El “corredor” mediterrani

1460815745_912979_1460815828_noticia_normal

La ministra de Foment Ana Pastor, en visita a la construcció de l’AVE a Cambrils (16 d’abril de 2016). Font: Cadena SER. Foto: Jaume Sellart (EFE)

Algunes vegades he parlat aquí mateix del corredor mediterrani. Al cap dels anys, es constata l’hostilitat que l’estat espanyol dispensa a la creació d’una infraestructura que en el seu dia (2011) va ser considerada prioritària per la Unió Europea per al desenvolupament econòmic del conjunt de països que en aquell moment en formaven part.  Al cap dels anys, el desdoblament ferroviari en el tram de via única de Vandellòs al Camp de Tarragona continua en obres. La ministra del ram diu que al 2017 entrarà en funcionament. Però qui creu en a hores d’ara en sortilegis d’aquesta mena, quan s’ha constatat sistemàticament que és un simple recurs dels responsables polítics de cada moment per sortir del pas? No tan sols això. La gestió de les infraestructures ferroviàries a càrrec de l’empresa estatal Adif, tal com demostra l’avaria de Mont-roig del Camp, que a porta dies col·lapsant el trànsit ferroviari en aquesta zona sense cap previsió de resolució, és un desastre. El servei de rodalies a les comarques de les Terres de l’Ebre i el Maestrat expulsa els usuaris cap a altres mitjans de transport perquè, de fet, ni a l’empresa de les infraestructures ni al proveïdor del servei, Renfe, li importa el més mínim l’usuari. El seu negoci és en una altra banda. Aquí hi són perquè són empreses públiques de l’estat des que Franco va nacionalitzar el ferrocarril. I és clar: això és Espanya. El caos dels horaris és recurrent, al “corredor” mediterrani. És allà on hi ha més usuaris potencials, més densitat econòmica i més possibilitats de negoci però justament per aquestes raons i per raons polítiques aquesta situació està com està i dura tant. A l’estat espanyol li interessa que les comunicacions als Països Catalans siguen pèssimes perquè això és una manera indirecta de dividir-los, de fragmentar-los. No és una estratègia que arranque del que anomenen el desafiament independentista, sinó estructural de l’existència de l’Espanya borbònica i centralista. Ho han practicat des del primer dia. Algunes vegades s’ha atribuït ineptitud als administradors estatals, però després de tot els seus objectius bé es veu que s’han mantingut al llarg del temps i fins a dia d’avui. Continua llegint

N-340 / AP-7 gratuïta

Concentració del 22 d’octubre de 2015 a les Cases d’Alcanar. Foto: Joan Ferré Verge. La Via Augusta.

Aquestes darreres setmanes han coincidit les mobilitzacions per la gratuïtat de l’autopista AP-7 amb la inauguració de la variant Peníscola-Sòl de Riu de la carretera N-340, coneguda tradicionalment com “la nacional”. Aquesta variant se suma a la de l’Aldea, que ja porta un temps en funcionament i que ha tret el trànsit de la carretera fora del nucli urbà mitjançant quatre carrils. La variant del Baix Maestrat només en té dos i, en aquest sentit, continua sent una carretera convencional. En qualsevol cas, és de destacar que les mobilitzacions per la gratuïtat de l’AP-7 s’han estès des de l’Ametlla de Mar a Vinaròs i la taca d’oli va propagant-se més enllà.

Aquestes mobilitzacions estan motivades per l’increment dramàtic de les morts per accident de trànsit en aquesta carretera. Amb perdó, aquesta és una afirmació de merda, perquè tothom sap de la perillositat històrica d’aquesta carretera, de les víctimes innombrables i dels punts negres mítics que ha tingut al llarg del temps. Per aquesta raó, 150 morts a les Terres de l’Ebre en els últims 10 anys, s’ha originat aquest moviment que demana, com a mesura d’urgència, la gratuïtat de l’AP-7. Continua llegint

