Llums en la nit

IMGP7526

Els dies curts de desembre obliguen a fer tot el camí de nit. I de nit és quan arribem a Traiguera. Els pobles, Ulldecona, Sant Rafel, Traiguera, habiten aquest temps de nocturnitats i de fred suau com replegats sobre si mateixos, sense la dimensió pública de la vida al carrer que impera a l’estiu. Com sobrevivint arrecerats, esperant que acabe de passar el temps del calendari. És la sensació característica abans de Nadal i del tomb de l’any. La depressió econòmica en què vivim, per molts esforços que hi pose el discurs oficial, accentua aquesta sensació de replegament, de minva de dinamisme.

Els llums de Nadal encara no han fet la seua aparició, tret de la rotonda de Sant Rafel. A les soques dels arbres immaculats que habiten aquest no-lloc hi han enroscat tires de leds que fan una llum groguenca, com de pessebre vivent una mica a la intempèrie. Aquí no hi ha el comerç que espera les alegries en forma d’estipendi que habiten les urbs i no fa falta tanta parafernàlia, que el pressupost tampoc no està per llençar coets. Com a molt, s’il·lumina el campanar una estona per no perdre la seguida, segurament per mantenir l’orgull local contra els elements, una mica perquè si un dia es va il·luminar ara toca mantenir el tipus. I poca cosa més. Els folklores del cicle anual, aquestos dispositius meravellosos de renovació de l’imaginari ja faran la seua faena i tots contents.

A la Jana hi ha una boiregada que ens submergeix per uns moments en la irrealitat vaporosa. El poble queda amagat en aquesta tenebra com en un conte de boscos atlàntics, només identificable per les moles obscures que sobresurten remarcades pels perfils que il·luminen uns punts de llum difuminats. Com si el poble s’hagués adormit sota el mantell de la boira. Després, en remuntar una mica la carretera, la boira queda de sobte enrere i apareix un cel molt negre, sense lluna, pigat d’estels, que té la transparència de les nits fredes. El termòmetre comença a descomptar.

A Xert, quan saltem del cotxe, no hi ha ningú al carrer i sentim el ressò de les portes del cotxe en tancar-les, que ens retorna dels panys de cases que ens acullen. Benvinguts al silenci. La quietud dels carrers buits i de moltes cases buides. També la nostra que ara ens disposem a omplir. Hem ofès una corrua de pardalets que s’alcen dels arbres del passeig i se’n van a dormir enllà, com fugint de la nostra pesta sorollosa. Inevitable percebre el matís olfactiu característic de molts pobles d’aquí en amunt. Diuen que si hi vius ja no el notes. Molt pitjor és la pudor d’aigua bruta, de bugades desguassades, de la seda tractada, aquella fortor immunda que et sorprèn al Baix Llobregat, quan tornes.

A la tele apareix un alcalde etern representant el seu paper. Penso en com ens veuen des de fora, en la imatge que transmetem. Aquest home que s’explica en un programa pensat per a deixar parlar personalitats com ara la seua, a la tele comarcal, representa el paper del cacic benefactor, que ha dedicat la seua existència a reproduir l’esquema de la dominació legal, de l’aprofitament de la democràcia en benefici propi. Ara diuen que plega. Deu ser perquè s’avorreix o perquè els seus superiors jeràrquics ja no compten amb la seua vàlua invicta. O potser perquè el seu protector ara ha caigut en desgràcia i el temps ha passat irremeiablement també per als qui un dia van formar part de la bombolla politicoimmobiliària valenciana i avui s’han acabat perdent en el laberint judicial-penal. S’hi podria estar tranquil·lament fins que les seues pròpies forces diguessen prou, com en temps de Su Excelencia. Una convocatòria electoral més i supera el seu rècord de permanència. Però pareix que no podrà ser. No sé si pujar-hi dempeus.

Habitem aquest silenci, aquesta suspensió aparent del temps d’un cap de setmana a contrapeu. I mentrestant, no parem de llegir. Aquests dies estic llegint la primera novel·la del traiguerí Enric Anyó, a punt de sortir. I el dissabte 3 de gener en farem la presentació al centre cultural Pere Labèrnia. És una novel·la del Maestrat, del Maestrat més profund, aquell que han resseguit els historiadors nostrats per reviure’l de la pols de l’oblit, de la desmemòria que ens ha fet inconseqüents com som. Està ambientada en els pobles de la mensa maestral del pas del segle XVI al XVII, quan encara hi havia moros a Xivert. L’esforç per fer una tal recreació troba en Enric Anyó una força expressiva feta de recerca lingüística per bastir un decorat de paraules que trasllade el lector a una època de la qual, en realitat, no sap res. Anyó teixeix una història àmplia, de generacions, per narrar la decadència de l’aristocràcia medieval autòctona en l’època en què el senyoriu de Montesa va passar a la monarquia hispànica dels Àustries.

Escoltem en el silenci de la nit el batec de la memòria imaginària. I mentrestant, no parem d’escriure. L’editor vinarossenc Frances Gil, d’Edicions Saldonar, em fa arribar les galerades de la novel·la que estem acabant de posar a punt i que sortirà publicada també aquest gener. Donant prou més fil a un relat anterior, publicat a Clio assassina, he intentat contar una història de novel·la negra ambientada en la societat castellonenca de mitjans del segle XX, una època igualment negra per a un argument qui sap si no tan convencional com seria d’esperar. Vinaròs i Vila-real en son els escenaris. Uns escenaris propicis per a l’aventura i per retratar els batecs que viuen sota les aparences del que donem per descomptat només per basca de no haver de reconstruir una memòria abolida pels eterns ocupants de les poltrones. Conèixer encara resulta subversiu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s