El olivo

El 13 de gener van passar El olivo a la Primera. És aquella pel·lícula d’Icíar Bollaín rodada el 2016 en escenaris de Canet lo Roig, la Jana, Traiguera i altres, que narra la història d’una neta entestada a recuperar l’olivera mil·lenària que va vendre la família fa temps, en contra del parer del seu iaio, que ha perdut les ganes viure per aquell fet. Va rebre quatre nominacions als premis Goya, de les quals va emportar-se el premi a la millor actriu revelació, que va recaure en Anna Castillo, l’actriu que representa Alma, la protagonista de la cinta.

Des del punt de vista cinematogràfic, la història que conta Icíar Bollaín i, sobretot, la manera que té de fer-ho, arrossega l’espectador a una vivència emocional del conflicte que planteja. L’arrossega amb mecanismes artístics que apel·len a la sentimentalitat de l’espectador i a la relació avi-neta, que apunta a un pla més profund, a la relació dels humans actuals amb els ancestres si es té en consideració que, en parlar d’oliveres mil·lenàries, estem parlant, en realitat o perquè ens ho imaginem, això en el fons no té rellevància, d’unes dimensions temporals que superen de molt els límits que estem acostumats a pensar, a tindre en compte. És així que existeix una dimensió tel·lúrica en aquest plantejament, una altra cosa són els arguments artístics amb què es tracta la qüestió. 

Esperem esdeveniments

L’1O a Sant Carles de la Ràpita. Foto: aguaita.cat

En un any poden passar moltes coses i 2017 va ser un any que van passar moltes coses en l’entorn de la Ilercavònia hipotètica en què es mou el punt de vista d’aquests escrits. La revolució catalana va arribar fins a la proclamació de la República i la monarquia espanyola va transitar de la democràcia a la dictadura per aturar-ho. Es podria pensar que tot això, a la Ilercavònia no l’afecta ni poc ni molt, perquè en el compàs d’espera en què ens trobem i lluny com sempre dels centres de decisió on es ventilen aquestes giragonses polítiques, ja farem prou si ens adaptem amb agilitat a la situació que siga per no prendre mal. Això no trau que puguen fer-se algunes valoracions al respecte. Vaja per endavant que qui les fa és un votant del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1O, de manera que potser el lector hauria de valorar la possibilitat de no continuar llegint i deixar-ho córrer.

Les festes d’enguany

Enguany he passat unes festes d’agost diferents. I inoblidables. Javi Ferrer, l’alcalde de Traiguera, va proposar-me ja al mes d’abril que fos el mantenidor de les festes d’agost del poble i vaig acceptar la invitació sense dubtar ni un moment. Va ser una conversa breu i intensa, com solen ser les converses transcendents a Traiguera: a l’àgora de l’espai públic, directes, sense circumloquis, i amb resultats. Ser mantenidor de les festes és un paper que s’escau a una persona inclinada a les lletres, i un oferiment impossible de rebutjar a causa d’una vocació de servei imperativa. Davant d’un reconeixement d’aquestes característiques, val la pena entrar-hi decididament.

En síntesi, el mantenidor o mantenidora d’unes festes majors com les de Traiguera, ha d’intervenir com a pregoner en l’acte de proclamació de les regines, un esdeveniment que es mereixeria un estudi antropològic en profunditat, que vaig assajar al projecte Imatge de Traiguera, amb especial referència a la meua vila natal, i que avui dorm en un disc dur extern. Aquesta és la funció principal del mantenidor: fer una intervenció que realce l’acte inaugural de les festes, sens dubte el més lluït dels que tenen lloc durant els dies, mínim d’una setmana, que duren les festes. No és l’únic en què participa el mantenidor. El protocol marca que assistisca als actes religiosos patronals i també, ja fora de programa, al dia de la Mare de Déu, que en el calendari modern s’ha traslladat al primer diumenge de setembre, en què té lloc la romeria més important de l’any al santuari de la Font de la Salut.

Cada acte té el caràcter i el valor que té i la participació de les autoritats municipals ve marcada per la tradició, que també determina les característiques i el valors de tots els altres actes festius. S’hi pot estar d’acord i compartir-ho o potser no tant.

Compartida

Imatge: Generalitat de Catalunya

 

Aquesta setmana gairebé darrera de febrer de 2017 s’han esdevingut alguns fets que mirats en conjunt poden donar lloc a una valoració de la situació que la cultura i la llengua comunes tenen al País Valencià a dia d’avui i també de la situació política en què ens trobem.

