Pere-Enric Barreda com a exemple

Pere-Enric Barreda explica als socis d’El Pont la importància de la figura de Carles Salvador, durant l’aplec fundacional de l’entitat a Benassal, el 25 de setembre de 2010.

 

El passat mes de desembre, aquí mateix, vaig publicar l’article “Enric Matalí com a exemple”, sobre la figura d’aquest defensor de la llengua en els temps difícils de mitjans del segle XX, amb motiu de la donació que la seua família va fer a la Fundació Carles Salvador de Benassal de la documentació relacionada amb l’organització dels cursos de llengua de Lo Rat Penat que, com a secretari de l’entitat i estret col·laborador de Carles Salvador, havia conservat. De resultes d’aquell article, va contactar amb mi per mitjà de VinaròsNews Pere-Enric Barreda, impulsor de l’entitat de Benassal. Ho va fer per felicitar-me per les paraules que en aquell article reconeixen la labor del centre benassalenc en la preservació del patrimoni cultural i lingüístic valencià, a desgrat de la política cultural que li ha dispensat l’administració valenciana al llarg dels deu anys que existeix.

Arran d’aquest fet, vam mantenir un breu intercanvi de correspondència, en què vam parlar de l’activitat de la Fundació Carles Salvador, de la qual era coneixedor de primera mà atesa la seua condició d’editor, i de la possibilitat de col·laborar en alguna de les activitats que personalment o bé a través de la fundació tenia entre mans.

Avui mateix s’ha donat a conèixer la notícia de la seua mort a Barcelona, on treballava. Nascut a Benassal, era professor titular de la Universitat de Barcelona adscrit al departament de Filologia Llatina, desenvolupava la seua activitat investigadora a l’Institut de Recerca de Cultures Medievals. Aquesta dedicació professional formava part del seu entusiasme per la història i la llengua del seu poble i del Maestrat. Era cronista oficial de Benassal i d’Ares del Maestrat i va realitzar estudis molt significatius en aquest sentit. Citem-ne només com a exemple l’exhumació del poema Seidia de Joaquim Garcia Girona, escriptor benassalenc de començaments del segle XX sobre la figura del qual sabem avui el que ell va descobrir, i el comissariat de l’exposició Cartes de població del Maestrat del Centre d’Estudis del Maestrat, una exposició que precisament es podrà veure aquest mes d’abril a Ares i al maig al seu poble natal. Aquest mateix cap de setmana havia d’intervenir en la VIII Jornada d’Onomàstica que ha tingut lloc a Vinaròs.

El caràcter prematur i sobtat de la seua mort no fa més que accentuar el buit que deixa i la magnitud de la seua obra científica i cultural. La seua sòlida formació i l’orientació de la seua erudició cap a la recerca en l’àmbit històric i cultural del Maestrat el converteixen en un savi de referència obligada i en un exemple d’activisme en defensa del valencià, la nostra llengua catalana, i el seu patrimoni. En aquest sentit, i prenent la referència de l’article sobre Enric Matalí, és que pot parlar-se de Pere-Enric Barreda com a exemple.

Des de la Fundació Carles Salvador de Benassal i durant deu anys, va participar activament en l’elaboració de dos documentals, sis llibres seriats i altres tants sense numerar, l’organització de representacions teatrals i itineraris guiats al voltant de Carles Salvador, a més de les tasques pròpies de preservació dels llegats patrimonials que acull la fundació, que tenen com a destinació la recerca en l’àmbit universitari. Tot plegat ens mostra una figura i una dedicació determinades per criteris de civilització i de servei al país.

Personalment, el vaig conèixer el 25 de setembre de 2010. Aquell dia, vaig pujar a Benassal a la constitució de l’associació d’escriptors El Pont Cooperativa de Lletres, que va tindre lloc a la mateixa Fundació Carles Salvador. Un acte que va comptar amb ell mateix com amfitrió i animador. Pel que fa a mi, vaig voler participar en aquella jornada segurament pels mateixos criteris que guiaven la seua activitat, per formar una associació d’escriptors destinada a dinamitzar un panorama cultural desguarnit, marcat per l’hostilitat de qui té la responsabilitat política de protegir i dignificar el patrimoni lingüístic i literari valencià i en canvi no es planteja més objectiu que assolar-lo. No cal entrar al joc del que es considera políticament correcte en aquesta banda del Sénia. D’altres n’hi haurà que ho faran. Ostracisme és la paraula que defineix el tractament que han rebut fins ara entitats com la Fundació Carles Salvador: totes les que han mantingut la fidelitat a la vigència de la llengua catalana com a llengua de cultura i de comunicació social, totes les que no s’han deixat arrossegar al conformisme folklorista i subordinant. Aquesta és la política cultural del govern valencià en relació a la llengua i la literatura i per això té fins i tot problemes institucionals interns, com ara el que intencionadament ha desencadenat contra el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Avui ha faltat una de les personalitats que més han fet en els darrers 30 anys pel patrimoni lingüístic, històric i cultural del Maestrat. Queda la seua obra i el seu exemple de passió i perseverança per la defensa del que ens identifica, una aportació que ha contribuït a bastir un referent de com cal treballar per assegurar la continuïtat de la cultura catalanoparlant. Un referent carregat de futur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s