Itineraris per les terres de cruïlla

Pel diariet de Traiguera, m’arriba notícia de l’edició d’enguany dels itineraris per les terres de cruïlla. Faig una cerca amb el Google i veig que pràcticament des dels inicis del funcionament del blog corresponent, al 2009, no hi ha cap notícia sobre aquest esdeveniment. És al VinaròsNews on trobo alguna informació que no provinga específicament de les entitats que l’organitzen. Suposo que hi deu haver més mitjans comarcals que en parlen, però amb la informació detectada ja en tinc prou per deduir que aquesta agrupació, tal com la definia Josep Romeu, president del Centre d’Estudis d’Ulldecona, el 2011, fa via a la seua, de manera semblant a com es porten a terme els itineraris que organitza: a peu i caminant quan fa bon temps. Vull dir que l’organització dels itineraris, que formen part de les activitats culturals i d’estudis que realitzen els centres d’estudis i entitats culturals que s’hi han anat afegit entre el 2009 i l’actualitat, es fa sense pensar ni poc ni molt en la difusió en els mitjans de comunicació o si més no, no pareix que tinguen caràcter noticiable. Així doncs, podem parlar d’una feina de formiga que, pel que es veu, no ha parat de créixer des de les primeres passes, ja fa cinc anys. Continua llegint

Anuncis

Columbrets

Com fa vent i hi ha un cel del tot ras, em decidisc a comprovar si des de dalt de la Mola de Xert poden ataüllar-se els Columbrets. Per fer-ho possible, compto amb un teleobjectiu SIGMA 70-300mm F4-5.6 DG, acabat de recuperar d’una avaria. Sóc un simple aficionat, així que no espereu més comentaris al respecte. El petit arxipèlag està format per quatre illes i altres tants illots d’origen volcànic. És a 30 milles (48,2 km) del cap d’Orpesa i forma part del terme municipal de Castelló de la Plana, tot i que el fet que siga considerat parc natural i el seu entorn reserva marina en determina la circumstància actual. Des de la Mola de Xert, calculo que hi ha una distància de 80 km fins a l’arxipèlag, en direcció sud sud-est,  i uns 27 fins a la mar a Vinaròs, en direcció est sud-est. Per obtenir una perspectiva òptima cal pujar fins a la pedrera abandonada. Continua llegint

Paradís natural

Aquest cap de setmana passat, després de molt de temps, he estat al Pi Gros, al parc natural dels Ports. De fet, era una excursió que tenia pendent i que la llunyania i les presses de sempre havien anat postposant.

El Pi Gros de les Vallcaneres és un arbre monumental que crida l’atenció sobretot per l’amplària d’una soca extraordinària, que s’enfila per damunt del bosc espès que l’envolta i per unes branques que sobrepassen les dimensions característiques d’aquest tipus d’arbres. Continua llegint

Escampar la boira

Són vacances i sempre hi ha un moment per escampar la boira. I no és, en aquests dies d’hivern acabat d’estrenar, un dir de sentit metafòric. Els núvols baixos tapen la mola Murada i enfosqueixen el cel. Fa un temps dubtós, com de voler tornar a ploure.

Surto de Xert i prenc el camí de Catí, que és ben bé la porta de l’Alt Maestrat si es ve d’aquesta banda de la Ilercavònia. El poble està situat si fa o no fa a mig camí d’una cubeta allargada, una mena de corredor interior paral·lel a la costa, en realitat bastant poc transitat, entre Vinaròs i Vilafranca, alternatiu a altres vies. El paisatge catinenc anuncia les característiques d’aquesta plana interior que constitueix el graó més baix de la comarca i que discorre, recte, fins a Adzeneta del Maestrat. Un secà no tan àrid com el dels Ports, menys accidentat, encaixonat entre muntanyes. No tinc intenció d’allargar-me tant i enfilo cap a Ares.

El coll d’Ares és una via que discorre per un paisatge espectacular, que s’enfila muntanya amunt. El poble domina les revoltes des de la seua talaia, arrapat a la mola. Com és prompte, decidisc entrar-hi a fer un tomb i quatre fotos. Pujar pel coll d’Ares sempre em retrotrau al passat. Per aquest coll van baixar els senyors aragonesos quan van iniciar la conquesta del que després seria el Regne de València. En aquell moment, al segle XIII, diu la crònica que quan el rei Jaume I, que es trobava caçant no gaire lluny, va assabentar-se que Ares havia passat de mans, va alegrar-se’n molt. Aquella conquesta li obria la ruta del Sud. I és ben veritat perquè Ares queda per damunt dels camins que condueixen a la Plana de Castelló. Dins al poble, recórrec les places on hi ha els edificis més nobles. A la cantonada de la casa gòtica de l’ajuntament hi ha el monument commemoratiu de la conquesta de 1232. Una estàtua de ferro, d’un estil molt sobri per no dir abstractiu, representa el rei medieval subjectant amb les dues mans una espasa. L’estàtua se sosté sobre un molló de pedra on hi ha la placa commemorativa, de marbre. La Generalitat valenciana i el poble d’Ares van erigir-la el 1989 en ocasió del 750 aniversari del naixement del poble valencià. A diferència d’altres estàtues que evoquen Jaume I, aquesta té un marcat caràcter militar i amb unes formes molt modernes evoca el poder del forjador originari de la nostra nació.