Dilluns 20, el conseller Marzà va participar a Mallorca en la signatura de la Declaració de Palma, juntament amb els seus homòlegs de Balears i Catalunya. Aquesta notícia per si sola ja és prou motiu per parar màquines i atendre al que han dit. Més enllà de les portades que la notícia ha ocupat o no, la sola lectura de la declaració, que és més que res això mateix: una declaració d’intencions, ja proporciona una diagnosi bastant aproximada del moment que viuen les relacions entre els diferents països de parla catalana i sobirania espanyola. A la declaració mateixa, de la parla catalana se’n diu “llengua compartida”, un altre eufemisme més que en aquesta ocasió, si més no, apunta a la unitat, i que tampoc no serveix per evitar la crítica adversa dels de sempre.

Estiu literari al Maestrat

Plaça major de Sant Mateu. Foto: Columbusalbus

Estiu literari al Maestrat és una idea que se’m va ocórrer arran de la meua feina com a tècnic docent al programa El Gust per la Lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Sobretot, no únicament. L’organització de jornades dedicades a l’estudi d’escriptors significatius com ara Joan Maragall o Màrius Torres i l’elaboració de rutes literàries, com la de Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, van proporcionar-me coneixements sobre la manera d’organitzar, difondre i portar a terme activitats literàries entre l’estudi i el gaudi, obertes a l’experiència cultural més enllà del turisme. La col·laboració en el número 6 de la revista Beceroles, apareguda el 2016 però amb materials dels anys anteriors, va portar-me a la formalització de les rutes literàries seguint els estàndards de la xarxa Espais Escrits, entramat que ja coneixia justament arran de la dedicació a El Gust per la Lectura. Al final, quan de l’Ateneu Cultural de Benicarló van demanar-me per fer una ruta literària de La Font de la Salut, vaig haver de recollir els textos del llibre que poden configurar una ruta literària a l’ús: un recull de textos per ser llegits in situ, on se situa el que conta la lletra impresa. La confluència de les rutes literàries amb les jornades d’experts sobre literatura va desembocar en la formulació d’un possible cicle d’activitats literàries al Maestrat, un nínxol cultural intacte per causes que ara no em vaga d’argumentar però que estan directament relacionades amb un model cultural i econòmic concrets del turisme massiu i el folklorisme, que s’ha practicat i es practica al Maestrat. Bona part dels materials potencials per a aquestes activitats s’han anat amalgamant en els darrers anys. Només consisteix a reagrupar-los i donar-los la possibilitat de traure el cap més enllà de la labor sorda de persones de la mateixa comarca que s’hi dediquen amb el sol suport de la seua pròpia voluntat, tot sovint decantada de la seua dedicació professional a les lletres.

Maestrat i Montesa

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, darrer mestre de Montesa, representat al saló de Corts del palau de la Generalitat.

Enguany és el 700 aniversari de la creació de l’orde de Montesa, que va donar lloc al Maestrat Vell de Montesa, el feu més extens del mestre de l’orde militar valencià per excel·lència, el qual, amb el temps, va fixar el nom de part de les terres més septentrionals del Regne de València, primer quan l’estat foral valencià ja havia estat abolit pel Decret de Nova Planta de 1707, i després quan el mateix orde va ser pràcticament liquidat arran de la constitució de Cadis, al 1812, per la qual els seus béns van passar al deute públic i la vigència dels ordes medievals militars va decaure i va passar a ser una romanalla de l’Antic Règim. En aquell moment, el Maestrat Vell de Montesa ja havia passat a ser el Maestrazgo per a l’Espanya borbònica. De manera que durant el segle XIX la traducció castellana de l’original català va arribar a donar nom a una comandància militar que designava, grosso modo, la regió irredempta dominada pel carlista Cabrera.

L’origen, doncs, del topònim, es remunta al segle XIV i està directament relacionat amb la creació i vigència de l’orde de Santa Maria de Montesa, anomenat de Montesa i Sant Jordi d’Alfama a partir de 1400, quan el rei Martí I l’Humà va sumar-hi aquest orde, ja aleshores en decadència. La pregunta seria: Què queda, a més del nom de la comarca, de la relació entre el feu montesià medieval i el territori que avui podem anomenar Maestrat, en aquesta banda dels rius de les Truites i Montlleó, en territori no aragonès sinó valencià?

