37 línies

Vaig a visitar uns amics catalans que viuen al Chablais, a l’Alta Savoia, a França, a tocar de Suïssa. A casa tenen sintonitzada Catalunya Ràdio per mitjà d’Internet i em diuen que hi han sentit que al País Valencià l’administració autonòmica vol suprimir moltes línies de valencià. Pregunten què està passant. L’endemà, llegint un diari comarcal d’allà, Le Messager, hi llegisc una entrevista a Pierrette Servoz, una estudiosa local del francoprovençal. Per a l’autor de l’article i per al diari, la denominació de francoprovençal i patuès és intercanviable. L’entrevistada també s’hi refereix parlant del francoprovençal com a patuès. Explica que actualment la llengua només és parlada per gent gran i que la desaparició de la pagesia ha significat també la desaparició de la llengua, ja que la població s’ha orientat a altres ocupacions que requereixen expressar-se en francès, la llengua ja fa temps que va deixar-se d’ensenyar a les poques escoles que l’havien incorporada i el resultat és que actualment només es parla en zones determinades, il·lustrativament considerades “culs de sac”, expressió que no necessita traducció. A l’hora d’escriure això consulto la Viquipèdia i constato que de la dita llengua només en queden 60.000 parlants, que desapareixeran en un termini de temps raonable. Si de cas, es conservarà a la vall d’Aosta, a Itàlia, perquè hi gaudeix d’un cert reconeixement. També m’assabento que “francoprovençal” és una denominació del tot desafortunada, ja que respon a criteris vuitcentistes de la romanística, del tot depassats. Actualment, qui s’interessa per la conservació d’aquesta llengua l’anomena arpità, d’Arpes (Alps).

La consideració de patuès aplicada a tota llengua parlada dins els límits de França que no siga la sola llengua oficial francesa  evidencia una mentalitat característica del centralisme lingüístic. Potser, per formar part de la república francesa i gaudir dels avantatges que això comporta, tots els seus habitants han hagut de pagar el preu d’abandonar la seua llengua minoritzada. I quan diem minorització estem parlant d’un procés pel qual una llengua que servia de vehicle de comunicació pública a una determinada comunitat humana és arraconada i substituïda per una altra. A França, aquest procés d’arranament d’aquestes llengües pel francès s’ha executat des del final de la II Guerra Mundial ençà i el mecanisme que l’ha fet efectiu ha estat l’educació, un dels pilars de la república. No existeix cap nacional francès que no parle la llengua francesa com no hi ha cap nacional espanyol que no parle el castellà. Els diversos patuesos de França són pràcticament residuals, inclòs el català al Rosselló. I per descomptat a ningú se li acut la idea de formar part de qualsevol altra comunitat política que no siga la república francesa. I si hi ha algú que sí, és molt minoritari. Posem per cas Còrsega, que és una illa i forma part de França des de 1768.

La diferència entre França i Espanya és que mentre en el primer cas es tracta d’una societat producte de processos històrics de caire revolucionari i radicalment democràtic, en el segon la democràcia és un fenomen històricament molt recent. Mentrestant la república francesa és un estat basat en la transparència, el control efectiu sobre l’aparell de l’estat i sobre la societat i el rigor en el compliment de les obligacions públiques, cosa que reverteix en una participació efectiva dels ciutadans en la vida pública, via drets i deures, serveis i impostos; la monarquia espanyola, pràcticament des de la constitució de 1812, és un intent de còpia. Ho va ser en l’època de la revolució liberal i ho és a dia d’avui. Un intent de còpia. De vegades ha paregut que la còpia era fidel a l’original i que donava resultat, si més no per assegurar la continuïtat de les elits dirigents que a peu i a cavall, en temps de revolucions i de dictadures, de progrés i de reacció, de riquesa i de catàstrofe, sempre s’han repartit el poder. Una còpia prou arreglada per no perdre l’estela de la modernització sense deixar anar el control del poder exercit atàvicament, tot trufant ara i adés els anhels de les classes populars de desempallegar-se la injustícia.

D’aquesta diferència, es deriva l’explicació de les causes per les quals Espanya ha estat incapaç d’homogeneïtzar nacionalment els qui històricament han habitat dins els seus límits. Quan s’hi ha posat, com ara el general Franco, ha aplicat mètodes no gens homologables, molt mal vistos, que arribat el moment ha calgut agranar sota l’estora. Allò de la transició va ser un intent en aquest sentit: agranar sota l’estora les vergonyes i mirar de copiar amb prou fidelitat per fer-se homologar degudament. Però alguna cosa va tornar a fallar. Van permetre allò de les autonomies per gestionar unes diferències nacionals que no havien pogut subsumir malgrat 43 anys de dictadura (Primo de Rivera ja s’hi va posar el 1923). Potser per semblar més moderns, potser per assegurar la jugada, potser per fer-se perdonar els atropellaments anteriors, qui sap si no per totes aquestes causes i alguna més, van deixar que les autonomies organitzessen l’educació en el seu àmbit administratiu, i que les que tenien llengua pròpia, poc o molt reconeguda a la constitució, la incorporessen a l’educació. Així va ser com la llengua catalana va incorporar-se als sistemes educatius de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. També a l’Aragó catalanoparlant. Amb diferències que ara no ve a tomb de detallar. El cas és que, després de 35 anys d’educació en català, Catalunya es troba en un procés de separació efectiva d’Espanya i al País Valencià i a les Illes Balears les administracions autonòmiques s’esforcen tant com poden per fer desaparèixer del mapa l’educació en català. Per raons òbvies: l’educació, en la llengua que siga tal com veiem en l’exemple francès, genera una consciència concreta al cap del temps. Una o altra. Si avui la Generalitat Valenciana vol suprimir 37 línies d’ensenyament en valencià a Castelló no és per cap de les excuses que se li puga ocórrer de dir. És perquè els seus dirigents actuals han d’actuar políticament en aquest sentit. A Catalunya ja és massa tard malgrat els intents de judicialitzar l’assumpte. Voldrien que penséssem en la paraula patuès quan pensem en la llengua que parlem. Encara rai que són tan maldestres com sempre.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s