Tragèdies silenciades

tragedies

Vaig a Benassal a la presentació del llibre Tragèdies silenciades de Raül González Devís, que té lloc dimecres 17 d’agost a l’auditori Cajamar, organitzada pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica del Segle XX de Benassal (GRMH), que la mateixa setmana organitza uns quants actes més al voltant de la temàtica de què s’ocupa.

Raül González Devís (Castelló, 1981), com altres tants investigadors d’aquesta temàtica, és professor de secundària i pertany al GRMH de Castelló. La seua recerca doctoral està centrada en l’anàlisi de la guerrilla antifranqusita i la seua repressió per part de la dictadura. Tragèdies silenciades porta com a subtítol Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià i està prologat per Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història de la Universitat Rovira i Virgili, que amb el seu estudi Maquis: El puño que golpeó al franquismo va fixar  les bases generals per a un estudi aprofundit del fenomen. El llibre ve a omplir un buit de la historiografia castellonenca en relació a l’estudi del fenomen del maquis a les comarques de la demarcació. Després d’un apartat dedicat a la descripció analítica de la maquinària repressiva de la dictadura contra la guerrilla, el gruix de l’estudi es dedica a tractar casos d’esdeveniments i persones concrets que conformen capítols significatius de la guerra sorda que hi va haver entre 1945 i 1952 per aquestes contrades i que l’autor ha pogut documentar. D’aquesta manera, el llibre conforma un relat científic argumentat, sostingut en fonts documentals i orals que atorguen al conjunt la coherència imprescindible per a la comprensió del fenomen històric del maquis i de la incidència que va tindre a les comarques de Castelló.

De la intervenció del seu autor en l’acte de presentació, pot despendre’s que la metodologia històrica en l’anàlisi de les fonts és la millor manera d’arribar a comprendre i conèixer un fenomen històric que, com tot allò que pertany a la guerra de 1936-1939, la repressió i la dictadura, ha passat a formar part d’un capmàs de la memòria col·lectiva que dóna compte del desastre en què consisteix la gestió de la memòria històrica que s’ha fet i s’està fent a Espanya. I que segurament es farà. Vull dir per part de l’estat, de les institucions públiques. La sublimació per via d’oblit o de silenci ha estat durant molts anys el pegat que uns i altres han practicat. Aquest pacte tàcit, o no tant, que va produir-se al començament de l’actual règim polític, potser en aquell moment era l’únic possible. Però a dia d’avui, després que l’ONU ja fa temps que ha reclamat a Espanya que pose ordre en aquest desgavell, només la persistència de la ignorància, deliberadament o per desídia, explica el manteniment d’una situació abominable que fa 80 anys que dura. Mentrestant, tal com va quedar fixat a l’anomenada llei de la memòria històrica, la tasca de superar l’oblit i reconstruir el record per reparar tot el que encara queda per reparar en atenció no a discursos heretats de la dictadura ni tampoc certament formulats per la monarquia parlamentària actual, sinó en atenció a la veritat històrica a la llum dels drets humans, com se sol fer en els països civilitzats entre els quals l’estat espanyol es vanta de situar-se, corre a càrrec de la la recerca universitària, els grups que s’hi dediquen i els particulars afectats que tenen el coratge i la resistència per no deixar-ho córrer definitivament. En aquest sentit, valga tan sols la dada, que ha experimentat en primera persona l’autor del llibre, que segons quins arxius tenen encara a dia d’avui l’accés prohibit o restringit. Com si la Stasi de l’Alemanya de l’Est encara continués guardant les dades de tot el que van fer i desfer els comunistes durant el seu règim prosoviètic, que per cert va desaparèixer fa 30 anys.

No cal dir que tant el grup de Castelló com el de Benassal desenvolupen una activitat molt necessària per a la recuperació de la memòria en unes comarques en què els conflictes d’aquest tipus encara avui són motiu de cauteles. Senyal que el remei aplicat a base d’oblit no ha reeixit. Ni reeixirà fins que els poders públics no facen net en aquest sentit. Sí, segurament això no passarà mentre les coses continuen com fins ara, sobretot tenint en compte les dificultats que els partits polítics espanyols tenen tan sols per formar govern. Hi ha matèria primera per treballar, sobretot en allò documental, d’arxiu. No tant, cada vegada menys, en el camp de la memòria oral, perquè els testimonis directes ja fa temps que han començat a passar. Centres documentals com el Centre de Documentació de la Guerra Civil de Vinaròs sembla que haurien de ser motiu per a l’aparició d’una generació d’investigadors jóvens més àmplia. Potser algú , des de la barra del bar, puga pensar que al capdavall els jóvens estan per unes altres coses. Però aquesta resposta no contesta la qüestió. La responsabilitat és dels poders públics. També a nivell municipal.

Per als interessats en la temàtica, Tragèdies silenciades és un llibre imprescindible: contra l’oblit i per la història.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s