Per qui dobleguen les campanes

Foto: Manuel Bruque (EFE)

Almenys enguany el discurs del president de la Generalitat Valenciana és en valencià. I just en el moment de dir-ho va i es passa al castellà per adreçar-se a l’oriolà Bernardino Ruiz, primer espanyol a pujar al podi del Tour de France, el 1952, guardonat en el mateix acte de celebració del dia de la Comunitat Valenciana, al saló de Corts del palau de la Generalitat, segurament el lloc més emblemàtic del passat sobirà del Regne de València. És l’única concessió a la diglòssia en tot el discurs. Des del més de maig pot considerar-se un avenç remarcable. Alberto Fabra, l’any passat, va fer esforços per fer una part del seu discurs institucional en valencià, però no se’n va sortir i va ser motiu d’escarni, segurament perquè quan algú que se suposa que ha de tenir un poder o altre ja no el té, comencen a riure-se’n sense manies. Tal mateix com li va passar a l’exalcaldessa de València.

Ara no. Ximo Puig parla el valencià amb naturalitat, sense la intenció destralera d’un Francisco Camps, que més que parlar valencià, mirava de sabotejar-lo gramaticalment. Per això és simptomàtic que, en el seu discurs, Ximo Puig, tot citant el poeta metafísic anglès John Donne, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, lligga per dues vegades “dobleguen”. Continua llegint

Canvi de cicle?

CVA_150320_esc

electrograph.com

 

Quan a començaments d’any parlàvem de les perspectives electorals que s’albiraven per a aquest 2015, encara no se sabia que més prompte del que es podia esperar els processos electorals arrancarien amb unes eleccions anticipades a Andalusia, el territori espanyol demogràficament més considerable i bastió inexpugnable del socialisme hispànic. En aquell moment ja es veia que les dificultats dels partits majoritaris catalans per avançar en el procés d’independència després de la consulta del N9 no anunciava precisament una precipitació dels esdeveniments tal com va produir-se el 2012. I al capdavall l’evolució del panorama polític espanyol s’ha obert des del cantó més propici a l’esquerra tradicional.

Així pot deduir-se si es tenen en compte els resultats d’aquestes eleccions: el PSOE recupera la majoria parlamentària i no necessita soci de coalició per governar; el PP s’esmorra en una caiguda d’un terç percentual; i els partits emergents: Podemos i Ciudadanos, entren al ball amb possibilitats d’influir en el govern socialista. Si més no en termes de tocar la moral, ja que cap d’aquestes formacions, per raons estratègiques, està en disposició d’abandonar el seu discurs diguem-ne regeneracionista per no complicar-ho més. IU, soci minvant del socialisme andalús, s’afegeix a la ració de clatellades del PP i passa de força de govern a la irrellevància.

I com van les coses pels nostres verals, a la llum de com evoluciona aquest panorama? Continua llegint

No és país de revolucions

1412790716_958603_1412803869_noticia_normal-2

Gràfic d’un sondeig realitzat a l’octubre de 2014 per El País.

Fem una mica de prospectiva? L’any 2015 s’hi presta bastant, ja que és any electoral espanyol i a finals d’any pràcticament totes les estructures administratives, des de les locals fins a l’executiu estatal hauran passat per les urnes. Bé: en la mesura que això és possible a Espanya. Les diputacions provincials també són estructura administrativa i no passen cap procés electoral, tot i que estan vinculades a les eleccions municipals. Un sistema d’elecció indirecta heretat de no sé quan ni on, que opera en l’estructura provincial d’Espanya, de fet l’estructura original de l’estat liberal modern, preconstitucional. I dic preconstitucional perquè en aquesta època de marques i tot això, tothom s’ompli la boca amb la sacrosanta constitució del 78, com si fos el naixement de Nostre Senyor Jesucrist el dia de Nadal. Encara més, com si fos el Big Bang que va donar origen a l’univers, etcètera. El 2015 és any de canvis.

La convocatòria de les municipals pot obrir l’escenari polític de les ciutats a la irrupció de Podemos, el partit de moda, guanyador moral de les eleccions europees de l’any passat. Allà on aquesta nova formació esquerrana no aconseguisca implantació, és a dir, als nuclis menys poblats, els actors de l’escenari tradicional tornaran a jugar la seua partida. Moltes vegades, en aquestes distàncies curtes, curtíssimes, les faves estan comptades abans de començar i la composició social de cada localitat ja estableix la relació de forces, amb el permís de possibles incidències estrictament locals o bé del reflex que sempre projecten els mitjans de comunicació estatals, sobretot. No hi ha mitjans estrictament valencians, vull dir que vehiculen la comunicació i la informació en valencià, de manera autocentrada i, doncs, la veritat oficial arriba de Madrid, dit simplificadament. A no ser que l’usuari tinga la curiositat d’aprofitar la connectivitat del mòbil i navegar una mica per Internet. Llavors ja es veu que no tot és pensament únic ni respon als ressorts polítics del règim. Com per exemple en el cas del procés d’independència de Catalunya. Continua llegint

Pietat?

