Il Gattopardo de Tortosa

Ja ha passat el referèndum de Tortosa sobre el monument en qüestió. El resultat és inapel·lable i de moment l’escultura es quedarà sobre el pilar de l’antic pont de la Cinta que hi ha al mig del riu i que abans de la guerra de 1936-1939 unia les dues ribes. Curiós que allà on originalment hi va haver un pont, ara i des de 1966 hi haja un monument que si té alguna característica artística és la verticalitat. És a dir, del tot contraposat a la construcció original, que era horitzontal i pràctica. El monument és del tot vertical, inútil des del punt de vista pràctic i absolutament perniciós per a la societat, començant per la local. Es podria viure perfectament sense l’andròmina en qüestió i ens estalviaríem la divisió social local al seu voltant. Local i més enllà. Els nostàlgics de la dictadura estan encantats amb la feina de l’Ajuntament de Tortosa, que té un equip de govern teòricament independentista. De fet, Tortosa forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i podria haver paregut que aquesta orientació política tenia ben clares les coses en relació al tractament que s’ha de donar a la memòria històrica i a la memòria democràtica, que és un concepte amb un matís diferent, potser més aclaridor. Però els fets desmenteixen la ideologia i el discurs que se’n deriva quan surt de segons quins emissors.

No és cap símptoma a favor del que proposen. Tampoc no va ser cap símptoma favorable la votació que, en relació al mateix monument, hi va haver al Parlament de Catalunya el 3 de març de 2016. El grup parlamentari del govern va votar dividit: els diputats independents van votar de manera dividida a favor i en contra; ERC va abstenir-se i CDC va votar-hi en contra. La iniciativa de demanar a Tortosa que retirés el monument sense més romanços va aprovar-se per un sol vot de diferència: 43 a 42. A favor van votar les CUP, el PSC i Catalunya Sí que es Pot (CSP); en  contra, CDC i el PP; a més d’ERC també va abstenir-se Ciutadans, que van sumar una majoria de 46 abstencions. Unes coincidències d’interpretació enrevessada, si ens fixem en com representa que van les coses des del gener en la política catalana. Va ser la primera votació en què els integrants de Junts pel Sí, que dóna suport al govern de Puigdemont, van votar dividits.

A Tortosa, en canvi, la proposta de fer la consulta, desatenent la llei de la memòria històrica, la crida del Síndic de Greuges i la resolució del Parlament, va suscitar més unanimitat. Continua llegint

El monument de Tortosa

A mitjans de gener, el síndic de Greuges de Catalunya  va recomanar a l’Ajuntament de Tortosa que retire el monument franquista de l’Ebre per complir amb la Llei de la Memòria Històrica segons la qual els símbols que fan referència a la ideologia de la dictadura del general Franco han de traure’s de la via pública perquè contravenen la convivència establida per la constitució espanyola vigent. La recomanació indica que l’Ajuntament tortosí té l’obligació legal de fer-ho i desaconsella que es faça una consulta popular per determinar el destí del monument. Es dóna la circumstància que l’actual alcalde de la ciutat, Ferran Bel, de CDC, va presentar-se a les darreres eleccions municipals amb la proposta de portar a terme una consulta popular per determinar el destí del monument. Aquesta proposta, segons que ha dit el mateix alcalde contestant a la recomanació del síndic, forma part del pacte de govern de la seua formació amb ERC a l’Ajuntament de Tortosa. Previsiblement, aquesta consulta s’ha de portar a terme el proper maig.

