Un país en gris i negre

images_paisgrisnegre2013Després de presentar-se a Traiguera el passat mes de setembre, he pogut fullejar el llibre Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló, de Juan Luis Porcar Orihuela, tècnic documentalista de la Universitat Jaume I, component del Grup d’Estudis d’Història Local i Fonts Orals de la mateixa universitat i integrant del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Com en el cas dels assistents a la presentació esmentada, el meu interès immediat pel llibre rau en la incidència de la repressió franquista a escala local i específicament en relació als afusellats que documenta, ja que m’interessava creuar aquestes dades amb altres que conec per veure’n les coincidències o divergències i mirar de donar continuïtat a petites recerques que ja he fet en aquest àmbit.

Tractant-se d’un estudi d’àmbit provincial, Juan Luis Porcar fa una panoràmica de les característiques de la repressió que el règim franquista va exercir en general, dels procediments de què es va servir i de com van aplicar-se específicament a les comarques de Castelló. Tanca l’estudi amb un apartat dedicat a cada comarca, que inclou un recull de dades de víctimes ordenat per pobles.

No és aquest el lloc idoni per entrar en valoracions tècniques de l’estudi realitzat, si bé podem dir que ofereix una combinació de generalització i exhaustivitat prou reeixida i que qui el llegisca hi trobarà alhora l’aridesa dels textos de recerca històrica i les dades concises que fan llum sobre aspectes foscos o senzillament ignorats de la matèria que tracta. El llibre està confegit en el si d’un grup d’estudis de la universitat pública que té el seu àmbit educatiu en el territori estudiat i cal considerar-lo en aquest sentit com un estudi del tot pertinent al tema que tracta.

El que m’interessa, això no obstant, subratllar és de quina manera aquesta temàtica de la repressió franquista que va seguir a la guerra de 1936-1939 ha tardat tant a arribar a la lletra impresa. No tan sols això: els estudis sobre la repressió franquista, ja ho veiem, responen a iniciatives de recerca acadèmica o de grups d’estudis interessats professionalment per la Història i personalment per aquest període històric, per motivacions familiars o polítiques. Qui negarà que en el país del caciquisme més depurat no hi ha una relació estretíssima entre família i política? Potser, en lloc de política, caldria dir ideologia, que no és exactament el mateix, encara que serveix també com a descriptor del fenomen de què parlem. El cas és que, tal com va assenyalar, al meu parer de manera del tot encertada, l’historiador local Joaquim Comas en l’acte de presentació del llibre al qual vaig assistir, cap dels governs de la monarquia parlamentària actual ha demanat perdó pels atropellaments infligits per l’estat espanyol en l’època d’acarnissament de la dictadura franquista. L’afirmació té derivacions diverses.

En primer lloc, l’actitud és del tot divergent respecte dels estats europeus que van col·laborar amb el nazisme durant la II Guerra Mundial, tal com ho va fer Espanya. Aquests estats han demanat perdó a les víctimes i als seus familiars, i en conseqüència els han ofert reparacions. L’única reparació oferta per l’estat espanyol ha estat reconèixer en forma de pensió els càrrecs públics exercits durant la II República. No s’ha assumit cap més reconeixement ni molt menys reparació.

Com que no s’ha ofert cap reconeixement públic dels assassinats ni de la manca total de garanties jurídiques dels judicis sumaríssims que manta vegades van portar els encausats a l’afusellament, els responsables d’aquelles atrocitats continuen sent persones honorables, siguen morts o vius.

Encara més: com que aquest parany es va bastir al 1977 amb la llei d’amnistia del començament de la restauració monàrquica, legalment l’estat actual continua sent una derivació de la dictadura franquista. La llei va alliberar els presos polítics i va perdonar els repressors, els quals, a la pràctica, han esdevingut uns intocables. Tant és així que al setembre de 2013 la mateixa Organització de les Nacions Unides (ONU) va demanar formalment a Espanya la derogació d’aquella llei d’amnistia i la investigació dels crims del franquisme, considerats així a partir del concepte jurídic de desaparició forçada, elaborat al si de la institució internacional per tipificar els casos d’aquest tipus de terrorisme d’estat i vulneració dels drets humans.

Juan Luis Porcar s’ocupa de delimitar el concepte de memòria històrica a partir de les consideracions de Pierre Nora a Les lieux de memoire (1993). Es tracta de la «percepció actual, col·lectiva i articulada del passat, l’esforç conscient dels grups humans per entroncar amb el seu passat, valorant-lo i tractant-lo amb especial respecte, la qual cosa implica l’estudi de la relació i la presència del passat en el present». Tal com assenyala Porcar «aquesta percepció col·lectiva del passat està molt vinculada a les reivindicacions i el testimoniatge històric de les víctimes de les violacions de drets humans, guerres i genocidis». Doncs bé, l’estat espanyol ha practicat en els darrers 35 anys la desincentivació intencionada de la reconstrucció de la memòria històrica. Algú pot pensar que la Llei de Memòria Històrica de 2007, impulsada pel govern Zapatero, contradiu aquesta afirmació i potser tinga part de raó. Ara bé: és evident que es tracta d’una iniciativa no tan sols insuficient. Inclou el reconeixement de les víctimes de la guerra i de la dictadura però no l’obertura de les fosses comunes. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica n’ha criticat que en el preàmbul el text afirma que la memòria de les víctimes del franquisme és personal i familiar, cosa que nega el caràcter criminal, antisocial i contra els drets de la humanitat que va tenir la repressió. I no tan sols això, sinó que sobretot eximeix l’estat de l’obligació de fer polítiques públiques que garantisquen el dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes. Allò que l’ONU demana a Espanya.

Vol dir que la reconstrucció de la memòria històrica és cosa dels afectats i prou. Per això se n’han d’anar a denunciar-ho a l’Argentina. A Espanya continua l’ostracisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s