Bones festes

Acabo de redactar la part d’Imatge de Traiguera que després de l’estiu apareixerà a la web, juntament amb uns centenars d’imatges noves, referent a les festes. L’estudi de les diferents festes de l’any, i especialment de les festes majors, permet traure algunes conclusions interessants sobre els mecanismes de funcionament dels nostres pobles i ciutats en aquest terreny tan sensible i tan necessari de la vida social. Pareix un tòpic parlar de la capacitat festiva dels valencians i veritablement cal prendre precaucions per parlar de festa amb segons qui de fora d’aquests paràmetres festius. Les nostres festes també tenen aspectes polèmics, i no pas poc polèmics. Només cal pensar en els posicionaments al voltant dels bous o en el component polític de les falles. La cosa pot ser molt espinosa segons com s’enfoque.

Sobretot, la festa és un esdeveniment popular i com a tal es tracta d’un fenomen obert que té uns mecanismes propis de funcionament i de difusió. La música i encara els bous, per exemple, són esdeveniments festius ben característics en el sentit que es tracta d’esdeveniments oberts a la participació per adhesió. La música d’una cercavila convoca a l’adhesió emocional a la festa, de la mateixa manera que en els bous de carrer no hi ha diferenciació estricta entre espectadors i protagonistes, sinó que tothom i cadascú pot decidir, per aproximació al perill, el seu grau de participació en la festa. Són mecanismes senzills però d’una força integradora tal que ni tan sols s’hi pensa.

Un aspecte bastant habitual de les nostres festes és la vinculació que se n’estableix amb la tradició i, conseqüentment, amb la identitat local i nacional. En això darrer, em penso que tret del seguiment estricte o no tant de l’oficialitat institucional, no es poden detectar coincidències entre els elements identitaris nacionals de les nostres festes i l’espanyolitat. I no és perquè no hi haja esforços en aquest sentit, sinó perquè la identificació nacional espanyola que per exemple es pot veure als mitjans de comunicació no inclou les representacions identitàries de les nostres festes. Només cal fixar-se en l’imaginari folklòric espanyol per adonar-se’n. En la nostra mecànica festiva, la representació de la nació coincideix amb la representació del que és local, del que identifica el poble com a tal. Aquesta identificació està constituïda, sobretot, per la tradició folklòrica: balls, cants, rituals festius, vestits per a la festa. No hi ha poble sense el seu ball poc o molt recuperat, sense els seus vestits festius, sense els seus actes inexcusables per a fer festa.

En aquest sentit, la tradició, les tradicions festives, folklòriques, identitàries, resulten ser elements d’una mal·leabilitat extraordinària. Una mica de recerca en el camp de les tradicions folklòriques posa en evidència fins a quin punt la inventiva hi juga un paper central. Resumint: molts elements simbòlics i estètics de les festes de molts pobles emanen directament de la irradiació festiva de les falles de València. Les característiques actuals d’aquesta festa, que, com qui diu, no necessita padrí, es forgen a mitjans del segle XX. Encara més: certs costums com ara el de la reina i el pregó de festes són còpia de la Magdalena de Castelló. El “trage regional” de llauradora valenciana es propaga mitjançant la festa castellonenca als pobles de la província. Tenint en compte que la configuració moderna de les festes de la Magdalena és exactament de 1945 i que la difusió dels seus costums festius al Maestrat té lloc a partir dels anys 60, més que de tradició, quant a aquests elements, s’hauria de parlar d’innovació. Sobretot tenint en compte que, sent com són aquests elements originaris de l’articulació franquista d’aquestes festes, és a partir de 1979, amb els ajuntaments democràtics, quan comencen a prendre veritable rellevància i protagonisme festius.

Una cosa pareguda, per bé que més difícil de detectar, passa amb les representacions folklòriques pròpiament dites. En aquest terreny, s’ha produït un fenomen paral·lel al de la recuperació de certes festes que es van deixar de celebrar durant la segona meitat del passat segle i que en l’actualitat han experimentat un procés de recuperació. Certament, als anys 60 del segle passat, els canvis socials i, sobretot, el fet que fos el calendari laboral el que s’imposés sobre el religiós, van fer que algunes festes de característiques clarament rurals, com per exemple Sant Antoni, deixessen de celebrar-se, es perdessen. En els darrers anys, moltes d’aquestes festes s’han revitalitzat, convenientment encabides en el calendari laboral traslladant-les al cap de setmana. No és, això no obstant, que s’haja produït un procés de ruralització de la societat, ans al contrari: la transformació dels pobles a les formes de vida urbanes, amb la millora de les condicions de vida i l’acreixement del temps d’oci, ha portat a la revitalització de festes antigues amb continguts nous.

Més enllà de les elaboracions necessàries per assolir la festa, el que compta és el fet del refermament de les relacions socials grupals al voltant de l’esdeveniment festiu. I l’estiu n’és el temps propici, per climatologia i per calendari laboral. Bones festes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s