Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”. L’errada és més que considerable. En el català general les campanes es toquen, es fan sonar o es repiquen. No es pot tocar les campanes i anar a la processó, és una dita popular molt coneguda. Dir “dobleguen” traeix una traducció pèssima del castellà. I poca cura a l’hora de donar per bo el text. Recorda molt l’informe trepitja de l’exconsellera balear d’Educació Joana Maria Camps, que llegeix un text traduït del castellà tot fent referència als informes PISA (Programme for International Student Assessment), d’avaluació periòdica del rendiment escolar dels joves de 15 anys en diferents països, i en lloc de dir PISA va i diu “trepitja”. Pareix increïble que una persona que ha de tenir tanta cura del que diu en públic no s’adone instantàniament de l’errada i la corrigga.

Més enllà de les implicacions del moment, espardenyades com aquestes el que posen en evidència és la situació caòtica en què es troba la llengua catalana en segons quines instàncies institucionals i, per extensió en el conjunt de la societat valenciana en general. Fa anys i panys que les traduccions de documentació oficial a què obliga el bilingüisme consagrat per la legislació espanyola i autonòmica, com ara actes de les sessions de plens d’ajuntaments, es redacten en castellà i es bolquen al valencià sense cap revisió. Potser amb l’esperança que no se les lligga ningú, a risc de no entendre molts passatges. Això és conseqüència del bilingüismo bién entendido practicat des del començament mateix de l’autonomia valenciana. La mateixa política lingüística que en els impresos oficials posa la versió castellana al començament de cada línia i quan s’acaba continua amb la valenciana, de manera que tothom es llegeix la primera i quan arriba a la segona s’adona que és la repetició i que és superflu continuar llegint. La mateixa que retola els noms dels carrers en castellà i en valencià. Una política lingüística consistent a reproduir les dinàmiques institucionals i sociolingüístiques heretades del franquisme i mantingudes per la democràcia espanyola de 1978. Una política lingüística suïcida quan ha estat la mateixa administració valenciana qui l’ha fomentada.

Perquè en aquesta dinàmica no hi ha mitges tintes. O el valencià guanya àmbits d’ús en la seua àrea territorial i es reverteix la situació de diglòssia existent, o a mig termini la minva d’usuaris encara s’accentuarà més que en els darrers 20 anys. És a les mans de l’administració autonòmica posar fil a l’agulla i treballar per reequilibrar la situació, començant per casa seua en primer lloc. I això significa inversió en personal i formació. Algú pot pensar que hi ha problemes més urgents i segurament té raó. Sobretot tenint en compte la situació financera de la mateixa Generalitat. Que no és tan sols cosa d’aquesta administració, sinó de totes, passant per diputacions i ajuntaments. Això no obstant, és la Generalitat la instància que ha de liderar-ho i qui pot produir legislació per desenvolupar-ho.

I parlant de la situació financera, en aquest mateix discurs, s’ha sentit la frase “si no hi ha autonomia financera no hi ha autonomia política” i altres conseqüència d’aquest axioma. Cosa que es veu que ha causat una mala llet considerable al govern espanyol, efecte al qual ja estem acostumats. Doncs aquí les campanes potser que també comencen a tocar a morts (que és el significat de l’expressió castellana Por quien doblan las campanas). Ja fa temps que vam dir aquí mateix que l’autonomia valenciana, com la de les altres dels Països Catalans, va morir el dia que el deute va tornar-se impagable i el govern espanyol va haver de rescatar-les amb aquell mecanisme diabòlic del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), que consisteix que l’administració central presta a les administracions autonòmiques els diners dels impostos dels administrats i els cobra un interès. Vist des de fora, és com si Espanya es fes trampes al solitari. Vist des de dins, ja es veu que ens cobren per deixar-nos els diners que ens recapten a fi que continuem en la mateixa situació d’escanyament. Totalment inacceptable. Potser les campanes comencen a tocar per a Espanya. La qual, per cert, té per màxima no doblegar-se en cap cas i fer tard sempre.

Suggerisc que el gremi de campaners de València es pose en contacte amb Ximo Puig.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s