La memòria dels elefants

Podria construir-se una paràbola sobre la memòria dels elefants i relacionar-la amb el fet que el rei d’Espanya s’haja destapat com a caçador del paquiderm. L’elefant és un animal que té molta memòria i l’home en qüestió es veu que té una inclinació manifesta per matar-la. No es tracta de matar la memòria, sinó de matar l’animal, i llavors, per causes naturals, se l’in va la memòria. De fet, si mireu el vídeo promocional (l’haureu de buscar) de l’empresa que es veu que va organitzar la cacera en qüestió, es veu un home, aquell que sortia al costat del tal rei, tots dos sostenint unes bones armes, davant un elefant que, vés a saber com ho van fer, tenia el cap recolzat sobre un arbre. Amb la sola finalitat que la foto fos reeixida. Doncs aquest home, el tal caçador que una vegada, com a mínim, va fotografiar-se amb el rei, en aquest vídeo promocional, surt també matant elefants. Se’ls apropa com qui no vol la cosa i quan els té prou a prop, els descarrega un tret al cap. Els animals cauen rodons, morts a la primera, i tot és d’allò més, com ho diríem? collonut.

Coincidències de la vida, l’accident reial que va esguerrar la cacera va tenir lloc un 14 d’abril, dia en què es commemora la proclamació de la II República Espanyola. I és aquí que paràbola i realitat s’entrecreuen. El rei que mata animals d’una gran memòria va i pren mal precisament el dia que desitjaria no haver de recordar mai. Com desitjaria que no el recordaren cap ni un dels seus ciutadans (una mica més i escric súbdits). De fet, si alguna missió ha tingut aquesta persona a la vida, ha estat precisament fer oblidar, esborrar de la memòria la possibilitat que l’estat espanyol es poguera organitzar d’una altra manera que no fos la que el situa a ell a cavall de tots els elefants haguts i per haver. I és així que el règim polític que el sustenta s’ha basat en l’oblit del passat i en el silenci persistent dels cementeris i les fosses comunes. Un silenci del tot semblant al que ha envoltat la seua règia figura des de sempre. Allò de la inviolabilitat, la impunitat i la irresponsabilitat que la constitució espanyola li atorga. Una meravella, escolte.

Coincidències de la vida, el mateix dia que pren mal, el Fòrum per a la Memòria Històrica del País Valencià torna a fer un acte d’homenatge a les víctimes del franquisme (més de 12.000) llançades a les fosses comunes del Cementeri General de València, malgrat els esforços de l’Ajuntament per impedir-ho i malgrat la censura a què estan sotmeses aquestes coses, encara avui. Ja em disculparan però em sembla que aquesta censura i la que s’ha aplicat a la vida privada de la monarquia trobo que són la mateixa. Així és que una persona que va començar a regnar quan qui subscriu era un xiquet i que semblava un actor de la democràcia, al cap del temps, ha acabat desacreditant-se ell mateix i la institució que representa. He dit “semblava un actor de la democràcia” perquè en un període tan llarg de temps (a hores d’ara ja gairebé iguala Franco en permanència al capdavant de l’estat) la pròpia percepció de les coses està subjecta a circumstàncies molt variades i el punt de vista d’un xiquet no pot ser el mateix que va confegint el pas del temps.

De manera que ha acabat descobrint-se com un perfecte calavera. No res que siga d’estranyar, ben mirat, ni previsible. Ara, la memòria dels elefants diu que va accedir al càrrec per decisió d’un dictador i que s’hi va quedar perquè en un moment donat la societat no tenia cap més sortida si volia democratitzar-se. Una llosa que ha pesat com la del Valle de los Caídos tot aquest temps. No debades aquest és el successor d’aquell. I és una llosa de silenci que tot just comença a esquerdar-se. I és el mateix silenci de la llei d’amnistia que va permetre la impunitat dels crims d’aquell franquisme que va crear el silenci dels cementeris i la cautela, la por.

En aquesta societat oblidadissa, que ha gestionat pèssimament la memòria històrica i la resolució de les ferides de la història, molt pocs s’aturen a pensar en la història de la casa dels Borbó, feta en bona part de desastres que fins i tot a ells mateixos els han costat més d’una vegada l’exili i altres circumstàncies difícils de passar. Encara més: els seus botiflers han fet passar històricament com a normal la visió unitarista fruit d’un regnat despòtic que va acompanyar la introducció dels Borbó a casa nostra. Si algú ha anorreat històricament les llibertats nacionals dels valencians i dels catalans han estat els Borbó i la caterva d’acòlits que ha muntat el seu entramat de poder al voltant de la seua monarquia. I fins els qui practiquen un nacionalisme de cap de setmana, que s’hi han llançat sempre en braços, també fan com si no se’n recordaren, d’aquestes coses. El rei va matant elefants i ells aplaudeixen, o fan veure que aplaudeixen, no fos cas que se’ls desmuntés la paradeta. I miren cap a un altre cantó.

I això no obstant, la memòria dels elefants persisteix.

Anuncis

Un pensament sobre “La memòria dels elefants

  1. SI ALGUNA COSA HEM TINGUT ELS CATALANS AL LLARG DE LA HISTÒRIA ES MEMÒRIA… PER SEMPRE MES… FINS I TOT DESPRÈS DE CONQUERIR LES NOSTRES LLIBERTATS NACIONALS, PER QUE CAP ES LA PUGUI ARRABASSAR MAI MES.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s