Vull un #surtdecasa.cat per al Maestrat

Vull un surtdecasa.cat per al Maestrat. Com puc acudir, si no, a les millors convocatòries santantonianes de la comarca si no tinc una agenda cultural endreçada, un una única web, que prioritze els actes de valor cultural afegit davant dels que són més recurrents? És només un exemple de temporada… surtdecasa.cat és el portal cultural de les Terres de l’Ebre, la cara visible del qual és la periodista Neus Barberà, de Roquetes. El portal, que fa quatre anys que funciona, recull la majoria d’actes culturals que tenen lloc en aquestes comarques i publica notícies d’interès cultural vinculades, referents a activitats plàstiques, literàries, mediambientals, d’interès familiar, de gastronomia, etcètera. A més, hostatja blogs d’usuaris i publica articles d’opinió que generen també actualitat informativa.

En una entrevista recent a Antena Caro, la cofundadora Neus Barberà explica que l’activitat cultural de les Terres de l’Ebre (a prop de 190.00 habitants) resulta inabastable i, doncs, és impossible recollir-la tota. Però sí que és possible, mitjançant la xarxa que genera l’activitat informativa del portal, trencar el localisme consistent a conèixer molt bé l’activitat cultural que té lloc al poble i no saber res del que passa al poble del costat. L’invent és tan àgil que fins i tot té aplicació per a iPhone. Continua llegint

A l’Ebre

Aquest dissabte 1 de març vaig a esmorzar a Riumar, al delta de l’Ebre, convocat per l’escriptor de la Cava Baltasar Casanova i en companyia dels també escriptors Ignasi Revés i Raimon Aguiló. La trobada arranca de la taula redona sobre llibres de cuina que va moderar el primer a les passades Jornades de les Lletres Ebrenques a la biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó d’Amposta l’estiu passat, en la qual vaig participar com a coautor de La cuina de Traiguera, juntament amb Ignasi Revés, autor de llibres d’interès gastronòmic com Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l’Ebre. En ocasió de la taula redona estiuenca, vam convenir d’anar un dia a tastar l’anguila del delta i les voltes del calendari ens hi porten justament avui. L’esmorzar té lloc al restaurant Paca, on mengem aquella anguila en suc fantàstica.

Després, el nostre amfitrió ens convida a fer una passejada a la desembocadura mateix del riu. Ens hi atansem en cotxe i caminem una estona curta fins a la torratxa en forma de zigurat quadrat que hi ha molt a prop de la desembocadura, des d’on es domina tot el paisatge pla i vast del delta i de terra endins. Fa un dia rúfol, d’un cel ennuvolat, de previsió indefinida. Pel riu traspassen embarcacions que fan la volta entre l’embarcador i la desembocadura mateixa. Hi ha algun pescador escadusser vora l’aigua, visitants que van a passar el matí o carregats amb càmeres fotogràfiques, interessats a captar la fauna que es mou per aquesta part extrema del parc natural. Lluny, a la part del Golatxo Gran, es veuen aus pasturant pels aiguamolls, punts blancs que refulgeixen en la llesca dels reflexos argentats de l’aigua.

Baltasar té interès a portar-nos justament ací, des d’on es divisen les maresmes del delta i els prims braços d’arena que les separen de la mar oberta. El dia anterior, el govern espanyol ha ressuscitat l’esperit del Plan Hidrológico Nacional (PHN) per programar la minva del cabal d’aigua que baixa pel riu amb la mateixa finalitat que ho va intentar fa temps: derivar-la a altres conques. Continua llegint

Terratrèmol Castor

Finalment, després d’unes setmanes de vertigen en l’alarma pels terratrèmols esdevinguts a les nostres comarques, el projecte Castor ha saltat a la primera línia de la palestra informativa. Des del moment que van començar les operacions per injectar gas al dipòsit subterrani originat fa 30 anys per l’extracció de petroli, els sismes han posat en evidència el perill que comporta actuar en el punt i de la manera que l’empresa del projecte gasístic ho està fent.

