Arxius locals

IMGP9087

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició? Continua llegint

Vinaròs i Benicarló

Trobo a la xarxa l’extens article “Vinaròs i Benicarló, juntes i separades“, de Josep Sorribes, professor de la Universitat de València, especialista en Economia Urbana, articulista d’El País i, segons diuen, gran coneixedor de la ciutat de València, sobre la qual ha publicat títols com ara València, una ciutat manifestament millorable. És una veu crítica amb el model de ciutat apadrinat per l’alcaldessa de València Rita Barberá,s obre qui ha publicat Rita Barberá. El pensamiento vacío. L’article en qüestió apareix publicat al lloc web País Valencià, segle XXI, que segon veig és una plataforma digital sense més sosteniment que les ganes que hi posen les persones que la coordinen i les que hi col·laboren. La figura de Joan Fuster que apareix a la capçalera de la publicació ja diu prou quin és el tarannà dels participants.

El professor Josep Sorribes, com a economista i urbanista, recorre el país per visitar-lo i traure’n informació mitjançant l’observació directa i les entrevistes amb coneguts que li fan de cicerone. El seu punt de vista és molt de València estant, que és, després de tot, el punt de vista potser més adequat per comprendre la unitat humana i territorial del País Valencià, si és que es pot parlar en aquests termes. És a dir, es tracta d’un punt de vista autocentrat en la dimensió nacional valenciana. Potser altres preferirien dir-ne regional o més insípidament de Comunitat Valenciana, però al meu entendre aquests no són enfocaments exactament autocentrats, sinó condicionats per les estructures espanyoles i, doncs, suposen un posicionament al capdavall subaltern. Sorribes viatja a Vinaròs i Benicarló per fer-ne una anàlisi a partir de l’observació i aportar algunes idees sobre la relació existent entre les dues ciutats a partir de la identitat que s’han construït i de la realitat socioeconòmica actual producte dels anys de crisi econòmica.

Com a observador extern, constata sense embuts ni escarafalls, amb un to neutre, l’aversió històrica que es dispensen dos pobles veïns, un tret característic de la nostra manera de ser i relacionar-nos, segurament. Continua llegint

Buscadors de fronteres

Lalcalde-Vinaros-Mejide-Viajando-Chester_ARAIMA20141105_0145_5

Foto: Ara

La convocatòria del que ha acabat sent un simple procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya, o potser no tan sols, ja ho veurem, ha avivat l’interès mediàtic espanyol per les societats veïnes, entre les quals el Baix Maestrat. Ara, mitjans madrilenys entre els quals n’hi ha que han treballat per enfonsar el procés català amb jugades brutes a partir de filtracions del Ministeri de l’Interior espanyol, s’interessen pel punt de vista que els veïns territorials immediats de Catalunya tenen del que hi passa.

És el cas de la sèrie “En la frontera de Cataluña” del diari El Mundo, que aquesta setmana ha dedicat dos reportatges a Sant Rafel del Riu i Vinaròs en l’edició valenciana del diari. Del primer cas, n’ha elaborat el titular “El último pueblo de ‘Espanya‘”, i del segon “Vinaròs, puerto de llegada de la Vía Catalana“.

També hi dedica atenció el programa de Cuatro Viajando con Chester, que emet aquest mateix 9N el programa “Fronteras catalanas“, en què recorre punts limítrofs amb la ratlla de demarcació territorial: Pont de Montanya (Alta Ribagorça), l’Aran, Alcanar i Vinaròs. El programa juga amb la dicotomia del sofà partit per els banderes espanyola i catalana, que obliga els convidats a asseure’s a una o altra banda. Seguint el seu tarannà provocador, el presentador llueix les vambes independentistes que s’han posat de moda els darrers temps entre els partidaris de la secessió de Catalunya. Apuntem que també en aquest cas l’Ajuntament de Vinaròs va haver de demanar per favor que fessen servir el topònim oficial i no “Vinaroz”.

