#primaveravalenciana

Doncs sí, ja ho veuen: resulta que encara no un any després d’unes eleccions autonòmiques que va guanyar el partit governant per majoria absoluta, absolutíssima; encara no després d’uns pocs mesos que el mateix partit haja guanyat unes eleccions estatals també per majoria absoluta; ha aparegut un moviment que, a partir de la reivindicació contra les retallades pressupostàries en l’educació pública, ha posat contra les cordes el statu quo valencià. No discutiré l’oportunitat o no de l’etiqueta, que aquesta setmana ha arribat a trending topic mundial de Twitter, amb la qual cosa ja està tot dit de la transcendència que ha tingut. El que dic és que el moviment ha trastocat la relació de forces sociopolítiques existents al País Valencià.

Fins a les batudes policials d’aquesta setmana, es podia dir que el PP controlava com ha controlat durant els darrers 15 anys els ressorts de la societat valenciana.  Tenia una majoria infranquejable a totes les institucions polítiques; manipulava sense contestació la RTVV, esdevinguda el canal propi d’un d’un règim polític de partit únic; havia prohibit l’emissió lliure de TV3 i té acapissada a multes ACPV, l’entitat que proporcionava el senyal de la televisió del Principat. I darrerament, a més, comptava amb la sintonia del govern espanyol. Tenia un problema greu d’imatge en el fet que l’expresident de la Generalitat Francisco Camps havia hagut de dimitir i estava processat per un catxull amb uns vestits, però justament el jurat popular que el jutjava l’havia absolt. Etcètera. Però hi ha alguns fets, lògicament minimitzats per la premsa amiga, que durant aquest període han marcat una inflexió determinant en la marxa de les coses. El govern espanyol va haver de pagar, només començar l’any, un deute de la Generalitat valenciana que vencia i que la institució autonòmica no podia assumir. Un deute de 123 milions d’euros amb el Deutsche Bank. Això va ser al mes de gener, és a dir, al començament de l’exercici econòmic anual. Pràcticament els primers dies. Qui siga podrà dir el que vulga al respecte, però la notícia només evidencia la ruïna econòmica de la Generalitat, que ha hagut de ser rescatada pel govern espanyol. Això passava després que la institució autonòmica valenciana no pogués refinançar el seu deute col·locant bons al mercat. La pregunta lògica és com pensa passar la resta de l’any, si això va passar al gener. Encara que no es diga, aquesta fallida econòmica és, de fet, la suspensió de l’autonomia valenciana. Perquè una institució que no té capacitat de maniobra econòmica no té poder polític. Esdevé una instància prescindible i dependent. Potser això no quede lluny dels interessos del PP, tal com predica, però resulta que, a més hi ha la ciutadania, que té unes determinades necessitats que queden desateses.

A partir d’aquí, s’han produït les retallades en l’educació pública. L’educació ocupa un bon tall del pastís del pressupost autonòmic ja que és, juntament amb la de salut, una de les partides més importants. No sé fins a quin punt es pot parlar de retallades vist que els centres educatius no reben les assignacions que els corresponen i la Generalitat també els deu diners. Com que els centres públics són de la Generalitat, representa que la institució té un desajustament econòmic intern però no deu diners a tercers. La situació dels centres concertats és diferent, ja que, si no reben les assignacions, hauran de carregar el rebut a les famílies. El resultat és que la manca de diners impedeix desenvolupar l’educació de qualitat que representa que ha de tenir un país europeu. A més, els efectes d’aquesta carestia arriben a l’extrem de no poder pagar la calefacció, és a dir, a la indigència.

Fins ara, el discurs dominant consistent en una societat de les oportunitats en què els més espavilats podien arrambar com més millor, s’havia mantingut recolzat en el model econòmic del guany ràpid basat en l’especulació immobiliària. Això ara forma part del passat. Malgrat que els partits valencians majoritaris van renovar l’estatut d’autonomia el 2006, no van fer res per millorar el finançament autonòmic, de manera que la maquinària espànyola de l’espoli fiscal, el que els cotribuents valencians paguen a l’estat i l’estat no retorna en forma de serveis, ha continuat drenant l’economia de la ciutadania sense oferir res a canvi. El discurs dominant ha venut uns grans esdeveniments i una propaganda triomfalista que, gràcies a la desinformació difosa pels mitjans que controla, arrossegava la societat a digerir el pa i circ escudellat pel partit del govern valencià. Una vegada aquest discurs triomfalista ha topat amb la realitat de la crisi econòmica, de la fallida, ha deixat de ser vigent.

La pressió econòmica, la manipulació informativa lligada a la negació de la llibertat televisiva, l’atur, el desprestigi de l’educació pública causat per l’anorreament del finançament que li hauria de correspondre, la falta de perspectives de futur de la joventut són factors que han donat lloc al sorgiment d’un moviment reivindicatiu que té els seus antecedents en el del 15M i la visualització més destacada en les protestes iniciades pels estudiants de l’IES Lluís Vives de València. La resposta de les instàncies de poder davant aquestes protestes, extemporània i violenta, és  un exemple que dóna molt per a comentar sobre l’exercici de la democràcia a l’estat espanyol i al País Valencià en particular i ha acabat activant un moviment social que ha desbordat qualsevol expectativa. Que ha desbordat la manera de fer les coses que coneixíem, i que suposa un avís molt contundent al govern d’Alberto Fabra. O el president de la Generalitat lidera una resposta assenyada a aquestes demandes socials o passarà a la història com el liquidador del règim de partit únic que ha regit la Comunidad Valenciana, aquella autonomia espanyola que ja no és ni autonomia. Ell deu saber millor que ningú si ha d’optar per respondre a les demandes socials o bé és presoner del stablishment, aquest entramat corrupte que és el seu partit i tots els que mengen de la seua menjadora. De moment calla. Potser espere la seua oportunitat. Potser s’ha quedat sense paraules. Potser és una actitud d’acord amb la irrellevància de la seua figura.

Anuncis

Un pensament sobre “#primaveravalenciana

  1. Bona síntesi dels darrers anys. Una reflexió pausada i sense estridències discursives de com hem arribat fins ací. Tot i que l’historiador que haja d’aprofundir en l’estudi del que (ens) ha passat, s’haurà de retreure als anys “mítics” de Zaplana. Supose que els historiadors rigorosos són conscients que tenen un material magnífic per a sostenir la tesi de les megalomanies com a subterfugi que pretén amagar les misèries a les quals els governs corruptes sotmeten el poble.

    Salut, Vicent.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s