir alguna part representativa de la ciutat. No era l’únic, però l’oficina de la caixa ha estat durant aquest temps un dels epicentres principals de la vida econòmica dels pobles. Un lloc familiar en què es ventilaven assumptes d’importància cabdal per a l’economia modesta dels habitants corresponents. Diguem-ho clarament, això és així: Si algú dels pobles de l’interior del Maestrat s’ha pensat mai que per tenir pocs o molts diners a la caixa ja podia considerar-se ric, anava del tot errat de comptes. Vull dir en els termes en què més endavant hem experimentat el fenomen de la riquesa, o, si voleu, de la nova riquesa. Continua llegint

Un pont sobre el meridià

Aquesta setmana he rebut a casa els exemplars que em pertoquen d’Un pont sobre el meridià, el llibre col·lectiu de relats de tretze escriptors d’El Pont Cooperativa de Lletres, en la realització del qual he estat implicat com a coordinador del recull de textos. El llibre vam idear-lo fa un any, arran de la I Trobada d’escriptors d’El Pont, que va tenir lloc a Morella. L’editorial Onada de Benicarló va oferir-se a materialitzar aquesta idea, que ha de servir per començar a donar visibilitat al col·lectiu d’El Pont. Aquest col·lectiu aplega escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló i va ser creat per generar una dinàmica positiva en relació a la difusió i la penetració social de la seua obra i de la llengua que els serveix de vehicle d’expressió, tant en relació a la pròpia societat d’aquestes comarques com en relació a la projecció en els circuits culturals catalanoparlants.

Hi aporten el seu relat escriptors amb una llarga trajectòria creativa, àmpliament reconeguda per premis i guardons, i altres de trajectòria potser més modesta o senzillament emergent: Vicent Almela Artíguez, Joan Andrés Sorribes, Joan-Bta. Campos, Jordi Colonques, Albert Garcia i Pascual, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, F. Mezquita Broch, Nel·lo Navarro, Vicent Pallarés, Antoni Pitarch Font, Joan Pla i Vicent Sanz Arnau. Continua llegint