Lògicament, haurem d’esperar a diumenge a la nit per veure el programa de Cuatro. La informació que avança a la web és només introductòria. Sí que es pot analitzar el que publica El Mundo i les opinions de qui hi apareix. Continua llegint

Portbou-Vinaròs

pol

Foto: Àlex Asensio. L’embranzida

El procés polític que vivim a Catalunya bé havia d’arribar un dia o altre a les palestres comunicatives i poc o molt dedicades al debat polític de més avall del Sénia, si és que es pot parlar en aquests termes en relació a la comunicació i al debat. Sóc seguidor d’uns quants mitjans de comunicació i altres grups d’opinió i m’interessa i m’agrada informar-me i formar-me la meua pròpia opinió a partir del contrast de parers, que de vegades s’ha de construir un mateix, ja que el pluralisme comunicatiu està condicionat per circumstàncies que limiten la capacitat de contrastar per part del destinatari. Esmentem-ne tan sols el tancament de Canal 9 i la prohibició de TV3, amb la qual cosa, gairebé tota la informació que arriba al telespectador prové, d’una manera o altra, dels mitjans d’informació madrilenys. La qüestió és que davant el caire que està prenent aquest procés, que a hores d’ara ha esdevingut imprevisible a ulls dels mateixos mitjans de comunicació en el sentit que les notícies de signe contraposat se succeeixen amb rapidesa, van aflorant posicionaments nord-valencians al seu voltant. El veïnatge, la proximitat, la continuïtat geogràfica, humana, social… fan que poc o molt l’opinió pública i significadament els representants polítics vagen posicionant-se al seu voltant.

És el cas de Juan Bautista Juan, alcalde de Vinaròs, que firma un escrit al digital Infomaestrat.com, aparegut el passat 25 de setembre. I el firma no com a component, militant, dirigent d’un partit, sinó com a alcalde de Vinaròs. La tesi que defensa, tal com resa el títol, és que “Vinaròs no quiere ser Portbou“. Comença l’escrit dient que Vinaròs és la ciutat valenciana més septentrional, que limita amb Catalunya, i això ha motivat relacions seculars entre els ciutadans d’una banda i l’altra del Sénia. Continua llegint

Situació sociolingüística

Cobertura de Canal 56

Cobertura de Canal 56. Font: Canal 56

Cadascú té els seus defectes. Un dels meus és que no puc evitar de fer l’anàlisi sociolingüística de qualsevol intervenció comunicativa en què participo, tant si és com a protagonista com si només ocupo un lloc d’espectador. És un defecte de fàbrica, podríem dir, derivat de la meua formació com a lingüista i puntualment alimentat per la meua dedicació professional a l’ensenyament. Rarament en parlo portes enfora si no és que ve a la conversa de fer-ho, però això no trau que m’hi fixe de manera continuada i involuntària. Després de tot, en la nostra comunicació diària no parem de negociar amb les persones amb qui interactuem en relació a la manera que tenim d’entendre’ns, és a dir, en relació al vehicle compartit que fem servir per entendre’ns, això és el llenguatge expressiu, que inclou, sobretot, la llengua.
Aquest estiu que ara s’acaba, he tingut ocasió d’observar i reflexionar sobre l’evolució dels usos lingüístics al Baix Maesetrat, assumpte sobre el qual ja vaig escriure fa temps (“El Baix Maestrat: situació sociolingüística”. Llengua Nacional, juny 1997). Ara no faré un actualització del que ja vaig dir per la simple finalitat de veure com han canviat aquestes coses en dèsset anys, si bé fer-ho podria tindre l’interès de constatar una evolució que, si fa no fa, coincideix amb el temps que el PP ha estat al govern de  l’autonomia valenciana. Potser m’hi dedique properament.