Anteriorment, el mateix Ferran Bel havia manifestat en una entrevista preelectoral la seua intenció de mantenir el monument, de no destruir-lo, vist que se ja se’n va retirar la simbologia més clarament feixista i els textos que feien referència a la inauguració, el 1966, de la mà del mateix Francisco Franco. Continua llegint

Tics heretats

Ara que la Setmana Santa ja ha passat vindrà bé de fer algunes reflexions sobre la relació existent entre l’Església i la societat amb la finalitat d’analitzar-les a la llum del que es diu i el que es veu a les lleis i a les pràctiques religioses de la societat, les quals pràctiques, si bé de temps enrere o bé més recentment s’han anat diversificat en funció de la composició de la societat, en l’horitzó de la Ilercavònia giren al voltant del catolicisme i dels seus rituals. No cal dir que la Setmana Santa és un d’aquests rituals principals, comú, bàsic i prescriptiu de la vivència catòlica.

A més de les pràctiques rituals comunes com ara la Setmana Santa, potser hem de parlar també de pràctiques religioses més acotades territorialment. En la nostra geografia religiosa hi ha centres de culte de caire més restringit, comarcal o estrictament local, que en molt bona mesura donen compte de la penetració social de la religió a l’escala més immediata. Aquesta escala al capdavall de la capil·laritat de la implantació territorial del catolicisme, que en el nostre cas és prou més antiga del que no s’acostuma a pensar (vull dir que en general no s’hi pensa ni poc ni molt), està atesa amatentment pel mil·lenari bisbat de Tortosa i la seua estructura humana i de temples: esglésies i ermites, els llocs on s’oficien misses alguna vegada a l’any amb el motiu que siga.

Fins aquí, tot correcte. La llibertat religiosa consagrada en la constitució espanyola de 1978 és el marc en què es desenvolupen les pràctiques religioses del cos social. La relació que regeix entre l’Estat i l’Església, segons aquesta mateixa constitució es basa en l’aconfessionalitat de l’Estat. Aquest Estat també té una estructuració que té un nucli polític i administratiu radicat a la capital, Madrid, i una estructura territorial que té en els municipis l’esglaó primer de relació entre la ciutadania i la comunitat política nacional i estatal. No està de moda, ja ho sé, però quan dic nacional vull dir concretament de la nacionalitat històrica que sanciona l’estatut valencià. Vull dir que el que regeix al més alt nivell estatal s’entén que també és d’aplicació al nivell més estrictament municipal.

Aleshores la pregunta és: Què fan els representants municipals en els oficis religiosos comuns, bàsics i prescriptius? Continua llegint

Enrique Benavent

Afirma el nou bisbe de Tortosa Enrique Benavent (Quatretonda, 1959) la realitat comuna entre pobles valencians i catalans de la diòcesi, més enllà de les fronteres administratives (Vilaweb, 9 de juny de 2013). Tira pilotes fora quan se li pregunta sobre el procés sobiranista engegat a Catalunya dient que “s’ha de deixar passar el temps, i en tot cas quan hi haja una qüestió que afecte greument els drets de les persones, els valors fonamentals de la vida social o del bé comú, aleshores és quan l’església podria dir una paraula”. Entesos. Segurament a parer seu la situació actual no és el cas i els drets de les persones, els valors fonamentals i el bé comú estan salvaguardats. També diu que arribat el cas, la independència de Catalunya és clar que comportaria conseqüències negatives per a l’existència de la diòcesi com a tal.

Potser vol dir que les circumstàncies serien semblants a les de la guerra civil de 1936-1939, que van portar a la instauració del règim dictatorial del general Franco? Al capdavall, sota aquest règim polític es va consumar l’amputació territorial de la diòcesi, escaiguda el 1960 amb la segregació dels arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana i Albocàsser, agregats juntament amb la parròquia de Betxí al bisbat de Sogorb. No han calgut canvis de límits fronterers perquè el solar històric de la diòcesi experimente transformacions.

És clar que els pobles valencians i catalans tenen una realitat comuna, que és la de la llengua i la continuïtat social, si més no. Li tocarà defensar-les, a Enrique Benavent, independentment de la sort que les trifulgues polítiques tinguen. Venint com ve del bisbat auxiliar de València, en què aquestes qüestions transiten per uns viaranys diametralment oposats, si més no quant a la llengua en què es fan les misses arreu, potser li siguen de conveniència alguns gestos, i algunes accions, més visibles en aquest sentit. La precaució vaticana està més que vista i noves realitats demanen noves maneres d’actuar. Sort.