Mentre prenc unes imatges més, em ve al pensament que en aquest edifici de l’ajuntament va firmar-se, el 2003, l’anomenat Decàleg d’Ares, també conegut amb l’epígraf “Criteris d’ús del valencià”, un protocol de bones pràctiques que l’administració de la Generalitat valenciana va anunciar en relació als usos lingüístics públics dels representants polítics valencians, que hauria suposat donar un paper vehicular al valencià en la vida pública, si mai s’hagués arribat a posar en pràctica, cosa que encara no ha entrat en les maneres de fer dels dirigents dels principals partits polítics valencians.

Mes endavant, Vilafranca se’m presenta com una població molt crescuda, amb una empremta clarament urbana. Només de passada, travessant-la per l’avinguda del Llosar, hi veig una altra escultura ben evocativa. La silueta d’una dona sosté una mitja. Una al·legoria de l’empenta industrial del poble, bressol d’una coneguda marca tèxtil. A la sortida del poble, m’aturo a l’entrada de Les Virtuts, per visitar l’àrea de museïtzació de la pedra en sec. Les Virtuts és una mostra molt interessant d’aquesta tècnica de l’arquitectura popular, i és una sort que s’haja museïtzat i puga conservar-se. M’agradaria esmerçar-hi una estona però fa molt de fred i decideixo posposar la visita. A Sant Miquel de la Pobla torno a fer-hi parada. L’antic pont que uneix les dues bandes del riu de les Truites es deixa contemplar en la seua esplendor restaurada. Per aquest mateix pont diu la crònica que Jaume I va entrar en terra valenciana. De tota manera, al segle XIII de segur que no era tan gran com ara, ja que segons llegeixo en un plafó que hi ha per orientar el visitant, l’edificació té diversos estrats constructius. A més de ratlla administrativa, el riu també marca la isoglossa que separa les àrees lingüístiques del català i el castellà. Un home surt de l’altra banda de la carretera. Potser ve d’un corral. Passa pel meu costat i ens saludem, avança cap al pont i el travessa. Des de la banda aragonesa, l’observo sense acabar de discernir en quina llengua ens hem saludat quan hem expressat un simple “hola”.

Continuo fins a l’Anglesola, que és el primer poble de l’Aragó, destinació de l’excursió que té per objectiu últim l’adquisició d’un pernil. És molt curiosa l’entrada que el poble té dedicada a l’Enciclopèdia Catalana. No sé si potser no s’hauria d’actualitzar. En tot cas, la retolació oficial a l’entrada del poble m’informa que sóc a la comarca del Maestrazgo i més concretament en la ruta turística del Cid, un actiu toponímic que la veïna Vilafranca va abandonar ja fa temps. “Sit”, “Cid” és paraula àrab que significa “senyor”. No penso aturar-me a pensar en possibles coincidències tendents a la mistificació de temps boirosos. Així que faig el meu fet i m’amollo avall. Comença a caure la nit i fa un fred viu.

Sant Pere

Són festes d’agost i contràriament al que em passava fa temps, al matí ixc a caminar amb uns amics que són a Xert i que cada matí fan un recorregut o altre. En aquesta ocasió es tracta d’un recorregut curt i pla a l’altra part de la rambla, que voreja els marges del mas de Mallorca i passa pel mas de Llança. Durant el trajecte comentem que per allí que passem hi ha projectat un camp de golf, des de fa uns quants anys. Els terrenys en qüestió estan colonitzats per la malea.

De tornada, em trobo que és molt prompte i que tinc pendent una visita a Sant Pere. Continua llegint

Turmell

Pugem al Turmell després de decidir fer una excursió a veure cabres hispàniques. La cabra hispànica deu ser l’animal salvatge de més envergadura de la Ilercavònia i pastura tot al llarg dels Ports. És un animal emblemàtic que relliga bastant bé amb la vena indòmita del caràcter de la gent de la Ilercavònia. Per això, quan va difondre’s la imatge del burro català, que després de tot és una rèplica del bou espanyol, va intentar-se fer una rèplica ilercavona del burro amb la imatge de la cabra hispànica. En això la imaginació identitària funciona de meravella. Evidentment, no sóc cap especialista en l’ataüllament de cabres ni en res que s’hi relacione, però de tant en tant m’agrada apropar-m’hi per simple curiositat. Continua llegint

El Camí

El Camí és un projecte de recorregut senyalitzat i basat en elements culturals que recorre totes les terres de parla catalana, que es fa a peu i que permet a qui l’emprèn visitar i conèixer millor la nostra terra. Basant-se com es basa en el senderisme, qui fa El Camí té l’oportunitat d’apropar-se en primera persona al paisatge natural i humà, cultural, històric, social i econòmic, també espiritual dels llocs per on discorre. Participar-hi constitueix tant una experiència individual com de grup, d’arrelament a la nació cultural que som, i universal pel que té de contacte amb la natura. Continua llegint