El que volia constatar ara és com ens podem trobar, al Baix Maestrat, que qualsevol instància pública començant per l’administració estatal i acabant per la municipal, incloent-hi empreses concessionàries i altres del mateix caire que viuen de prestar serveis públics; ni privada, ja siguen empreses de qualsevol ram, societats anònimes, cooperatives, cadenes de distribució, empreses familiars, bars ni el més mínim negoci, no fa servir altra llengua en la seua comunicació ordinària que no siga el castellà. Continua llegint

Però mira…

Un exemple de novetat musical de nadales valencianes

Que conste que no tenia intenció d’orientar l’escrit en el sentit que li donaré, és a dir que no tenia intenció de focalitzar-lo tant en l’exemple concret que comentaré, que al capdavall em pareix d’allò més bé. Però el cas és que l’he vist al Facebook de la mà de VinaròsNews just abans de posar-me a redactar aquest escrit i he dit mira, un bon exemple del que volia comentar.

Jo volia fer-ho venir bé per parlar de la felicitació de Nadal d’Escola Valenciana, que per aquestes contrades anima Maestrat Viu, i que resa “Les bones festes parlen en valencià”. Havia pensat en un to marcadament reivindicatiu a partir d’una constatació, a la qual volia arribar a partir d’un fet de societat que ha tingut lloc no fa gaire temps: la mort del cantant Manolo Escobar. M’explicaré.

Abans de fer-ho, això no obstant, permeteu-me manifestar el meu reconeixement pel cantant traspassat. És veritat que la seua figura artística i el discurs que projectava en l’època del tardofranquisme, quan va estar més de moda, s’identifica indefectiblement amb l’España cañí que tant promovia la dictadura com a model de cultura popular. Més tard van venir altres temps, altres corrents culturals i altres circumstàncies sociopolítiques que van permetre que la gent s’identifiqués o no amb segons quins gustos. Certament Manolo Escobar no és un referent meu però, com que me’l vaig engolir igualment, forma part del paisatge sentimental d’una època de la meua vida. Alguns fets juguen a favor de la seua personalitat, entre els quals que no es deixés captar per la premsa del cor i que, acabada la seua carrera com a artista, es convertira en col·leccionista d’art.

Doncs bé. Una de les peces musicals més rematadament repetides de Manolo Escobar és el villanzico que fa “Pero mira como beben los peces en el río…” etc. que vam mamar de menuts perquè no hi havia res més i era el pa que s’hi donava. Continua llegint

Terratrèmol Castor

Finalment, després d’unes setmanes de vertigen en l’alarma pels terratrèmols esdevinguts a les nostres comarques, el projecte Castor ha saltat a la primera línia de la palestra informativa. Des del moment que van començar les operacions per injectar gas al dipòsit subterrani originat fa 30 anys per l’extracció de petroli, els sismes han posat en evidència el perill que comporta actuar en el punt i de la manera que l’empresa del projecte gasístic ho està fent.

Com en qualsevol altra ocasió en què el perill fa acte de presència, en aquesta ocasió la imprevisibilitat i el desconeixement dels mecanismes que el generen són la causa de la propagació de la por com a efecte de la percepció del fenomen. No som un lloc propens a aquest tipus de manifestacions de la Natura i en conseqüència és lògic que la primera reacció siga d’espant. I de seguida una preocupació de dir prou immediatament i demanar explicacions. Lamentablement, les explicacions no evitaran els sismes, un o més sismes pitjors que els que ja s’han produït. Això no obstant, no és mai tard per conscienciar-se que burxar el medi ambient d’aquestes maneres s’ha de fer amb totes les garanties o no fer-ho. En realitat, el projecte Castor posa damunt la taula unes quantes qüestions de les quals aquesta dels sismes és la més punyent per les conseqüències que pot tenir. Però no és l’única. En tot cas, els terratrèmols són la conseqüència d’un projecte portat a terme d’una manera determinada, que pot ben servir per il·lustrar el desenvolupament econòmic i el funcionament polític de la nostra societat dels darrers 30 anys. Ara estan apareixent informacions diverses que ens mostren unes característiques que havien passat desapercebudes al comú de l’opinió pública. Només quan el problema ha transcendit a l’àmbit de decisió i als mitjans de comunicació espanyols, se n’ha pogut començar a veure l’abast. Continua llegint