En valencià també

Aquesta setmana he llegit el titular que la Generalitat Valenciana ha anunciat que a partir d’ara l’administració autonòmica, a nivell intern i per defecte, passarà a emprar el valencià com a llengua d’ús corrent. El titular anava acompanyat de la imatge del conseller d’educació i cultura, Vicent Marzà. Vol dir això que el govern valencià té intenció d’emprendre la valencianització lingüística de la seua pròpia administració. Lloable intenció per als qui, com qui firma, consideren que la lletra de les lleis espanyoles en relació a la plurinacionalitat de l’estat se l’han passat sistemàticament per on l’esquena perd el seu nom els governs espanyols des del mateix dia que les van promulgar. Doncs se li gira faena al susdit govern valencià, per fer quadrar la tropa de funcionariat acomodat a l’espanyoleria lingüística d’anys de persistència de la castellanització heretada d’un passat que es perd segles enllà. Haurà de promoure motius estimulants perquè els qui fins ara han treballat sempre en castellà facen el pas al valencià. En molts casos no serà per amor. De fet, es tracta d’un canvi sense precedents. La pusil·lanimitat dels governs de Joan Lerma, que avui pareixen tan llunyans encara que el cap de premsa del primer president autonòmic valencià fos exactament el president actual, va donar lloc a un nominalisme en l’ús del valencià que no va passar de la mera despenalització. Aquelles publicacions que en valencià només tenien el títol i para de comptar no van servir per a res. El dia que Zaplana va fer-se’n l’amo, tret dels quatre fòssils lingüístics: Generalitat, Conselleria i algun detallet més, tot va apassar-se a fer en castellà i, com a molt, en aquell bilingüisme repetitiu tan escrupolosament desvirtuador que, quan alguna cosa es diu igual en castellà que en valencià, repeteix el mateix dues vegades.

Doncs aquesta setmana, la Generalitat ha anunciat que el valencià passarà a ser la llengua d’ús corrent de totes les instàncies administratives. Costarà, però si la intenció és sòlida, és un pas de gegant, que la gent percebrà a no molt tardar. I que tindrà un efecte multiplicador. Tot el contrari, per exemple, que a la Paeria de Lleida, on l’alcalde Àngel Ros, per tal de mantenir-se en el setial consistorial ha hagut de pactar amb el partit de moda, Ciutadans, que va exigint on medra que les llengües altres que el castellà passen a ser considerades relíquies inservibles. Us en recordeu, aldeanos? I així el català ha deixat de ser llengua d’ús preferent a la Paeria de Lleida. I així anar fent l’erosió del que diuen les mateixes lleis espanyoles.

Si les administracions no s’han d’adreçar a la ciutadania en la llengua històrica pròpia, aflora una de les grans mentides del règim polític actual: que respectaria i protegiria allò de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya, tan ambigu. Si ni tan sols respecta l’ordenament constitucional pel que fa a l’estructura territorial, com hauria de respectar i protegir la diversitat del patrimoni lingüístic? Potser la fórmula de la reserva índia és el seu ideal.

Doncs heus aquí que la Diputació de Castelló, mitjançant el seu patronat de turisme i les marques “Castellón Mediterráneo” i “Castelló ruta del sabor” promou les “II Jornadas gastronómicas del aceite y los frutos secos” en restaurants de l’Alt i el Baix Maestrat. Les dues pàgines del text “Saluda” de la documentació promocional d’aquestes jornades, firmat pel president de la institució provincial, Javier Moliner, són una clara mostra de la persistència de la castellanització sense sentit. Si la promoció de les jornades va adreçada al turisme, és suficient amb una sola versió en castellà? Només espera captar turisme espanyol? És una campanya adreçada als turistes que vénen a l’estiu perquè també vinguen a la tardor? Si la resposta és que no i la campanya busca el màxim de difusió, no seria més racional fer córrer també versions en llengües estrangeres com ara l’anglès, el francès i l’alemany? Quin turisme vol captar? Perquè si el turisme que vol captar és estrictament el de la mateixa província o encara el mateix del Maestrat, potser que es digne a fer la documentació, almenys, també en valencià. O és que potser només es tracta de continuar justificant l’existència de la mateixa Diputació provincial i del seu patronat de turisme tot fent veure que fan alguna cosa que no se sap ben bé si té la competència per fer-la? Si les diputacions són administració local, exactament, a què es dedica la diputació de Castelló? A apuntalar l’estructura sobre la qual se sosté l’estat espanyol: les províncies vuitcentistes, encara avui circumscripcions electorals de l’entramat institucional borbònic. A cobrar els rebuts dels municipis. I a perpetuar els tics inveterats del caciquisme més ranci. Podrien fer un favor a la ciutadania, que ni tan sols vota directament la corporació provincial, i almenys dignar-se a usar, també, el valencià. Que al final resultarà que acaben fent més per la promoció de la llengua pròpia les marques d’oli del Maestrat que inclouen el valencià en l’etiquetatge dels seus productes que no la Diputació. Això o que desaparega.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s