Patrimoni literari

Vaig al VII Seminari de patrimoni literari i territori que organitza Espais Escrits, l’entitat que agrupa les cases museu, fundacions i altres entitats dedicades a escriptors en llengua catalana. El seminari té lloc al MUHBA, al palau reial Major de Barcelona. No al de Pedralbes, que és el palau borbònic, sinó al de la plaça del Rei, on hi ha el palau de la monarquia catalana, la del casal de Barcelona. L’acte té lloc a la sala Martí I l’Humà, dedicada a l’últim rei de la dinastia, que va ser qui va llegar alguns edificis emblemàtics del complex reial, com el mirador que porta el seu nom, a tocar del saló del Tinell, on el rei portava a terme les seues audiències. Hi vaig per un projecte ARCE que portem entre mans a la faena, que ha de servir per desenvolupar treball col·laboratiu entre centres educatius dels Països Catalans i busquem la col·laboració d’Espais Escrits, que és l’entitat que ha creat el Mapa Literari Català, basat en tecnologia 2.0, una eina que pot contribuir al projecte alhora que pot generar sinèrgies per a la mateixa entitat, que té en aquest efecte bona part de la seua raó de ser. Ni la ponència de Robert Saladrigas ni la taula redona de traductors europeus al català ni la intervenció de Carme Arenas explicant el funcionament del PEN Català defrauden les expectatives.

A la inauguració prèvia, el tinent d’alcalde de la ciutat i regidor de cultura vindica la capitalitat cultural del municipi i diu que té pensat exercir-la. Continua llegint

Presa de possessió (2)

Tal com ja vaig fer fa quatre anys en un altre escrit, ressegueixo els vídeos de la presa de possessió d’alguns dels ajuntaments de la Ilercavònia. En aquella ocasió com ara, hi ha la intenció de copsar les formes de l’escenificació institucional en una sessió protocolària per naturalesa com és l’acte de presa de possessió. Ara, a més, hi ha la possibilitat d’establir algunes comparacions que poden aportar informacions sobre l’evolució d’alguns aspectes interessants.

En primer lloc, hi ha la disponibilitat de reportatges en línia. Si fa quatre anys hi vaig poder trobar els vídeos de Vinaròs, Benicarló, Alcanar, Ulldecona i Vilafranca, ara no he pogut trobar els de Benicarló i Alcanar, i en canvi sí que estan disponibles els de Morella, Càlig, Peníscola, Amposta i Tortosa. Parlem primer dels que repeteixen.

L’ambient al saló de sessions de Vinaròs és molt diferent de fa quatre anys. Continua llegint

Context actual

Els dies 21 i 22 de gener sóc a Tortosa a la 1a Jornada d’Intercanvi d’Experiències Pedagògiques entre els territoris de parla catalana, que porta per lema Ensenyar i aprendre llengua en el context actual, un títol suggestiu i fins i tot incitador, vist, sobretot, elcontext actual”. La trobada aplega ensenyants de tots els territoris de parla catalana: l’Aragó, Catalunya, Andorra, el País Valencià, el Rosselló, les Illes Balears i l’Alguer. Hi estan representades les administracions educatives aragonesa, catalana, andorrana, francesa, balear i algueresa; i la federació Escola Valenciana. L’única absència oficial és la de l’administració educativa valenciana, que ja fa anys que no participa dels contactes que mantenen la resta d’administracions dels altres territoris. Continua llegint

Quina capital?

