La Província

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

Luís Gimeno. Repositori de la Biblioteca Digital de Castelló.

És curiós constatar com, en aquest nou període que van obrir les eleccions municipals del maig passat, la Diputació de Castelló, que continua presidida per la mateixa persona que va heretar el càrrec de Carlos Fabra, avui a la presó, i que està governada pel mateix partit des de fa més de 20 anys, ha innovat en nomenclatura i en imatge pública per renovar la solidesa dels posicionaments que els seus dirigents deuen necessitar en un context diferent. Perquè el context ha canviat i la institució continua dirigida pel mateix partit polític. Bàsicament, aquest partit ha estat desallotjat de la Generalitat i d’Ajuntaments importants com ara Castelló de la Plana mateix o Vinaròs i Benicarló en el cas del Maestrat. Davant d’aquest fet, es percep el canvi estratègic que ara es descriurà pel que fa a la imatge que promouen els dirigents esmentats.

Crida l’atenció que, per referir-se al govern de la diputació, es parle de “Govern provincial” com si tingués les característiques pròpies d’un govern efectivament elegit per representació directa, i no delegada o indirecta, com és el cas. És a dir, s’hi dóna un contingut polític del qual no es feia esment abans. Entremig, no hi ha hagut cap canvi jurídic que puga fer pensar en aquests termes, però el nom sovint sol fer la cosa i així el president de la Diputació resulta ser el president de la província, o encara millor, de la Província. La qüestió és insistir, subratllar, fer entrar al cap el concepte de província, el referent de la demarcació provincial, com si es tractés d’una unitat política efectiva, que ho és sense dubte, en els termes que interessen als susdits dirigents de l’stablishment. No com una demarcació administrativa d’ordre municipal, com oficialment és considerada en l’ordenament jurídic espanyol, sinó com alguna cosa més: una peça que encaixa perfectament en el constructe polític de l’estat, un àmbit de decisió política que se situa per damunt de les “135 identitats” que formen “una província única”, com explicita l’eslògan que fa córrer, perquè per això mateix formen una unitat que no ho diu però se sobreentén indivisible, com el mateix estat espanyol.

Les províncies espanyoles van crear-se el 1833 per estructurar l’estat liberal d’Espanya en allò referent a l’administració territorial. És una adaptació del model territorial napoleònic establit a França. Aquest ordenament administratiu arriba fins a l’actualitat. El contingut polític de la província ve donat pel caràcter que té de circumscripció electoral en les eleccions autonòmiques i estatals. És a dir, el caràcter “únic” que diuen que té, en realitat té el seu sentit en una estructura unitarista d’Espanya, un estat històricament centralista que avui ha arribat a esgotar el model autonòmic amb què la democràcia va donar resposta a reivindacions territorials, ara sí, de caràcter estrictament polític, popular d’allò que va anomenar-se constitucionalment “nacionalitats històriques”, un concepte que avui els constitucionalistes de comunió diària tenen ben amagat sota l’estora recentralitzadora.

I així la “Provincia” emula la “Comunidad”, sense gentilici ni res, per descomptat. Perquè al capdavall, aquesta terminologia de café para todos va crear-se justament per fer desaparèixer conceptes carregosos per al supremacisme espanyolista i ja es veu que ha estat ben operativa. Perquè en realitat, aquest reforç terminològic de la “Provincia” té també la funció de configurar un contrapoder limitat davant l’adversitat propiciada per la pèrdua del poder a la Generalitat, al cap i casal i a les altres dues diputacions valencianes. El PP s’ha esfondrat estrepitosament en les instàncies institucionals valencianes, però resisteix en el campament d’hivern de la Diputació de Castelló, potser perquè aquest hivern ja va començar una mica abans, amb el via crucis judicial i la presó actual del capitost dels anys daurats del poder provincial, quan no calia remarcar res perquè ja saltava a la vista, es donava per descomptat, tenia carta de naturalesa. La corrupció, que assetja els dirigents desallotjats i pessigats amb les mans a l’olleta del frito, està demolint el PP valencià. Per això es busca una nova imatge a la Diputació de Castelló. Es busca renovar la institució per distanciar-se del panorama ombrívol del context. I així, a la Província tot va més raonablement a fi de bé.

Pot ser per tots aquests motius que els dirigents de la Diputació s’han empescat el dia oficial de la Província i l’alta distinció i els mèrits, atorgats el 2015 per primera vegada i que just acaba d’atorgar aquest 27 de febrer el 2016. Per aquests motiu i sobretot perquè segur que en aquest paquet hi ha molt bones intencions en relació als distingits i meritats,  que s’ho mereixen. Després de tot, aquest tipus d’actes dignifiquen la vida pública i estableixen també referents d’exemplaritat que poden servir per orientar la vida de la societat cap a unes determinades fites de progrés i millora. Atorgar distincions és, primer que res, un premi per a qui les atorga. Un premi que li permet rentar una imatge malmesa per anys de clarobscurs i corrupció, en què el concepte d’exemplaritat tenia uns continguts molt diferents. Uns continguts que avui han anat a mal borràs.

Crida l’atenció que el “dia de la Província” coincideix amb l’inici de les festes de la Magdalena de la ciutat de Castelló de la Plana. Com que la romeria que dóna lloc a la festa va lligada al cicle pasqual, resulta que el “dia de la Província” és mòbil. Va amunt i avall del calendari seguint la contingència del calendari religiós. Una contradicció amb el caràcter cívic i públic que pareix que d’entrada ha de tindre. Les festes cíviques, de motivació política, es basen en la commemoració d’una fita històrica i tenen dia fix en el calendari. El dia de la Província s’ha ubicat en la commemoració del mite fundacional de Castelló, integrada al calendari religiós.

Al capdavall, no és tant incoherent si es té en compte que el guardó de l’alta distinció i els mèrits, que serveix com a emblema de la celebració, és la de l’arquer de la Valltorta, pintura rupestre prehistòrica. És molt socorregut recórrer a elements identitaris que no comprometen a res i en canvi legitimen el discurs que es vol fer, en el qual, per cert, brilla per la seua absència qualsevol referència a la riquesa lingüística del territori provincial, per exemple. En fer aquesta apropiació simbòlica dels orígens, que vindria a fer pensar que la Província existeix des de la nit dels temps, valdria la pena pensar si té uns plentejaments realment moderns o serveix més bé per perpetuar el que de rupestre arrossega l’actual estructura de l’estat.

 

Anuncis

Un pensament sobre “La Província

  1. Retroenllaç: I ara les Terres de Cruïlla – Ilercavònia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s