Resiliència al Sénia

Confesso que tot i haver fet m’agrada a la pàgina de Facebook de Salvem lo Montsià per invitació de Manel Mas, que deu ser un dels lectors que no em deixa de petja (moltes gràcies, Manel), encara no havia tingut coneixement del reportatge “Resiliència al Sénia“, que va emetre’s al Canal 33 a finals de setembre dins del programa Latituds.

Latituds és un programa del canal cultural de la televisió catalana sobre l’activisme contra la pobresa, la injustícia, la guerra, la sostenibilitat. A cada capítol es tracta un tema concret amb els protagonistes de projectes d’abast local o territorial, que expliquen quins problemes tenen i què fan per mirar de superar-los. Aquesta exposició es complementa amb la intervenció d’especialistes de prestigi sobre la qüestió, que proporcionen un punt de vista global de la problemàtica exposada i de les possibles solucions.

En el capítol dedicat a les comarques del Sénia, els protagonistes exposen les diferents amenaces que les afecten des del punt de vista ambiental.

Manel Garcia Grau

Aquest divendres 5 de novembre ha tingut lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record de la figura de Manel Garcia Grau. L’acte ha estat organitzat per El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors en llengua catalana de les comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè l’associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que l’homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo. Segurament, aquest fet és un senyal evident de l’ascendent que la seua persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels poetes i literats més  significatius que ha tingut la nostra comarca en els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa d’El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.

Vaig conèixer-lo el 1994 en el lliurament dels premis Alambor d’aquell any.

Meravelles

Foto: Carles Ripollés

Aquesta setmana hem assistit a alguns fets meravellosos escaiguts a les nostres comarques de Castelló. Finalment, s’ha emprès la reparació, o el que haja de ser, del pont de la Bota, al peu del port de Querol, a l’N-232, al terme de Morella. Amb motiu d’aquestes obres, la carretera, nacional, ha quedat tallada al trànsit, que s’ha desviat per Catí i Ares del Maestrat. Les obres s’han esperat que hi passés la Vuelta a España perquè segurament allò primer és el que va davant. Una vegada ha passat l’esdeveniment esportiu, segons com també nacional, llavors el pont ja estava preparat per ser objecte de reparació. Ara resem perquè aquestes obres s’executen, no en els terminis que diuen que s’executaran, sinó en el doble de temps. Això ja serà un què important, un progrés. La vegada anterior que es van fer obres per aqueixos verals, van estar empantanegades un munt de temps que la falta de memòria fa que no puguem tindre present. Una gestió desvergonyidament nefasta de la contractació va fer que la carretera estigués en obres un temps indeterminat, tan sols regit per la confusió i la falta d’informació. En el cas actual, els gestors de la via, que depèn de l’estat, nacional, han optat pel broc gros: via tallada i qui vulga passar-hi que vaja a voltar. Ni pas alternatiu ni romanços. No està l’estat per a segons quines despeses sumptuàries. A una carretera que no és radial, en una comunitat autònoma que paga a l’estat per pertànyer-hi tot i tindre un nivell econòmic inferior a la mitjana, i més en unes comarques igualment perifèriques respecte dels centres de poder, li correspon això. I això, dit, en puritat, és un tracte humiliant.

La iniciativa

Foto: Generalitat Valenciana / Ara

Aquests dies ha tingut lloc a València la torna de la visita que Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, va fer a Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, fa un temps. Sí, es tracta del restabliment de relacions institucionals al més alt nivell entre les institucions autonòmiques del País Valencià i Catalunya. I per l’acompanyament del president Puigdemont, amb parlamentaris de tots els grups polítics, empresaris, etc. tots posats en un Euromed camí de València, pot entendre’s que no es tracta d’un restabliment formal i au, sinó d’una veritable aposta estratègica d’ambdues administracions. Després hi pot haver les limitacions pròpies de les institucions autonòmiques a l’hora de portar a la pràctica els projectes que tenen en ment, perquè la intervenció de l’estat espanyol és com un mur de formigó que encotilla el que les autonomies poden fer o deixar de fer, sobretot si es tracta de Catalunya, i no diguem si a més hi ha el País Valencià de bracet. Perquè ja sabem amb quina finalitat va escriure’s el precepte constitucional aquell segons el qual està prohibida la federació de comunitats autònomes. Cosa que no afecta Euskadi i Navarra, per a qui la constitució reconeix aquesta mateixa possibilitat. Laberint hispànic.