L’ajuntament de Tortosa va rebutjar recentment de retirar el monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre, erigit per ordre del general Franco a major glòria dels combatents del seu bàndol. La votació del consistori tortosí va tenir lloc a causa d’una iniciativa popular empresa pel Casal Popular Panxampla, que ve a ser una organització alternativa de la ciutat de l’Ebre. En contra de la iniciativa hi van votar CiU, el partit majoritari de l’ajuntament, que hi ocupa l’alcaldia, i el regidor del PP. Val a dir que, a l’hora de parlar d’aquest episodi, hom s’ha de reprimir les ganes de fer-ne ironia i alguna cosa més. En calent, tal com han deixat dit opinadors d’abast (Salvador Cot a Nació Digital i Quim Monzó a La Vanguardia) el que preval és carregar els neulers a la majoria convergent sense més ni més. I amb raó. Perquè, dit pel broc gros, es podria preguntar: CiU, en aquest afer, a quin cantó del canó se situa? Apunta o l’apunten? Greu plantejament. Si després de donar suport a la llei de la memòria històrica, al moment de la veritat, es fa enrere, no resulta gens coherent. Si bé del tot previsible. Ja és costum: sí però no, tot i que… Fa honor al tòpic més suat, digne de la caricatura del Polònia. Afirma Ferran Bel, alcalde tortosí, després de la votació i participant en la polèmica que ha causat la seua actuació, que el debat sobre el monument franquista està mort. Ja dins de la campanya electoral, un polític professional és capaç de dir les coses més desconcertants. Continua llegint

Declaració de Tortosa

L11 de juliol de 1708, ara fa 300 anys, la ciutat de Tortosa era conquerida per lexèrcit francocastellà de Felip de Borbó, que un any abans havia guanyat la batalla dAlmansa i havia iniciat la conquesta del País Valencià i Lleida. Oberta la porta del sud i dominada Tortosa, el mateix exèrcit va ocupar, passats uns quants anys de contínues lluites, Barcelona (l11 de setembre de 1714) i Mallorca (el 3 de juliol de 1715). Segle i mig després, Tortosa tornava a ser protagonista; aquesta vegada de linici de la refeta: el maig de 1869, republicans federals de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i també dAragó, convocats per Valentí Almirall, es reunien a Tortosa i subscrivien lanomenat Pacte de Tortosa, en el qual reivindicaven la necessària collaboració entre tots els territoris que havien format part de lantiga Corona dAragó. Tortosa, a mig camí entre València i Barcelona, entre Perpinyà i Alacant, al davant de la costa de les Balears, hauria de ser un punt de trobada entre tots els nostres territoris. En aquest sentit, lany 1976, el Congrés de Cultura Catalana (aquella magna iniciativa cívica que va saber superar les fronteres administratives i restablir la collaboració entre les nostres terres) la va declarar cruïlla dels Països Catalans. Tortosa, capital històrica duna terra on es parla una forma del català que sestén a banda i banda del riu Sénia, des de lAmetlla a Alcalà de Xivert, és la prova més convincent de la unitat de la llengua catalana. Tortosa és també la seu dun bisbat que, des de temps de Jaume I, abastava les terres catalanoparlants del nord del País Valencià, i que encara avui sestén per les comarques valencianes del Baix Maestrat i els Ports. Tortosa és, per tant, leix central i vertebrador duna història comuna, i pot ser-ho també dun futur possible. És per això que, en acomplir-se els 300 anys dels fets de 1708, volem reivindicar per a la ciutat de Tortosa aquest paper central de cruïlla i de punt de trobada, amb una mirada posada en el futur comú dels nostres territoris.

Tortosa, 5 de juliol de 2008

Tortosa, encara

Afirma Roc Salvadó que una de les causes profundes del desplaçament cap a la perifèria política, social i territorial de Tortosa i de les Terres de l’Ebre és la desaparició de les estructures administratives de l’Antic Règim, que situaven la ciutat com a cap de vegueria primer i de corregiment després de la guerra de Successió, i la inclusió en la província de Tarragona en virtut de la divisió centralista de l’estat liberal, que va copiar literalment el model departamental francès, el 1833. Continua llegint