Com en qualsevol altra ocasió en què el perill fa acte de presència, en aquesta ocasió la imprevisibilitat i el desconeixement dels mecanismes que el generen són la causa de la propagació de la por com a efecte de la percepció del fenomen. No som un lloc propens a aquest tipus de manifestacions de la Natura i en conseqüència és lògic que la primera reacció siga d’espant. I de seguida una preocupació de dir prou immediatament i demanar explicacions. Lamentablement, les explicacions no evitaran els sismes, un o més sismes pitjors que els que ja s’han produït. Això no obstant, no és mai tard per conscienciar-se que burxar el medi ambient d’aquestes maneres s’ha de fer amb totes les garanties o no fer-ho. En realitat, el projecte Castor posa damunt la taula unes quantes qüestions de les quals aquesta dels sismes és la més punyent per les conseqüències que pot tenir. Però no és l’única. En tot cas, els terratrèmols són la conseqüència d’un projecte portat a terme d’una manera determinada, que pot ben servir per il·lustrar el desenvolupament econòmic i el funcionament polític de la nostra societat dels darrers 30 anys. Ara estan apareixent informacions diverses que ens mostren unes característiques que havien passat desapercebudes al comú de l’opinió pública. Només quan el problema ha transcendit a l’àmbit de decisió i als mitjans de comunicació espanyols, se n’ha pogut començar a veure l’abast. Continua llegint

Veure-les venir

Aquesta darrera setmana hem assistit a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, que ha tingut un cert protagonisme en la persona de Núria Ventura, exalcaldessa d’Ulldecona i diputada pel PSC, a causa de l’escissió de vot que va experimentar el seu grup parlamentari, ja que ella mateixa va ser una de les dissidents a l’hora d’incomplir el mandat del seu partit. En lloc de votar en contra de la declaració, ella i quatre parlamentaris socialistes més van abstenir-se de prémer el botó i va ser com si no hi fossen, si bé amb un efecte polític considerable. Van trencar la disciplina de partit i van obrir prou més l’esquerda que, pel que es va veient elecció rere elecció, porta el PSC a l’esvoranc polític, al clot.

El model de democràcia en què estan involucrats els partits polítics de resultes d’uns plantejaments institucionals que configuren un règim partitocràtic, sorgit de la transició d’una dictadura, no interessa al ciutadà a no ser que decidisca participar-hi i pujar al carró del repartiment del pastís convertint-se ell mateix en polític, si pot. Aquest model de democràcia, després de més de 34 anys sense reforma, dóna mostres d’haver esgotat les seues reserves de representativitat. I una bona mostra és la mateixa declaració de sobirania. Sense reformes profundes del sistema electoral i de l’estructura de l’estat, és normal que en temps de canvis ràpids i substancials de la societat, el sistema es mostre anquilosat com ho va ser el de la restauració borbònica a començaments del segle XX. Continua llegint

Espai comunicatiu

Fa uns mesos, vaig anar a Televisió d’Ulldecona a per una entrevista relacionada amb el llibre La Font de la Salut, del qual sóc autor. Lídia Labèrnia va conduir una entrevista que em va permetre explicar amb concisió i tranquil·litat per a les càmeres de la televisió local. Els estudis de TVU apleguen també els de Ràdio Ulldecona, la veterana ràdio del Montsià, que devia ser la primera ràdio que vaig sentir de menut, mentre ma mare treballava a casa amb el transistor engegat. Tot plegat és en un pis del cèntric carrer Major d’aquest poble del Montsià. Dies abans, s’havien posat en contacte telefònic amb mi per fer-me una entrevista radiofònica en directe. El mitjà radiofònic és molt immediat i les coses sempre són més agafades amb pinces, començant per la disponibilitat de temps. L’interès dels mitjans ulldeconencs era conseqüència directa de la presentació del llibre a la llibreria Obreda de Vinaròs, que Emili Fonollosa, col·laborador en els mitjans d’Ulldecona, va difondre a partir d’un enregistrament d’una part de l’acte de Vinaròs.

M’hi han fet pensar les notícies que fa temps que circulen sobre les minves que empresarialment han experimentat els mitjans de comunicació de les nostres comarques. Continua llegint