Caramella

De ronda amb lo Canalero i Boca de Bou

Fullejo la revista Caramella, de la qual sóc subscriptor a partir d’uns escrits que vaig publicar-hi fa uns anys sobre els canterers de Traiguera. Canterers és el nom local dels terrissaires de Traiguera, un grup social determinat per una dedicació professional amb un pes considerable localment, que elaboraven els atuells d’obra característics de la vida quotidiana abans de l’arribada del plàstic. Josep Vicent Frechina, savi de la música popular dels Països Catalans i específicament de València, em va proposar aleshores aquella aportació i és encara avui el coordinador de la publicació.

La relació entre la música popular i festa conforma molt bona part de la cultura que ens és pròpia i distintiva. Per això, la revista a la festa sempre hi ha dedicat un lloc preeminent dins de les seues pàgines, més enllà dels continguts estrictament musicals, que vénen a ser, per entendre’ns, la rebotiga de la música d’arrel tradicional que continua viva per aquests verals. És una activitat cultural sense gaire visibilitat però que manté una vitalitat a prova de globalitzacions. L’existència de la revista mateixa podria ser-ne una prova. De fet, podria aplicar-se aquí, potser amb més propietat que mai, la teoria segons la qual vivim en una societat en què les manifestacions de la cultura pròpia rarament transcendeixen els límits estrictes del vedat lingüístic. Potser el darrer disc de Manel siga la darrera excepció en aquest sentit. En general, tota la música en català té una presència discreta o marginal, depèn de l’hostilitat de cada context, en el panorama dels mitjans de comunicació de masses del nostre propi país. Per contra, vivim una normalitat mediàtica en què la cultura pròpia rarament aflora com el que és: el patrimoni cultural que ens identifica com el que som. En lloc seu, hi ha una infinitat d’altaveus mediàtics que repeteixen a sou els estàndards d’importació o promocionats que ens fan fumar com a propis. És com una droga. I com a tal aliena la personalitat.

En l’anterior número, corresponent a la primera meitat d’any, Caramella abordava el tema de la jota, reconeguda al 2010 element festiu patrimonial d’interès nacional pel Consell de Cultura Popular i Tradicional Catalana. En el número corresponent al segon semestre de 2011 entra a tractar les relacions entre tradició i neofolklore, una temàtica central de la cultural popular vinculada a la festa com a expressió de la cohesió social i la sociabilitat. Retinguem que la visibilitat és un dels factors cabdals per a la projecció de qualsevol proposta cultural que, actualment, vulga transcendir les límits estrictes de la localitat més immediata i concreta. Ens passa amb la cultura lligada a la llengua pròpia, com hem dit, en qualsevol de les manifestacions que tinga. En aquest sentit, és interessant reflexionar sobre les relacions entre la tradició cultural i la globalització i, tal com farien els clàssics, preguntar-se Quo vadis? Si alguna conclusió es pot traure en clar, de la lectura dels articles dedicats a tractar aquestes qüestions, per a disgust dels qui benintencionadament invoquen les tradicions més nostrades, resulta que aquestes no passen d’una antiguitat de 50 anys. En tots els casos. Això val específicament per a les festes majors del pobles. Les formes festives actuals que estan considerades tradicionals, en realitat són formes molt modernes.

De què parlem, doncs, quan parlem de tradicions? La pregunta és apropiada sobretot quan parlem de festes. Ni tan sols el calendari religiós, que es podria pensar que respon a designis inamovibles, resisteix aquesta prova. Les festes, que fa 50 anys passaven totes per la sagristia, han anat variant molt durant aquest període de temps, i són radicalment diferents al panorama existent abans dels anys 60 del segle XX. Pel que fa a l’expressió pública de la identitat col·lectiva, que es manifesta en les festes populars de cada poble, de cada ciutat, hi ha una diferència igualment radical entre els darrers 30 anys, corresponents al període democràtic, respecte dels 20 anteriors. Potser el nom de les festes més significades és el mateix, però el sentit i els continguts han experimentat una reelaboració en profunditat. I això afecta igualment la indumentària i els protocols festius civils, que tenen en les Falles de València la matriu històrica; els bous i les representacions estrictament folklòriques, per esmentar tres elements sensibles a l’hora de parlar de festa a la Ilercavònia. Només cal parar-s’hi a pensar un moment per recordar com han canviat les coses.

Això és així perquè, de fet, allò que comunament anomenem tradicions, culturals o festives, que serveix per reforçar la cohesió social de la comunitat per la via de la identitat, contràriament al que es podria pensar, està reelaborant-se contínuament. Perquè, al capdavall, es tracta d’un component viu de la societat i en conseqüència sempre està readaptant-s’hi. Encara més, els canvis socials, també els polítics, generen innovacions en els continguts que coneixem com a tradicions culturals i festives. Per tant, la correspondència, posem per cas, entre un determinat ball i una determinada comunitat local, comarcal, etcètera respon a una atribució arbitrària de la comunitat mateixa, i no o no tant a la correspondència real estricta, verificable. Això no implica en cap cas la invalidació de la correspondència, que és voluntàriament acceptada pel conjunt de la comunitat social; tan sols posa en evidència la inconsistència argumental dels defensors aferrissats de les essències identitàries, que només tenen, ben mirat, uns postulats ideològics que intenten col·locar com a veritats inapel·lables.

En aquest sentit, són d’allò més interessants els programes de festes dels pobles, sobretot les salutacions d’alcaldes i alcaldesses. El que hi diuen pot parèixer del tot protocolari i fins i tot banal, però és una condensació molt bona de tots els tòpics i llocs comuns que els gestors de la cosa pública, posats també a gestionar la festa, la cultura i la identitat, atribueixen a la comunitat que piloten. Comparar-los en una seqüència temporal llarga dóna compte de com evoluciona la tradició cultural, festiva i identitària. És un molt bon motiu de recerca antropològica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s