No és comèdia

Això és que m’adono que és 9 d’octubre i que, si no em falla la memòria,  per raó del meu nomadisme vital, no l’havia passat mai des que  té aquesta categoria a la banda de la Sénia on el dia és festiu . N’havia sentit parlar d’oïdes i les expectatives es van complir al peu de la lletra. Per no faltar a la veritat, diré que vaig veure un regidor municipal del PP com mudat. Potser venia o anava d’algun acte institucional o, qui sap, s’havia canviat perquè creu que el dia de la comunitat és festa com si fos de guardar. Tret d’això, cap més diferència respecte de qualsevol altre dissabte qualsevol, tret que els botiguers van prendre’s el dia lliure. Un dia de mitja festa, que se’n diu.

Si traus el tema, la gent fa una expressió com de condescendència. Com si ja estigués de tornada de tot. Tan buida es percep una data com aquesta. I no vol ni parlar-ne. I és comprensible. A València, hi ha una processó cívica que recorre la ciutat. Tal dia com aquest, Jaume I, anomenat el conqueridor, el bel·licós segons historiografies més enllà dels Pirineus, va entrar a la ciutat andalusina de Balansiya. Això va passar fa molt de temps i entremig han passat moltes coses. Els qui participen de grat a la processó, que reuneix no sé quants milers de persones segons el recompte oficial de les fonts oficials, va haver-hi un temps que van fer mans i mànigues per foragitar-ne els representants elegits democràticament, perquè no eren de la seua corda. Se’n va dir batalla de València i els revoltosos van aconseguir els seus objectius, que si fa o no fa eren convertir-se al seu torn en els representants elegits democràticament, pels mitjans que fos, un dels quals, dit siga de passada, és la desviació lateral persitent de la mirada que pateixen les forces d’ordre públic en ocasions d’aquest tipus, concretament en el moment de les garrotades. En altres latituds, aquest fenomen sociològic de repartiment de clatellades s’anomena amb un epígraf provinent de l’única llengua de matriu ibèrica que encara es parla, i dóna lloc a la persecució legal per raó de l’ordenament legislatiu. Un ordenament legislatiu molt curiós, tenint en compte que l’exercici de la violència en uns casos és perseguit implacablement i en uns altres, com els suara esmentats, són implacablement ignorats.

Tornem-hi. Jaume I, quan va entrar a Balansiya, que va passar a anomenar-se València, era comte de Barcelona, rei d’Aragó, i senyor de Montpeller. Per aquelles moltes coses que han passat entremig, el primer títol del fundador del poble valencià  no fa gaire gràcia als cofois de la processó, els quals, després de tot, se senten més còmodes ofrenant glòries a qui els convé particularment i de tota la resta, dit planerament, no se’n volen saber res de res. Tampoc de la penetració popular de la diada. No els convé electoralment parlant, tot i que algun regidor despistat hi crega. Això la gent ho sap i actua en conseqüència. Els qui els voten i els altres.

A la tarda, els mateixos carrers són presos per la manifestació reivindicativa. Una manifestació nacionalista, catalanista o pancatalanista segons el grau d’escorament a babord de la marineria opinaire dels altaveus carpetovetònics. Una manifestació que per entendre’ns no té res a apel·lar, tret de continuar mantenint la formulació intel·lectual d’un model alternatiu de societat. Entre altres aspectes d’aquesta formulació, n’hi ha un que em resulta especialment considerable: l’educatiu. Vivim temps de canvis molt substancials i n’estem experimentant els efectes econòmics. En això, les commemoracions més o menys festives no hi pinten res de res. La de tres dies més tard tampoc. Ara: com continuem menystenint l’educació del conjunt de la societat de la manera que ho estem fent, ho pagarem car. Ja ho estem pagant. Si no ens n’adonem és perquè la involució permanent en què vivim ens té distrets. Contraposar el model educatiu d’Escola Valenciana al que practica el govern de la Generalitat no té color. És com contraposar el model d’educació d’un país nòrdic, en què tot està enfocat a la qualitat i la inversió de futur, i la d’un país de fora de la Unió Europea, amb tot el respecte. Hi ha el detallet que Escola valenciana proposa l’escolarització en valencià com a llengua comuna, d’integració sociocultural. Com s’ha integrat sempre la gent en aquestes latituds. Alhora que assegura una educació plurilingüe. Mentre la política educativa del govern valencià és erràtica i pel que es veu busca la dissolució d’allò que l’estatut d’autonomia pel qual es regeix designa amb els termes “identitat diferenciada com a nacionalitat històrica”. I aquí la paraula identitat no té el mateix sentit que en l’acrònim DNI, per desgràcia.

En fi, que ja se sap de què va la comèdia.

Dies més tard faig cap a veure Chicha Montenegro Gallery, de Carles Santos, al Teatre Lliure de Barcelona. Els actors parlen amb la pronúncia de Vinaròs. L’obra és fantàstica, desbordant, delirant. Vessa de sentit. Efectes del surrealisme. No és comèdia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s