El aeropuerto del abuelo

Aquestes darreres setmanes hem assistit a la cursa inauguradora prèvia a la campanya electoral de les properes eleccions del 22 de maig. Sense gaires distincions de color partidista, totes els polítics en exercici del càrrec poc o molt sotmès a la romana de les urnes han corregut a fer la seua inauguració o sèrie d’inuguracions. Jo encara recordo la inauguració que la ministra de medi ambient del darrer govern Aznar va fer vora la carretera CV-11 de Sant Rafel del Riu a Alcanar, una carretera que perd el seu nom després de creuar-se amb l’N-238 i que oficialment cobreix el tram Traiguera-Vinaròs… per Sant Rafel. Era com una primera pedra del transvasament de l’Ebre i consistia en un trosset de canal de ciment posat en un clot fet en un bancal. La inauguració va anar molt bé protocolàriament parlant, mentre als voltants antritranvasistes i antiavalots de la guàrdia civil corrien pel llaurat. Me’n recordo sobretot de l’aspecte que t’enia aquella primera pedra al cap del temps quan ja haiven passat les eleccions i el govern entrant havia abolit el PHN. Un tros de ciment abandonat.
Això era ben a prop d’on ara hi ha la planta de gas, una instal·lació sense precedents que va aparèixer de bones a primeres i que en poc temps s’ha fet un lloc dins el paisatge d’aquest costat del terme de Vinaròs. És evident que aquesta instal·lació, que també ha generat un moviment d’oposició, se n’ha eixit molt millor que no la temptativa del transvasament.
Doncs tothom s’ha afanyat a inaugurar el que siga amb la finalitat de projectar la imatge que durant el període que ara es tanca no s’ha deixat d’invertir malgrat la crisi econòmica. Segurament, deu entrar dins dels càlculs partidistes que hi ha un perfil de votant susceptible de decidir el seu vot en funció d’informacions d’aquesta procedència. Si no, no s’explica aquesta manera d’actuar. En això, la cultura política que tenim, no sé si originària d’aquell «Queda inaugurado este pantano» d’ultratomba, no es pot considerar gaire madurada democràticament parlant. En fi, la quota de pantalla o de pàgines als diaris és una lluita aferrissada i si tu no ocupes l’espai, l’ocuparà el teu adversari. Així pareix que van les coses. Pareix, dic, perquè es prohibeix la difusió de segons quins mitjans de comunicació i les llibertats dormen a la palla, mentrestant la justícia està ocupada en els seus propis laberints.
Superant totes les expectatives, ha tingut lloc la inauguració de l’aeroport de Castelló, figurants portats en autobús inclosos. Després d’altres desficacis relacionats amb la modificació de les comunicacions al voltant de la infraestructura, que feia que automobilistes amb destinació a Sant Mateu se n’anaren a Torreblanca, i amb l’erecció de monuments d’encàrrec, ara s’ha inaugurat un aeroport que no té permís per operar ni, lògicament, cap acord amb cap companyia perquè hi faça arribar avions. Almenys això, per començar. Per si la falta de serioristat no fos prou evident, el protagonista que ha portat la iniciativa política en la construcció de la infraestructura apareix en un vídeo conversant amb els seus néts com si fos el propietari de la joguina. És comprensible que la majoria social que de fa temps dóna suport a Carlos Fabra veja aquestes coses amb condescendència. Una vegada consentida la corrupció prescrita, ja no ve d’aquí. Ara bé: m’agradaria donar idea de la impresió que la notícia ha causat fora de l’àmbit estrictament valencià entre la gent corrent. La gent de fora, per entendre’ns, no coneix la dinàmica econòmica que ha portat a la construcció d’un aeroport amb una tal imprevisió. Potser ho entenga si un dia la construcció de l’AVE s’ha d’aturar per fallida financera. De moment només veu l’esperpent d’uns polítics processats judicialment que van desesperats per mantenir el cul a la poltrona i han esgotat del tot el sentit del ridícul. La identificació entre valencians i la imatge que projecten fets com aquests és inevitable. La pregunta seria: per què he de sentir vergonya aliena per aquestes actuacions delirants? És una pregunta que es fa molta gent. Afortunadament, diria. Perquè si penseu que no sentiu vergonya ni aquestes actuacions no són delirants, potser és que formeu part de la pantomima. Pregunteu-vos, si de cas, pel paper que hi representeu. Si podeu.

Durant la passada època de bonança basada en l’economia del totxo, es van formar unes empreses constructores cada vegada més mastodòntiques, amb una capacitat de construir cada vegada més gran, i amb una necessitat de continuar construint encara més considerable. Aquesta capacitat, aquesta necessitat, s’han projectat en la política i els poders públics, emportats per aquesta dinàmica, han anat retroalimentant aquest creixement. Quina explicació hi ha, si no, al fet que l’estat invertisca en la construcció d’una xarxa de ferrocarril de gran velocitat que se sap que no podrà recuperar mai, a banda de les raons polítiques? Doncs amb l’aeroport de Castelló ha passat això mateix. Només que quan s’ha acabat construint aquesta dinàmica ja s’ha estroncat. Vos imagineu que projectes encara més eixelebrats com Mundo Ilusión hagueren tirat endavant? El projecte no, però l’especulació urbanística que va generar sí que va anar endavant.

Penseu com es veu tot plegat de lluny. Penseu si vos importa aquesta imatge exterior. Per cert, alguns trams de la carretera CV-11 estan plens de clots.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s