Ibèria

IMG_1667

La capella gòtica del palau dels Piquers data de 1518. Originàriament va pertànyer a una casa-palau de la família Montserrat, una de les més significades del Maestrat medieval. És al carrer de l’Escola de Canet lo Roig. El nom del carrer és modern i es deu al fet que aquesta mateixa capella va acollir l’escola del poble durant les primeres dècades del segle XX. Més tard, quan va arribar la televisió, s’hi va instal·lar el Tele-club local, que és la denominació amb què vaig conèixer aquest espai d’adolescent, quan estava obert a l’oci juvenil de finals dels 70. Aquest juliol vaig tornar-hi de la mà de l’associació cultural LO SUAbE per presentar la novel·la Màxima discreció, en un acte emocionant de retrobament amb canetans que conec i aprecio de fa molt de temps. Mentre esperem que acabe d’arribar la gent a l’entrant de l’edifici, em fixo en el plafó ceràmic que hi ha a la façana, que diu: “Al mestre ANTONI PORCAR CANDEL i als XIQUETS de Canet lo Roig que l’any 1934 publicaren la revista escolar “IBÈRIA”. El Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular del País Valencià. Any 1988”. Recordo haver-lo vist en alguna altra imatge a Internet, molt deteriorat. L’han restaurat i sembla nou com el primer dia.

Començo a gratar. Joan Enric Pellicer, a Historia d’un desig insatisfet. L’ensenyament del valencià fins a 1939, fa esment d’Antoni Porcar Candel i de les revistes que va crear, IbèriaGavina, aquesta darrera editada a Vinaròs a continuació de la seua estada a Canet lo Roig, entre 1935 i 1936. L’aparició d’aquestes revistes escolars respon a la pedagogia que seguia aquest mestre originari de Castelló de la Plana, que va ser un dels introductors de la tècnica Freinet en l’escola valenciana dels anys 30 del segle XX, juntament amb altres mestres nord-valencians com Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Antoni Boix, tots quatre organitzadors de la I Colònia Escolar Valencianista, que van portar a terme a Sant Pau d’Albocàsser l’agost de 1933. Una de les tècniques del pedagog occità Célestin Freinet consisteix a introduir la impremta a l’escola per tal que els alumnes publiquen els seus propis escrits a partir de la llibertat creativa i la cooperació. Ibèria va ser la primera revista escolar íntegrament redactada en valencià. En donava notícia el mateix Carles Salvador en l’article “Ibèria revista escolar valenciana” aparegut al núm. 104 de la revista El Camí, el 3 de març de 1934. El mateix Antoni Porcar explica mesos més tard a la mateixa revista com s’ha creat la publicació canetana en l’article “Per què i com fem la revista escolar Ibèria“.

Facsímil de la revista Ibèria. Foto: Josep Porcar

Com és sabut, aquest desvetllament de l’escola valenciana va durar fins a la implantació de la dictadura franquista. Antoni Porcar va ser depurat i empresonat. Va morir el 1947 després d’eixir de la presó, quan havia estat traslladat forçosament a les Coves de Vinromà.  Als anys 60, el moviment que havien iniciat els mestres valencianistes dels anys 30 va reviscolar en el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular. Pel que fa a Antoni Porcar, a finals de 2014 va aparèixer publicat el llibre Antoni Porcar i Candel (1904-1947). El mestre que va donar la paraula als infants, de Francesca Vidal i Bellés, que també va ser mestra a Canet lo Roig. En aquest volum hi apareixen reproduïts els números d’Ibèria. Quant al moviment esmentat, va fer-se’n una exposició als anys 90 i no hi ha gaire rastre més, cosa que fa pensar que els canvis polítics en l’escenari valencià a partir de 1995 van incidir en la continuïtat, a no ser que es transformés integrant-se en Escola Valenciana.

La reflexió ve a tomb en aquest començament de curs determinat pel relleu al capdavant del sistema educatiu valencià. Justament aquest dilluns passat, el nou conseller Vicent Marzà en feia la presentació en un acte en què el diari Levante trobava paral·lelismes amb la manera de comunicar de Steve Jobs: presentació digital tauleta en mà, intervenció dempeus, auditori amb agents interessats en la matèria, roda d’intervencions i de preguntes al conseller. Un format que trenca decididament amb la manera de comunicar dels seus antecessors en el càrrec. Vicent Marzà, també de Castelló de la Plana, professor de llengües estrangeres de professió, fill de mestres, ha assumit la responsabilitat i el repte de transformar l’actual educació valenciana per portar-la a la modernització, una transformació que passa per donar resposta a necessitats immediates producte d’anys d’una política educativa de terra cremada feta contra la comunitat educativa, de manera despòtica. Fer del valencià un element d’aquesta modernització és també objectiu del nou conseller, si més no en el sentit de donar resposta a la demanada existent per part de les famílies. Una demanda que, tal com ha manifestat el mateix conseller, ha estat intencionadament desatesa pels governants valencians anteriors als actuals. Ell no ho diu així, però se li entén.

Quan parla ha de pensar en com l’atacaran pel que diu. Perquè els mòmios del provincianisme espanyolista valencià, que conreen l’obscurantisme de la despersonalització des del moment que va reviscolar el valencianisme democràtic, als anys 60 i fins a dia d’avui, han tornat al seu paper deplorable de sempre. Les crítiques furibundes contra algun altre nom que s’apuntava per ocupar el càrrec de la conselleria d’educació ja va portar Vicent Marzà a la designació. Ara van a per ell, perquè és algú prou compromès per canviar el panorama desolador d’un dels pilars bàsics de qualsevol societat democràtica i oberta: l’educació. Els diaris de la ciutat de València, en el seu paper tradicional d’atiar la reacció o fer veure que és la cosa més normal del món, es pensen que tenen una presa fàcil per cruspir-se.

A diferència dels seus antecessors, el nou conseller és un mestre més. Amb idees polítiques pròpies, expressades amb llibertat. Als inquisidors encoberts, aquesta llibertat se’ls assenta com el cianur. I recorren a intentar escapçar el cap visible. Ignoren de cor que, potser sense ser majoria, hi ha una legió de mestres que esperen fer realitat la seua opció, com els mestres dels anys 30, entre els quals Antoni Porcar. Tenen quatre anys per consolidar aquest renaixement.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s