«Més enllà de l’Ebre»

P1020628

Hi ha una desafortunada expressió del llenguatge polític català per fer referència a la resta d’Espanya consistent a situar la frontera territorial del Principat a l’Ebre i dir: «Més enllà de l’Ebre…» i llavors criticar, atacar o simplement parlar d’Espanya i el centralisme borbònic que la governa. O potser seria millor dir el centralisme borbònic que pateix Espanya. Però no: el discurs que empra l’expressió «més enllà de l’Ebre» tampoc no distingeix gaire entre el que és Espanya com a societat i l’estat que la identifica políticament. Potser perquè, al capdavall, aquest discurs és un contra-reflex d’aquell centralisme borbònic estructural, inherent a l’existència d’Espanya com a estat i com a societat. Diguem que és una manera vella, inexacta, barceloninocèntrica, peixalcovista, de parlar de Catalunya i dels altres. Denota una frontera mental completament imaginària. Hi ha territoris del Principat més ençà de l’Ebre: la riba dreta de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, la riba dreta del Baix Ebre i el Montsià. Però això no ha estat mai rellevant en el discurs que comentem. L’Ebre pareix una frontera natural més real que l’administrativa per als ignorants i interessats, les dues virtuts o defectes alhora, a mantenir aquest discurs caducat. Un discurs de paradigma espanyol, involuntàriament o no.

M’agradaria saber quin va ser l’origen de l’expressió. De fet, si en algun moment l’Ebre va ser efectivament aquesta frontera va ser del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938, en què ve tenir lloc l’anomenada Batalla de l’Ebre, el principal episodi bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola, que va decantar definitivament la balança del cantó de la insurrecció franquista. Ho recordàvem el passat 24 d’octubre a Amposta durant les X Jornades de les Lletres Ebrenques assistint a la representació de «Vestigis», l’adaptació teatral que Valer Gisbert ha fet de 115 dies a l’Ebre, d’Assumpta Montellà, un llibre de testimonis de la memòria col·lectiva en què l’enfrontament armat i l’accident geogràfic del riu remeten a l’escenari central de dilucidació d’un dels nucs històrics que més mal fan de desnugar encara avui. I fins i tot en aquell cas, amb la Catalunya republicana aïllada de la resta del territori lleial a les institucions democràtiques espanyoles, l’expressió susdita resulta inexacta, perquè des del 3 de març d’aquell mateix any la ciutat de Lleida ja havia passat a mans de l’exèrcit franquista, entre altres territoris ponentins. Però és una possibilitat plausible.

P1020631

Doncs avui aquesta expressió i el discurs al qual pertany són a punt de desaparèixer definitivament. Com a conseqüència dels resultats de les eleccions catalanes del passat 27 de setembre, el 26 d’octubre va ser elegida presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell, filla de Xerta, poble de la riba dreta de l’Ebre. Des del moment mateix del seu discurs d’investidura, pel que va dir i per les decisions que de manera imminent prendrà el Parlament aquesta setmana vinent, queda clar que ens trobem davant una disjuntiva històrica que marcarà el futur de Catalunya i d’Espanya. És clar que les alarmes espanyoles han saltat totes alhora i el president del govern central s’ha posat a parlar amb uns i altres que puguen arrimar-li el muscle a la seua peanya.  Diu que ho té tot a punt per invalidar la decisió del Parlament per iniciar el procés d’independència. Una gran negociació, aquesta de Mariano Rajoy, per mirar d’arribar al 20 de desembre amb possibilitats de revalidar democràticament la preeminència del PP en el panorama polític espanyol. Tot el que siga per continuar a cavall, que és d’això que es tracta, al capdavall. Pel que portem vist en els darrers quatre anys, com més ferma s’ha mostrat la posició del govern espanyol respecte de les reivindicacions polítiques de Catalunya, més gran és l’abisme que s’ha obert entre la societat catalana i Espanya.

Així les coses, són temps complicats per a les relacions entre el País Valencià i Catalunya pels canvis polítics profunds que hi ha hagut aquest mateix 2015. Estem en una situació encallada, en què tot està per fer. I la societat de les comarques nord-valencianes se situa entre la indiferència menfotista, recalcitrant o no, i l’expectació de qui es pensa mirar els bous de la barrera. Entre els primers símptomes de descompressió, de renovació, del canvi polític que van suposar les eleccions municipals i autonòmiques del 24 de maig i la perplexitat encara no acabada de pair d’haver liquidat la vigència del desastre polític valencià dels darrers temps. Segurament, mentre no reviscole una televisió pròpia, perviurà aquesta sensació. Només pel fet que la informació de masses que arriba a la ciutadania valenciana ve filtrada de Madrid. Els mitjans de comunicació d’àmbit valencià i difusió diguem-ne convencional segueixen aquest patró amb els ulls tancats i anar fent.

Si capgiràvem l’expressió, podríem dir que el Parlament de Catalunya és a punt d’anar «més enllà de l’Ebre», aquest Rubicó sense punt de retorn, més enllà del qual els fets no faran sinó precipitar-se. «Més enllà de l’Ebre», de tota manera, també hi ha una continuïtat lingüística i cultural que els actors afectats no haurien d’ignorar deliberadament. Prou que s’hi esmerça la caverna políticomediàtica espanyola a esquarterar-la amb les seues canonades matamosques.

Com deia el clàssic, la sort ha estat llançada. I si vénen garrotades no serà cap novetat. La novetat, si arriba, serà la llibertat. Si fóssem als primers anys vuitanta, hauríem pogut dir que aquests darrers dies s’ha sentit remor de sabres, només que els sabres, avui, són peces de museu. Diu el ministre espanyol d’Interior que té 6000 efectius policials espanyols a Catalunya, pel que puga ser. Oportunament, el seu partit ja va fer canviar la llei per, arribat el cas, manar també sobre la policia catalana. No es pot dir que la intel·ligència democràtica els guie ni a ell ni a altres bocamolls. La incapacitat dels polítics espanyols per resoldre el problema que s’han creat supera totes les expectatives. També hi ha la dita castellana aquella tan socorreguda: Ladran, luego cabalgamos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s