Arxius locals

IMGP9087

Visita guiada a l’arxiu municipal de Traiguera, que no està obert al públic, per una demanda de consulta científica. Com en molts altres casos, els fons documentals de l’administració municipal del poble estan sotmesos a l’atzar de les atencions que hi han prestat els curadors, treballadors de l’administració local i sobretot responsables polítics, al llarg del temps. Es pot pensar que és  normal que haja estat d’aquesta manera i que l’estat actual d’aquesta documentació responga exactament als esforços, pocs o molts, i la disponibilitat de recursos d’aquesta instància administrativa, ja que, al capdavall, es tracta de la seua pròpia documentació, o bé a la desídia que s’ha dispensat en una parcel·la de la gestió administrativa que, al cap del temps, constitueix la matèria primera per a la històrica local de qualsevol municipi. Una història que tot sovint no disposa d’un discurs gaire elaborat més enllà del recull de tòpics repetitius que van transmetent-se al llarg del temps sense tenir una certesa comprovada del que s’està dient. Posem-ne tres exemples ben il·lustratius. El primer és de Traiguera i els altres dos d’altres llocs del Maestrat.

Hi ha la convenció que Traiguera coincideix amb la Thiar Julia romana esmentada per Ptolemeu en la seua Geografia. Certament, en el subsol del nucli urbà i encara en altres jaciments localitzat en llocs diversos del terme municipal, s’han trobar restes arqueològiques romanes, entre les quals cal comptar un mil·liari de la Via Augusta. Que no proven res en relació a l’atribució esmentada. Tot ha de tindre un nom o altre i en tot cas la semblança fonètica dels dos termes queda bé per a un discurs que busca referents per a inventar una tradició. Què faríem sense tradició?

Passa alguna cosa semblant amb el topònim Tiriche, possiblement també esmentat per Ptolemeu. La mateixa tradició historiogràfica que arranca de la Il·lustració atribueix aquest topònim a tres llocs diferents del Maestrat: Traiguera, Tírig i Sant Mateu. I potser encara hi haja alguna altra proposta més estrafolària. El cas és que en dos dels casos es repeteix la mateixa semblança fonètica, si no més. En l’altre, no hi ha comparació possible perquè el topònim cristià nega qualsevol possiblitat de coincidència. De tota manera, hi ha cap evidència documental que prove alguna de les correspondències? Així doncs, es pot atribuir la mateixa consistència a les dues atribucions esmentades, la primera unívoca i la segona amb tres possibilitats, si no més.

El tercer exemple fa referència a un esdeveniment més marcadament històric. Es diu que el botifler duc de Vendôme, anomenat de pila Lluís Josep de Borbó, comandant de l’exèrcit de Felip V a la Guerra de Successió, va morir l’11 de juny de 1712 a Vinaròs. Fins ací, tot normal. Tot i haver mort a Vinaròs, va ser enterrat a l’Escorial, que com és sabut és on s’enterren els reis espanyols i els seus familiars. Sembla una distància molt considerable per a la mobilitat de l’època però com que està documentat no hi ha res a dir. Ara bé, pel que fa a la causa de la mort, un empatx de llagostins, caldria remuntar les fonts documentals per veure fins on arriba la descripció. En tot cas, és vox populi vinarossenca que la cosa va anar d’aquesta manera i així queda narrat a l’exitosa novel·la d’Albert Sánchez-Piñol Victus, publicada el 2012.

Reprenguem el fil. La sort dels arxius locals ha estat subjecta a la gestió que n’ha fet l’administració propietària en primera instància. Alhora, crida l’atenció com a la Diputació, tan amatent adesiara amb el servei als municipis, no se li coneix cap política al respecte, segurament perquè no deu formar part del seu àmbit competencial. Sembla que és cosa de la Generalitat. Doncs potser la legislació establida per la instància autonòmica encara no ha tingut efecte, la taca d’oli no ha passat de segons quins municipis grans, Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat, no és un aspecte que es preste gaire al lluïment i al rendiment electoral. En l’ordre de prioritats hi ha hagut sempre necessitats més peremptòries o més convenients a l’interès general. Un interès general que durant dues dècades s’ha anat esbiaixant al País Valencià fins al desastre que va conduir al canvi de govern a la mateixa Generalitat.

Els arxius apareixen al programa Fem cultura? i això ja és un bon símptoma que cal saludar i que té recorregut per desenvolupar-se. Els beneficis que puga reportar, com els exemples que s’han esmentat, estan per demostrar. Sobretot a escala dels petits municipis, que segurament tenen l’obligació d’espavilar-se en aquest sentit.

El coneixement del passat és un patrimoni irrenunciable de qualsevol societat que es vulga moderna i avançada. La responsabilitat de la Generalitat és, en aquest sentit, d’una dimensió superior. L’accés a arxius sistematitzats hauria de ser una possibilitat pràctica normal perquè la metodologia científica pogués elaborar el discurs propi del model de societat esmentat. I no estem parlant de revisionisme històric, sinó tan sols d’actualització de coneixements.

Això o la persistència de l’oblit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s