Potser pot ser

Foto: actualitatdiaria.com

Si comparem els resultats electorals de les eleccions valencianes amb les prediccions que remenaven les enquestes prèvies, podem dir que els auguris de pèrdua de la majoria absoluta del PP s’han complit i que la possibilitat d’un pacte entre els partits dretans (PP i Ciudadanos) per mantenir els actuals governants en el setial de la Generalitat, no. Així les coses, els tres partits d’esquerres que han accedit a les Corts, s’han arrogat la capacitat de governar les institucions i mentrestant es compleixen els terminis de constitució dels ajuntaments i de les Corts, han iniciat negociacions per conformar els pactes corresponents de govern. La sensació general és aquesta: que han iniciat contactes després del reposicionament que han significat els resultats electorals i la relació de forces i que arribaran a un pacte per fer fora el PP de les institucions, el qual, recordem-ho, ha estat això no obstant el partit més votat i per tant és la major força parlamentària. Deixant de banda que, malgrat ser la primera força, el PP haurà d’abandonar el poder perquè no té amb qui pactar, ja que els socialistes s’hi han negat de bon principi; ara s’espera que els partits esquerrans pacten i es posen a treballar per traure del clot la societat i les institucions valencianes.

Com qui diu, els esdeveniments han començat a precipitar-se i van succeint-se amb rapidesa. L’únic avantatge en escriure per parlar-ne és que el dissabte al vespre tothom està per altres menesters, sobretot tenint en compte que en no res hi ha una final futbolística ben interessant i ja se sap que el futbol distreu d’allò més ara com ho ha fet sempre. Per tant, el que es puga dir ací ben segurament durarà unes poques hores i prou. Doncs bé, en aquestes dues darreres setmanes en què han començat a produir-se els contactes i declaracions dels agents de PSPV, Compromís i Podemos, aquella sensació general esmentada ha girat amb rapidesa en expectació davant la poca predisposició dels diferents interlocutors a donar el pacte per dat i beneït. Potser es tracte d’una sensació causada pels mitjans de comunicació, que estiren de la llengua els interlocutors i més aviat generen la sensació d’un pandemònium que d’un procés de negociació en què, bàsicament, s’ha de fer política de la bona. Almenys com s’entén per aquests verals d’Europa. En altres latituds, la seriositat no exclou l’assoliment de resultats sense perdre les formes. Segons l’estil de fer política a Espanya, la seriositat pren de seguida la forma del cabreig i l’expressió de diferències de parer voreja de seguida l’ofensa personal si no és que passa directament a l’insult. No es pot esperar gaire cosa més, ben mirat, a la vista d’un clima polític permanentment enrarit per la manca de separació de poders i trabucat per la corrupció.

La pregunta, doncs, és si s’aclariran. Analitzant-ho, es veu que el PSPV (23 diputats) ha perdut més suport popular que no anunciaven les enquestes, segurament culminant la tendència que havien marcat de temps ençà. Retinguem que aquesta minva és continuada des que van perdre la majoria el 1995. Com a primera força del compost esquerrà, Ximo Puig va postular-se des de la seua primera aparició com a nou president de la Generalitat. Compromís (19 diputats) ha eixamplat considerablement la seua representació, concretament en 13 diputats. En conseqüència, Mónica Oltra també s’ha postulat per presidir la institució i ha condicionat l’assoliment d’un pacte a les concrecions programàtiques. Per la seua banda, Podemos (13 diputats) ha manifestat que no entrarà al govern si no el presideix Mónica Oltra. Antonio Montiel, candidat de Podemos, va convocar els altres dos interlocutors per començar converses de manera pública sense consultar-los-ho prèviament. A partir d’aquell moment, 1 de juny, en què s’han fixat cinc eixos, molt generals, per fonamentar el pacte, les tensions han aflorat amb l’amenaça de Puig de pactar amb Ciudadanos si els altres no s’avenen que ell siga president, i amb converses amb interlocutors espanyols del PSOE i Podemos, que s’han apressat a posar cullerada en la negociació. D’aquesta manera, l’expectació s’ha convertit en qüestió de dies en temença per uns resultats que a hores d’ara no se sap com poden concretar-se i per una realitat informativa en què se subratllen més les diferències i les expressions de confrontació que les possibilitats de reeixir, de manera que el que en un primer moment semblava prou immediat s’està tornant aiguapoll.

Si fem una ràpida visualització de les possibilitats que tenen tant el PSPV de negociar amb Ciudadanos (36 diputats) com Compromís de sumar amb Podemos (32 diputats) veiem que es tracta de magnituds clarament insuficients no ja per governar, sinó tan sols per investir ningú. Segurament la negociació, el repartiment de cromos i específicament el lideratge, consistisquen en aquesta mena de tibantors intencionades per fixar posicions d’entrada. D’acord, però no estaria gens malament que l’estil fos un altre, sobretot en relació als arguments que es fan servir. L’actitud de donar les coses per descomptades quan qui en surt beneficiat és un mateix potser ja no serveix per bastir pactes amb altres forces polítiques (cas de Ximo Puig) i cal buscar un acord més basat en el fet de compartir responsabilitats i lideratges. L’argument d’optar a la presidència (cas de Mónica Oltra) perquè es lidera la formació que ha augmentat més en vots i representació, malgrat disposar de menys escons, tampoc no pareix infalible, sobretot tenint en compte que Podemos representa un augment equivalent i, amb prou menys vots, també hi podria optar. Tot plegat una mica complicat d’argumentar amb solidesa.

Sembla ara com si fos més important la relació de pesos i mesures que els objectius que marquen els cinc eixos esmentats, els quals han tingut de moment un protagonisme anecdòtic. És veritat que PSPV i Podemos tenen la servitud de ser sucursals espanyoles i que Compromís pot entrar al joc d’aliar-se amb Podemos de cara a les eleccions espanyoles de la tardor, de manera que, tot i el seu àmbit de decisió estrictament valencià, també experimenta aquest condicionament, sobretot tenint en compte les fílies de Mónica Oltra. Les opes més menys hostils entre socis potencials van que volen. L’espectacle podria ser més edificant. El precedent andalús anuncia una gestació lenta. En la qual la peça fonamental del puzle, es vulga o no, és Podemos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s