La mano que nos aprieta y su dueño. (c) chene nos

Tinc el record de quan als primers anys 70 va posar-se a Traiguera l’oficina de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Era al carrer Major, cantonada amb Verge de Gràcia, és a dir, al costat mateix de la Sala de la Vila, l’edifici de l’Ajuntament. S’instal·lava, per tant, en una casa cèntrica i assenyalada, amb una gran balconada, sota la qual van ubicar un dels primers panells lluminosos del poble, amb les lletres majúscules negres sobre fons blanc.

Al cap de poc, el meu avi va obrir-nos una llibreta a mon germà i a mi, que encara érem uns xiquets, perquè aprenguérem a estalviar i a tenir en compte el valor dels diners i de l’estalvi. Efectivament, per un temps va durar aquella ficció d’anar posant diners en una llibreta que, més endavant, havien de tenir un paper important, que jo desconeixia per complet. Era l’època en què els escolars de comarques vam començar a acudir al premi Capla, que convocava la caixa provincial i que suposava una excursió a passar el dia a Castelló per pintar i descobrir alguna part representativa de la ciutat. No era l’únic, però l’oficina de la caixa ha estat durant aquest temps un dels epicentres principals de la vida econòmica dels pobles. Un lloc familiar en què es ventilaven assumptes d’importància cabdal per a l’economia modesta dels habitants corresponents. Diguem-ho clarament, això és així: Si algú dels pobles de l’interior del Maestrat s’ha pensat mai que per tenir pocs o molts diners a la caixa ja podia considerar-se ric, anava del tot errat de comptes. Vull dir en els termes en què més endavant hem experimentat el fenomen de la riquesa, o, si voleu, de la nova riquesa. Continua llegint

#primaveravalenciana

Doncs sí, ja ho veuen: resulta que encara no un any després d’unes eleccions autonòmiques que va guanyar el partit governant per majoria absoluta, absolutíssima; encara no després d’uns pocs mesos que el mateix partit haja guanyat unes eleccions estatals també per majoria absoluta; ha aparegut un moviment que, a partir de la reivindicació contra les retallades pressupostàries en l’educació pública, ha posat contra les cordes el statu quo valencià. No discutiré l’oportunitat o no de l’etiqueta, que aquesta setmana ha arribat a trending topic mundial de Twitter, amb la qual cosa ja està tot dit de la transcendència que ha tingut. El que dic és que el moviment ha trastocat la relació de forces sociopolítiques existents al País Valencià.

Fins a les batudes policials d’aquesta setmana, es podia dir que el PP controlava com ha controlat durant els darrers 15 anys els ressorts de la societat valenciana.  Tenia una majoria infranquejable a totes les institucions polítiques; manipulava sense contestació la RTVV, esdevinguda el canal propi d’un d’un règim polític de partit únic; havia prohibit l’emissió lliure de TV3 i té acapissada a multes ACPV, l’entitat que proporcionava el senyal de la televisió del Principat. I darrerament, a més, comptava amb la sintonia del govern espanyol. Tenia un problema greu d’imatge en el fet que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps havia hagut de dimitir i estava processat per un catxull amb uns vestits, però justament el jurat popular que el jutjava l’havia absolt. Etcètera. Continua llegint

No és comèdia

Això és que m’adono que és 9 d’octubre i que, si no em falla la memòria,  per raó del meu nomadisme vital, no l’havia passat mai des que  té aquesta categoria a la banda de la Sénia on el dia és festiu . N’havia sentit parlar d’oïdes i les expectatives es van complir al peu de la lletra. Per no faltar a la veritat, diré que vaig veure un regidor municipal del PP com mudat. Potser venia o anava d’algun acte institucional o, qui sap, s’havia canviat perquè creu que el dia de la comunitat és festa com si fos de guardar. Tret d’això, cap més diferència respecte de qualsevol altre dissabte qualsevol, tret que els botiguers van prendre’s el dia lliure. Un dia de mitja festa, que se’n diu.

Si traus el tema, la gent fa una expressió com de condescendència. Com si ja estigués de tornada de tot. Tan buida es percep una data com aquesta. I no vol ni parlar-ne. I és comprensible. A València, hi ha una processó cívica que recorre la ciutat. Tal dia com aquest, Jaume I, anomenat el conqueridor, el bel·licós segons historiografies més enllà dels Pirineus, va entrar a la ciutat andalusina de Balansiya. Això va passar fa molt de temps i entremig han passat moltes coses. Els qui participen de grat a la processó, que reuneix no sé quants milers de persones segons el recompte oficial de les fonts oficials, va haver-hi un temps que van fer mans i mànigues per foragitar-ne els representants elegits democràticament, perquè no eren de la seua corda. Continua llegint

Barcelona – València – Palma

Vaig a l’exposició Barcelona-València-Palma del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). El CCCB és un centre cultural que indaga en les tendències actuals, no únicament artístiques, tot i organitzar actes de primera magnitud com el Sónar, un festival de música avançada que és una indagació pura i dura en les noves tendencies musicals enteses com a fenomen cultural viu i projectat al futur. Un festival massiu d’èxit internacional. Igualment, el CCCB és un centre que té per missió reflexionar sobre la ciutat com a àmbit de vida humana, com a model social. No de bades, al darrere del centre hi ha la totpoderosa Diputació de Barcelona, una administració que toca diners i té interessos concrets pel que fa a la seua pròpia supervivència. La ciutat metropolitana és, doncs, un model de societat sobre el qual cal reflexionar des d’una òptica igualment ciutadana. Continua llegint